Quan Abrera era frontera

Restes del mur oest del castell. Al fons a l'esquerra podem observar el mur oest de l'església, esfondrat.

                L'art romànic del Baix Llobregat és poc conegut, especialment si el visitant rebutja allunyar-se de les principals vies de comunicació. Si bé és prou coneguda l'església en ús de Sant Pere d'Abrera, situada al cor del municipi, en canvi, no ho es tant l'església en ruïnes de Sant Pere de Voltrera (o "del castell"), a la banda esquerra del riu Llobregat. Encerclada per la urbanització de Can Vilalba durant la segona meitat del segle XX, fou bastida cap al segle XI al mateix turó sobre el qual s'alçava l'antic castell dels Voltrera (a la Serra de Ribes) aprofitant alguns dels seus murs de contenció. Actualment roman en un estat de conservació tan romàntic com lamentable, tenint present el volum de recursos destinats a la reforma de la plaça de l'església del municipi i de dubtosa prioritat davant el malaurat estat de les finances públiques corresponents a l'exercici 2012.

Anunci oficial de la reforma de la plaça de l'església. Malauradament el projecte no contempla la pantalla vegetal que havia mantingut "aïllada" l'església d'un entorn urbanísticament hostil.

               L'indret és relativament accessible, a uns 15 minuts en cotxe des del centre d'Abrera, prenent l'A2 en direcció a Barcelona i eixint a la sortida 588. Un cop a la carretera BV-1201 (en direcció a Olesa de Montserrat) accedirem al castell a través de la urbanització de Can Vilalba, al bell mig d'un revolt del Carrer Extremadura, que ens deixarà a l'entrada del recinte ( clica aquí per veure les coordenades).
                Del castell de Voltrera només ens resten uns quants murs i els contraforts dels mateixos, que ens resulten útils per fer-nos una idea de les tècniques constructives emprades pels nostres avantpassats, a base de pedra i argamassa.

Detall d'un dels contraforts del mur del castell. S'hi aprecia un desprendiment de la paret natural a la qual s'adossava.

            El castell degué formar part d'una línia defensiva de torres de guaita que controlaven el pas dels camins del riu (Castellbisbal, El Papiol, etc). De fet, el riu Llobregat havia estat frontera formal amb Al Andalus fins al segle IX.        
            El valor estratègic del castell l'hem de situar en un context d'inseguretat que es perllongà durant els segles posteriors, degut al risc d'invasions sarraïnes provinents d'Al-Andalus. De fet, la invasió almoràvit (provinent del nord d'Àfrica) arribà a les portes del congost de Martorell al 1114, i sols pogué ser repel·lida gràcies a l'aliança militar dels comtes catalans.
              Malgrat aquest clima d'incertesa, cal remarcar que a la banda dreta del riu ja existia des del segle IX un nucli de població, articulat al voltant de la parròquia prerromànica de Sant Hilari (actualment dempeus) i que no decidí traslladar l'assentament al "camí" (futur camí ral) fins ben entrat el segle XI, creant l'embrió de l'actual Abrera ("Breda", segons la documentació medieval) al voltant de l'església de Sant Pere.

Absis i campanar romànics de l'església de Sant Pere d'Abrera. S'hi aprecia la influència llombarda, amb les arcuacions cegues i faixes verticals. Com es pot comprovar, el material emprat a la construcció és "made in Abrera".

      Probablement l'església de Voltrera va pertànyer a l'antic castell, tot i que no podem descartar que el temple fos freqüentat pels habitants d'un assentament altmedieval dispers de la banda esquerra del riu.  

Detall de l'absis i les absidioles laterals de Sant Pere de Voltrera.

               Com la majoria d'esglésies romàniques primitives, Sant Pere de Voltrera té una única nau i un absis semicircular capçat a l'est amb la típica finestra esqueixada i allargassada del romànic català. Dues absidioles laterals excavades al mur i amb doble arquivolta es troben actualment en estat deplorable. Ens crida l'atenció l'arc presbiterial, que arrenca dels laterals de l'absis i que ens recorda que algun dia va sostenir una volta de canó actualment esfondrada, també insinuada pels murs laterals.

Vista panoràmica a Montserrat des de l'altar de Sant Pere de Voltrera. Dels murs arrencava una volta clarament rodona.

       L'esfondrament del mur oest ens ha obert unes vistes magnífiques al massís de Montserrat. Val a recordar que unes bandes de plàstic ens recorden que hem entrat en espais amb un alt risc d'accident...
      La porta lateral, oberta al mur nord, fou l'accés original al temple.

Porta original d'accés al temple de Sant Pere de Voltrera

           El visitant es trobarà el mateix mur cobert per un tapís de vegetació trepadora, la qual cosa li suggerirà que algun dia la natura recuperarà indrets envaïts per la civilització...

         
           La visió exterior de l'absis ens confirma que la pedra amb què fou feta l'església no és cap altra que la pedra "de riu" d'Abrera. Res de grans carreus escairats ni experts picapedrers, doncs; la tosquedat amb què està rematat l'absis i la pròpia finestra en donen fe.

Visió exterior de l'absis

           Probablement, una porta lateral (contígua a l'absis) donava accés al recinte emmurallat. tot i trobar-se atapeïda per l'acumulació natural de sediments, ha conservat perfectament la coberta, d'un metre i mig d'amplada, fins a l'interior.

Possible porta d'entrada al recinte del castell de Voltrera

      L'acció del vandalisme segurament no ha superat encara la del saqueig del nostre patrimoni. Com podem observar, no trobem capitells ni cap imposta decorada a la porta d'entrada ni als montants de les absidioles, perfectament arrencats.

Com si d'una mossegada es tractés, l'antiga absidiola ha esdevingut una improvisada porta d'accés a l'església

      Si no s'actua amb celeritat, les esquerdes del mur de l'evangeli acabaran per enrunar l'estructura de l'església. Amb un mica de "sort", en conservarem l'absis per les generacions futures. Malauradament, l'administració sovint delega als ajuntaments la responsabilitat de restaurar el seu patrimoni. Tanmateix, l'estat ruinós de, com a mínim, el 50% dels edificis romànics catalans (aïllats o en entorns rurals), requeriria d'un Pla integral d'intervenció que fos ambiciós i proporcionés finançament, criteri i coherència a la seva restauració.

Detall del mur de l'evangeli des de la porta d'entrada indicada més amunt.

Monforte de Moyuela a la reconquesta catalana

Vista panoràmica de Monforte de Moyuela

          Montforte de Moyuela és una petita localitat de la província de Terol, pertanyent a la comarca de la Jiloca. La seva proximitat a la capital d’Aragó la fa estar sota influència de Saragossa, més que no pas de Terol. El seu nom, contràriament al que ens explica la Viquipèdia, prové directament del topònim  "Montfort" (i no pas de Montefuerte!), forma catalana del llatí "Montem Fortem", tal i com ens informa el document original consultat per l’autor.

          Molts segles de distanciament i vides paral·leles entre Aragó i el Principat, han fet que algunes fonts hagin desvinculat al primer gairebé per complet de la història del Principat.  Monforte de Moyuela es troba des del 2009 dins la Ruta del Cid. Curiosament, un altre Montfort el trobem a la provincia d’Alacant, topònim adoptat al segle XIII (2 segles més tard que l’indret que ens ocupa) i rebatejat al segle XX com a “Montfort del Cid”, aprofitant (potser de manera un tant oportunista) el nom de la serra que duu el seu nom i que es troba a la contrada…  

Detall d'un dels carrers antics de la vila que s'enfilen pel vessant del turó

           La presència del Cid a l’extremadura aragonesa és segura, però en canvi, no és tan fiable la seva presència a la localitat. Tanmateix, la conquesta de la plaça a càrrec del comte barceloní Ramon Berenguer IV sí ho fou,  tot i que ningú hagi pensat (encara!) en rebatejar-la com a “Montforte del Conde”. Per suposat, a ningú se’ns escapa la projecció turística que té la Ruta del Cid…

          L’indret  fou conquerit per les tropes del comte l'any 1157. El document consultat és una carta de poblament i fa referència explícita a la repoblació de "Montfort" a l'octubre del mateix any, moment d’avenç de les tropes barcelonines sobre el regne taifa de Saragossa.   Amb un document d’aquesta naturalesa, el comte legalitzava un assentament apte per la seva colonització agrària. Entenem que eren terres de frontera amb els sarraïns, recentment reconquerides
          Tal i com es pot observar al mapa que tenim a continuació, tan sols 8 anys després de la caiguda de Lleida i Fraga (al 1149), el comtat de Barcelona afermava el seu domini sobre una extensa llengua de terra de l’actual província actual de Terol, que incorporava  localitats tan importants com Casp, Alcanyís, Híjar, Calanda i places fortificades de l’extremadura aragonesa constituïdes per  les actuals Huesa del Común i Montforte( Ossa i Montfort, respectivament, segons la documentació medieval). Curiosament, no en parlem de la famosa "franja d'Aragó", sinó d'un territori força allunyat d'aquesta.

            Amb aquestes conquestes, els dominis de la futura Corona d’Aragó, s’eixamplaven no sols gràcies a la coneguda unió matrimonial del comte de Barcelona amb la casa reial d’Aragó, sinó gràcies a la conquesta militar per part dels primer. Evidentment, les accions dels successors del comte-rei acabaran essent cabdals pel definitiu afermament del domini cristià a l’actual Aragó, especialment a partir de la conquesta de la taifa d’Albarracín a finals del segle XIII.

           La carta de poblament,  a la qual he accedit en el seu idioma original (llatí),  indica literalment

Ego Raimundus Dei gracia comes barchinonensis et princeps aragonensis facio hanc cartam donationis et cesionis vobis omnibus populatoribus de Monfort qui ibi estis populati vel in antea populare veneritis.

          D’acord amb la traducció, Berenguer IV atorgava el dret a establir-s’hi de ple dret a un grup de pobladors o pioners, tot especificant-hi que és un acte de "donació i cessió" per "tots els pobladors" que hi fossin a l'indret al 1157. No podem pressuposar que la repoblació es fes necessàriament amb pagesos provinents de la Catalunya Vella, atès que, a diferència d'altres documents similars, no s'hi esmenten els noms. En canvi, el fet que al mateix document s'hi indiqui explicítament que passaran a regir-se pels costums de Saragossa, sí ens dóna a entendre que el comte no tenia cap intenció d'absorvir políticament l'extremadura terolenca al comtat de Barcelona.
   

Vista d'una de les torres. Imatge extreta de Castillos turolenses

          Aquests nous assentaments tenien lloc a la frontera amb Al Andalus, normalment “terra de ningú” i per raons de seguretat quedaven vinculats a un castell. Els historiadors i arqueòlegs han constatat el poblament continuat de Montforte i la seva contrada, així com la presència musulmana durant almenys 4 segles de l'indret, de la qual ens resten els fonaments de la fortalesa que  molt probablement ha donat lloc al seu topònim, Montfort o Montem Fortem, i que hem de traduir a llenguatge de bon entenedor com a “turó fortificat”. Fortificat, evidentment, pels musulmans per defensar-se dels seus enemics:  els comtes, reis cristians i, fins i tot, altres reietons musulmans amb qui molt sovint feien la guerra (en particular, amb el rei de la taifa de Lleida, aliat del comte barceloní). Pels seus assaltants constituïa una plaça forta d'Al-Andalus a la frontera, sens dubte, així ho devia ser i així el van batejar.  

MÉS INFORMACIÓ A:

Carta de poblament de Montfort (1157), a Els pergamins de l'Arxiu comtal de Barcelona, de Ramon Berenguer II a Ramon Berenguer IV, publicats per la Fundació Noguera (any 2010)

Tudela de Sió

Peculiar instantània del paisatge impressionista que el visitant pot trobar  al camí de Tarroja a Tudela cap al mes de maig. Al fons, la talaia de Sant Pere de Tudela (fotografia de Ramon Gené)

    

            Qui sabria trobar Tudela de Sió  al mapa català? A mig camí entre Tarroja, Sant Ramon de Portell i la Prenyanosa, Tudela és un antic vilatge lleidatà actualment desaparegut com a tal, com a mínim, fa 2 segles. Els darrers fogatges (registres fiscals) que donen testimoni del seu poblament escàs (uns 20 habitants) són del darrer quart del segle XVIII. Com tants altres pobles d'origen medieval, pertany a la Catalunya desapareguda.

Patrimoni de la deshumanitat

           Tanmateix, l’església romànica de Sant Pere (o Sant Miquel) roman dempeus. Construïda amb carreus de pedra ben escairats, indicador del privilegi que l’arquitectura atorga als poders fàctics a totes les èpoques,  aquest temple ha permès a les generacions actuals,deleroses de conèixer els misteris del passat, ser-ne testimonis directes de la seva majestuositat.  Les inclemències de la natura tan sols han vençut la resistència d'una clàssica teulada a dues aigües. De l'antiga volta de canó en dónen fe els carreus que enlairaven l'arc presbiterial per damunt d'una cornisa, aprop de l'altar. Així mateix, la runa acumulada per l'esfondrament del sostre, una bona pila de bocins de teules àrabs elaborades amb les tècniques artesanals més antigues (i no menys eficaces) ha estat enretirada recentment del seu paviment, alhora malmès per  molts anys d’intempèrie.

              Sortosament, la pressió urbanística no ha suposat fins a dia d'avui cap amenaça pel patrimoni segarrenc. La negligència institucional (a tots els nivells) i acadèmica n'és una de les principals causes de l’estat ruïnós d'aquell patrimoni històric i artístic que no gaudeix d'una protecció especial a Catalunya. Com és dissortadament tan habitual, l'interès per la seva conservació és inversament proporcional a la distància que uneix un bé del centre d'una capital de país, comarca, partit o municipi. 

        

Detall de l'absis de Sant Pere de Tudela (fotografia d'Antonio Saez Torrens)

                 Una batalla legal molt recent  va tornar l'església a mans públiques, en aquest cas, l’ajuntament de Cervera, després d’un litigi que va acabar anul·lant la venda transitòria (i no pas exempta de polèmica) del temple a un particular, per part del Bisbat de Solsona, propietari legítim del bé però alhora desacreditat quan va intentar obtenir la comprensió dels seus fidels, esdevinguts activistes de la defensa de la titularitat pública del llogarret.

Romànic en estat pur

              Actualment trobem l’ església en un emplaçament força inusual, coronant un turó, a manera de mirador de la font que desaigüa al riu Sió que duu el nom del temple. Al vessant de migdia hi trobem algunes restes d'una trama urbana que avui ha quedat amagada per l'avenç de l'erosió i l'eclosió de plantes autòctones, on s'obre pas triomfalment la farigola. Constitueix tot un (mal) exemple d’església romànica a la intempèrie, remodelada al segle XIX (com fa constar una data de la llinda) i  escurçada aproximadament uns 2 metres com a conseqüència de l'esmentada reforma. El seu absis, tan rodó com imponent constitueix segurament la part més genuïna de la construcció i més fidel a l'estil que representa, decorat amb faixes llombardes, tot seguint l'estètica italianitzant (i no menys sòbria) del romànic català de l'època. Qualsevol visitant de l'indret podrà comprovar que, en realitat, el seu absis constitueix la veritable carta de presentació del temple.  L'antiga sagrera, actualment ocupada i llindada per una propietat privada, ha anat reculant per l’avenç de l’erosió del tossal que s'orienta a migdia. Un sarcòfag de pedra situat als peus del seu mur ens deixa constància de l’enterramet d’algun prohom, noble o eclesiàstic, difícil de discernir per la manca d’una esquela informativa (no en resta la llosa que el cobria).  

             A escassos metres, en un altre turó, hi trobem les restes de l’antic castell, possiblement la base d'una torre, que s'avançava a l'església en la funció de guaita de la petita vall. Unes carreus ben escairats i l'altitud (és bastit al punt més alt del serral) en delaten la seva funció. L'església disposa d’una sagristia adossada al mur de l'obaga, recobert exteriorment per una verdor apta per a molses i matolls.

Llegendes sobre l'indret

            Expliquen alguns padrins de la contrada que una pesta va despoblar el poble i els seus supervivents van fundar-ne un altre a l'extrem oposat del serral, Queràs, actualment en estat de despoblament avançat, aproximadament a un kilòmetre i mig en direcció a Sant Ramon. Una llegenda local explica que a Tudela hi visqué una princesa, alhora relacionada amb un noble de la torre de Meià i que fou convertida en serp per un encanteri diabòlic. Cada nit de Sant Joan, s'hi apareix al visitant.

    

La vila closa de Montfalcó Murallat

Vista aèria de la vila closa

            

            Montfalcó Murallat és una poble encastellat situat dalt d’un turó en la confluència entre la riera de Vergós i el riu Sió (Segarra lleidatana). Constitueix un exemple il·lustratiu de les antigues viles closes, nuclis de població emmurallats al voltant d’un castell. El seu origen s'ha de situar a l'Edat Mitjana, en un context de conquesta i repoblació de la frontera entre els comtats catalans i Al-Andalus. 

            La seva pervivència al  llarg d’un mileni ens mostra el rostre nu d’una vila closa, sense ravals ni eixamples fora de les seves muralles, que ha romàs gairebé intacta al pas del temps, tan sols amenaçada per la manca d'intervencions protectores. La vila manté el seu caràcter inexpugnable gràcies a una muralla sense obertures amb uns 8 metres d’alçada, a l’estil de les sudes àrabs, i un únic accés, amb una doble porta situada en angle

Accés a la fortalesa en forma d'angle (imatge de J.Cano)

           El nucli tenia capacitat de sobreviure a un setge gràcies a una cisterna pública que recollia les aigües de les teulades de les cases del poble i un forn municipal que encara es conserven. L’estructura voltada dels carrer de ronda de la muralla demostra que la vila va experimentar un creixement dins les seves muralles. Una plaça porticada actua de centre irradiador de la trama arquitectònica.

Carrer voltat que segueix el perímetre interior de la muralla

               En destaquen alguns edificis insignes, com ara la residència dels ducs de Cardona, que en foren senyors de la vila des del segle XV (final de la guerra civil catalana), i que donaren lloc al topònim de Montfalcó del Duc. L'església medieval de Sant Pere va reaprofitar una torre cilíndrica situada a l'extrem oriental de la vila per a bastir-hi l'absis i la torre-campanar. De Montfalcó s’explica la llegenda que davant un setge, els defensors de la fortalesa van respondre amb un peix viu embolicat en el missatge que els convidava a rendir-se i que havia estat prèviament llençat pels assaltants embolicat en un pà coent. L’actitud dels assetjats demostrava la seva capacitat per sobreviure i donà lloc a la creença en l’existència d’un passadís subterrani que comunicava la fortalesa amb la veïna població de Les Oluges. 

Palau i residència dels ducs de Cardona

Timor, a la reconquesta catalana

               A molts conductors de l'autovia A2 no els ha passat desapercebuda la presència de la "torre de Timor", una construcció d'aspecte imponent que corona un dels turons en forma de balcó de la la vall de l'Ondara, entre Montmaneu i Cervera. En realitat, forma part d'una línia de turons fortificats al llarg d'una carena que arrenca del port de la Panadella. Poc en coneixen, tanmateix, de l'encaix de Timor com a retall de la història del nostre país.

Vista del vessant nord de la torre

              N'era senyor d'aquesta fortificació i la seva jurisdicció el noble Ramon de Timor, qui dirigí la conquesta de Cervera, a mans dels sarraïns i possiblement la darrera plaça forta de la línia defensiva d'Al Andalus al segle XI a la Segarra central. S'ha de situar que si bé l'Alta Segarra (amb nucli a Calaf) havia estat reconquerida al segle IX, les ràtzies d'Al-Mansur al segle IX van aconseguir crear-ne una zona prou despoblada pel temor a noves expedicions de càstic ("infestationes paganorum").
            Per aquesta raó, entre finals del segle X i XI els comtes catalans afavoriran les successives repoblacions del territori amb pagesos, amb les conegudes cartes de repoblament. Alhora, procediran a fortificar el territori amb castells termenats ("castrum"), al voltant dels quals s'articularan els primers nuclis de població en forma de "viles closes", de les quals en parlarem més endavant.
            De Cervera tenim constància d'una  conquesta cristiana inicial al 1025, però una efímera ocupació militar musulmana (1066-68), en un intent de restablir una plaça forta d'Al-Andalus a la Segarra central, obligarà al mateix comte Berenguer de Barcelona a organitzar el setge de la ciutat. Tanmateix, delegà el comandament de l'operació a Ramon de Timor, que passarà a dir-se Ramon de Cervera, en honor al seu èxit militar, al 1068. Explica una llegenda que la seva espasa va penjar d'un mur del seu castell durant molt de temps com a ensenya de la seva proesa.
           Del castell n'apreciem, malgrat les successives modificacions, l'estructura principal: la torre de planta quadrangular. Alhora, les restes de l'església (i sagrera) romànica de Sant Jaume (en honor al camí que presideix) en deixen constància de la importància (i pes) de la vida parroquial durant l'Alta Edat mitjana.

Imatge de l'església (i la sagrera) amb campanar de cadireta afegit amb posterioritat

Més informació sobre la repoblació catalana a FONT I RIUS (Cartas de población y franquicia, 1969)  i SABATÉ I CURULL (L'expansió territorial de Catalunya, s. IX-XII, 1996)

Tarroja de Segarra: l'origen del topònim

Vista panoràmica de la vila des de cal Felip

                        L’origen del topònim Tarroja ha estat sovint associat a la forma llatina de "Terra Rubra" (terra roja). Tanmateix, una anàlisi etimològica més global ens portaria a relacionar-ho amb altres topònims de la zona, que comparteixen la mateixa arrel: "Terrauba"  (torre alba o blanca), llogaret proper a Guissona, i  “Torrefreita” (torre trencada), l’actual Torrefeta. Per tant, la hipòtesi més plausible ens portaria a parlar més aviat de "torre roja". Potser el cromatisme  de les torres de guaita en una zona de frontera, ja fos pel tipus de revestiment, el tipus de pedra emprada o simplement la forma de l'edificació podria haver portat als mateixos residents (o als visitants de la contrada) a anomenar-les així.
                      A la documentació medieval i moderna trobem algunes variants del topònim: “Terroge” o el més recent “Torroja". El fet que existeixi un altre “Torroja” (al Priorat) provaria els vincles ja estudiats entre la Catalunya nova i la vella, la repoblació de les contrades tarragonines amb població de  la Marca cristiana a partir del segle XII i, per tant, la probable repoblació del Priorat amb població de  l'altiplà segarrenc, entre d'altres procedències.