Els "silos" de Franco

    Peculiars instal·lacions industrials, algú els ha arribat a considerar les "catedrals oblidadades". Formen part del paisatge espanyol i català i, un cop valorada la seva rellevància des del punt de vista de la història econòmica del país, també del patrimoni industrial de la nació. Instal·lacions concebudes per emmagatzemar cereal, van ser construïdes entre 1944 i 1984 com a part indispensable d'una xarxa estatal coneguda amb el nom de Red Nacional de Silos y Graneros.
     Aquestes construccions s'emmarcaven en una política econòmica basada en el monopoli estatal del cereal, en exercir l'Estat de comprador únic. Amb aquesta política, l'Estat intentà donar resposta a l'anomenat "problema triguero" que ha havia estat objecte de profundes discussions en temps de la Segona República i la principal causa del qual n'era la irregularitat de les collites i dels preus (resultants d'una oferta variable).

Feines de segar i batre. Imatges publicades a La Vanguardia en plena guerra civil a Catalunya.

     Ateses les circumstàncies i el malestar general de la nació, l'Estat decidí intervenir l'economia per tal d'estabilitzar-ne els preus i sobretot les rendes, mirant de garantir un "preu just" al productor alhora que mirava d'estabilitzar els preus als consumidors.... De la diferència entre el preu monopolístic de compra i el de venda en resultava el "cànon comercial", que constituí la font d'ingressos principal amb què l'Estat pogué finançar la construcció de les sitges i graners de la xarxa esmentada.
     El "monopolio triguero" fou administrat pel Sistema Nacional de Trigo (SNT), que aviat es mostrà incapaç de controlar la desviació de part del producte cap al mercat negre, on els estraperlistes garantien preus més sucosos al productor en un context caracteritzat per les necessitats alimentàries, la política estatal del racionament i el desproveïment freqüent de botigues i establiments oficials.... Alhora, l'obsessió estatal per obtenir-ne el cànon provocà que el seu marge acabés repercutit en el preu final: el pà, tot encarint-lo. Èxit i fracàs d'una política basada en l'autarquia econòmica.

Fotografia artística de la sitja d'Agramunt, encara operativa. Fotografia procedent d'aquesta web

     L'emplaçament d'aquestes construccions responia a una doble funcionalitat: unitats d'emmagatzematge i unitats de distribució. Alhora, la seva capacitat era variable.També es va preveure la importació de cereal en anys deficitaris, alhora que mirava de crear-se una "reserva nacional" que fes possible compensar les males collites. La xarxa arribà a comptar amb prop de 800 edificacions a tot l'Estat a començaments dels 80, de les quals a Catalunya en queden actualment tan sols 2 en ús, integrades a l'anomenada Xarxa Bàsica (actualment dependent del Ministerio de Agricultura),  la funció de la qual és intervenir ocasionalment en els mercats.
    La dictadura franquista va encetar el monopoli esmentat, però el va continuar el govern espanyol en democràcia fins la integració d'Espanya a la comunitat econòmica europea, que obligà a eliminar-ne l'intervencionisme estatal. Tanmateix, la funcionalitat de les instal·lacions féu que algunes d'elles hagin continuat tenint-ne l'ús pel qual foren concebudes, tal i com s'ha comentat.
   El paisatge català disposa d'exemples de sitges i graners. No deixa de sorprendre que en un context d'uniformitat política el SNT contemplés uns estils arquitectònics adequats a la "diversitat regional" espanyola: els "estils" sud, centre i nord.

La colònia Vidal de Puig-Reig

La Colònia Vidal, vista des de la cara sud

           La colònia Vidal la trobem als afores del municipi de Puig-Reig  (Berguedà), a la riba del Llobregat. La Fundació Vidal, a l'empara del Museu Nacional de la Tècnica de Catalunya, mira de conservar les antigues instal·lacions per mostrar-les al visitant.
        
           En un article anterior feia referència als safareigs dels vius i dels morts de la mateixa colònia.  Les colònies eren nuclis de població autosuficients creats per un industrial al voltant de les instal·lacions de la fàbrica, esdevenint un fenomen força comú entre la meïtat del segle XIX i bona part del XX a Catalunya. Les trobem localitzades al llarg de la riba dels rius, on miraven d'aprofitar la força de l'aigua desviant part del seu cabal riu amunt gràcies a la construcció d'un canal. El desnivell guanyat en paral·el al riu era aprofitat per un salt d'aigua que accionava  una turbina hidràulica gràcies a la força induïda de l'aigua. La turbina de Can Vidal encara funciona avui en dia i ven electricitat a la companyia elèctrica, proporcionant els minsos ingressos que tenen unes instal·lacions avui ja museitzades i que, per tant, no mantenen l'ús industrial original.

                La majoria dels serveis adreçats als treballadors de la fàbrica tèxtil eren proporcionats directament pel mateix industrial  Ignasi Vidal, fundador de la colònia cap al 1880, i mantinguts al llarg de diferents generacions de "vidalets". Entre aquests serveis hi havia els habitatges pels obrers (de lloguer), les escoles de noies i de nois, l'església, el Casal catòlic de la dona, un cinema,els safareigs, la biblioteca, el bar Juventut, dues botigues (peixateria i una altra de queviures), una  barberia  i fins i tot una caixa (Caixa Manresa).

Vista actual d'una de les voreres d'un carrer amb els habitatges obrers, casetes de portal anglès, amb una planta baixa i un primer pis, d'uns 40 metres aproximadament a cada nivell.

          Els industrials, emparats en unes creences humanistes (el catolicisme social), oferien aquests serveis als seus treballadors, tot i que darrera de la seva actitud pressumptament benefactora hi havia un interès pel control social dels treballadors, amb una estratègia de persecució sindical, prohibició expressa de protestes i vagues sota amenaça d'acomiadaments i, sobretot, unes condicions laborals molt precàries, especialment salarials, sota justificació de garantir "escrupulosament" la manutenció dels seus obrers.  Molt sovint ens trobem les colònies industrials tancades per murs i amb un únic accés al recinte, com si d'una vila closa medieval es tractés. Aquests murs simbolitzen el funcionament de les colònies com a unitats econòmiques autònomes i independents del seu entorn, doncs miraven d'afavorir-ne l'estat d'aïllament ideològic i cultural dels seus residents.

L'església esdevenia un edifici estratègic, tant per la seva ubicació central dins el recinte, com pel control ideològic i moral que s'intentava exercir sobre els obrers des de la litúrgia i les activitats parroquials

          En realitat, les colònies industrials (avui la majoria d'elles en estat ruïnós) van ser un dels trets característics de la Revolució Industrial, de la qual Catalunya no en va quedar al marge. En realitat, la crisi industrial dels anys 80 del segle XX, que colpejà especialment el sector tèxtil català (actualment en part deslocalitzat al i en part submergit) va acabar amb la seva activitat, tot i que encara, a la majoria d'elles hi continuen vivint les famílies dels antics treballadors, sovint en habitatges a uns preus de lloguer molt assequibles però en un estat força deteriorat.

MÉS INFORMACIÓ SOBRE LES COLÒNIES INDUSTRIALS A: http://www.museucoloniavidal.org/

Els safareigs dels vius i dels morts

Rètol que indica el punt més macabre de la visita guiada a la colònia Vidal de Puig-Reig

           

         En un article anterior ja ens vam ocupar de la responsabilitat dels ajuntaments en el subministrament d'aigua a les antigues viles i ciutats en èpoques no tan llunyanes on no arribava l'aigua corrent a les llars. 
La funció dels safareigs, en una època on tampoc hi havia rentadores a casa era essencial. Així mateix, van esdenir llocs importants des del punt de vista de la socialització de les dones i ens han deixat expressions tan recorrents com ara "fer safareig".  
        Els "safareigs dels vius i dels morts" que trobem a la colònia Vidal de Puig-Reig són una curiosa instal·lació doble, de la qual només se n'ha conservat una part. En realitat eren dos safareigs perfectament diferenciables, l’un pels “vius” (els sans) i l’altre pels “morts”, destinat a rentar la roba de malalts i difunts. La raó era ben senzilla i pràctica, i tenia relació amb les preocupacions sanitàries de l'època. Per impedir o frenar epidèmies en alguns nuclis de població, com ara colònies industrials, s'hi establien normes d’ús dels safareigs considerades irrenunciables pels seus usuaris. A la colònia industrial de Can Vidal se n’ha conservat el dels vius, inicialment al descobert i posteriorment tancat. Segons els testimonis vius, les dones s'hi concentraven els diumenges, hi feien la bugada i, de pas, safareig.

Safareig dels vius