El sistema defensiu de la Serra d'Ataix

     La Serra d'Ataix, pertanyent als termes de Martorell i Castellví de Rosanes, no sols constitueix una barrera paisatgística i de relleu entre les comarques del Baix Llobregat i el Penedès, sinó un autèntic corredor verd i un parc arqueològic digne de ser visitat.

      La Serra està poblada per una multiplicitat de fortificacions que palesen la seva importància defensiva fins èpoques molt recents. Tal i com alerta algun blogger, sorprén la qualitat de l'ecosistema natural tenint present la proximitat de la conurbació barcelonina, el grau d'urbanització dispersa del territori colindant així com les vies de comunicació que encerclen la serra (AP7, RENFE, etc). Constitueix tot plegat una ruta senderista apta per a tots els públics.

      L'origen del topònim no és precís, però diferents teories apunten a un significat (en iber o àrab) relacionat amb "porta, "muntanya" o "aturar". Hem de pensar que amb motiu de la invasió almoràvit del segle XI fou al mateix congost de Martorell on tingué lloc una de les batalles on el comte de Barcelona aconseguí repel·lir el invasors.

      La primera d'aquestes fortificacions la trobem a l'àrea o "ruta de les torretes": la torre Grimenella.

       D'origen romà, la torre forma part d'un subsistema defensiu amb la funció de control del pas del Pont del Diable i la Via Augusta al seu pas pel congost de Martorell. La vista panoràmica li permetria de controlar desplaçaments a kilòmetres de distància en una o una altra direcció. Les seves dimensions ens donen la idea d'una petita guarnició militar (no superior a 5 homes) i la funció de guaita de la torre. La tècnica constructiva (opus quadratorum) ha superat el pas del temps i malgrat no haver-ne restat la coberta, sí ens queden els murs i les espitlleres disposades en filera i al llarg d'un doble registre (superior i inferior) als murs respectius. Destaquen per la dimensió de l'obertura i la qualitat dels acabats les espitlleres de sengles cantonades. Sens dubte, una torre d'aquestes característiques també estava preparada per repel·lir un possible assalt. Sens dubte, formava part del sistema de comunicacions visuals de la Via Augusta.

       La segona de les fortificacions és la Torre del Clos, d'origen probablement romà, a jutjar per la tècnica constructiva de la base i la planta baixa, però amb una possible reutilització en èpoques posteriors. Reprodueix una distribució d'espitlleres similar a la torre anterior. Ens consta una reforma recent, responent als usos militars de la darrera carlinada (segle XIX), i que dotà a la torre d'una garita a la façana principal, un primer pis i una terrassa amb la funció de guaita, a banda del primer i segon pis.

        Recordem que a l'altra banda del congost trobem la Torre del Telègraf òptic, en ús durant la darrera guerra carlina (1873-76) i amb la funció de connectar les comunicacions a la línia Madrid-Barcelona. Les seves dimensions ens suggereix una guarnició d''entre 10 i 15 soldats. És la torre més atansada a la Vila de Martorell i amb visió sobre el desplaçament per la Nacional II quan encara travessava el municipi.

       Al turó del castell hi trobem les restes de l'antic castell de Rosanes. L'estil romànic de l'única estança que ha romàs dempeus, amb una volta de canó lleugerament apuntada de l'única estança ens indica aproximadament la segona meitat del segle XII. Curiosament, diferents marques a la roca que encercla el seu perímetre ens donen una idea d'algun tipus de  construcció de fusta  amb què s'acompanyà o precedí a la construcció del castell. Uns murs que envolten la cingla i l'altitud de la mateixa, oferint una vista panoràmica a la Serra, per un costat, i a la marina del Llobregat, per l'altre, ens donen una idea del caràcter defensiu del llogaret.

Església de Sant Genís (de Rocafort)

      Una altra de les construccions és el castell de Rocafort (o Roca Forta), avui més conegut per l'església que hi allotja, Sant Genís. A tocar de l'autopista, continua recordant la seva importància pel que fa al control de comunicacions. Les restes visibles ens indiquen que inicialment acollí una fortalesa, de la qual ens resta la base d'una torre i les restes dels murs que tancaven el recinte. Corria el segle XI.

      L'església es correspon amb l'època de transició del romànic al gòtic (inicis del XIII), a jutjar per les voltes clarament apuntades. Tanmateix, les finestres espitllerades del mur de l'evangeli ens donen una idea d'una època possiblement anterior (segles XI-XII).

Base de la torre rodona del castell de Rocafort

     L'església de Sant Genís formava part d'un petit conjunt pertanyent a una comunitat monàstica benedictina establerta a partir del segle XIII. Per les dimensions, podríem afirmar que poc més que una desena de monjos hi visqueren durant l'Edat Mitjana. Fou un edifici construït amb pedra rogenca de la contrada, ben escairada, la porta del qual és romànica, tot i les característiques indicades més amunt. La flor hexapètal del timpà esdevé símbol del cristianisme medieval.

        Una roca amb forma artificial d'"U" al peu de la torre ens suggereix que possiblement la Rocaforta tenia una passarel·la que la unia a la resta de la carena i no era un simple turó fortificat.

Castell de Sant Jaume

      Més cap a Ponent, trobem el castell de Sant Jaume, al terme de Castellví de Rosanes (i també conegut amb aquest nom). Destruït per Felip V durant la Guerra de Successió, és un antic castell que visqué la seva època d'esplendor a l'Edat Mitjana (ja el trobem documentat al segle X), època de la qual ens resten un parell de torres defensives, rectangulars i d'una capella. Tanmateix, una torre rodona, d'origen romà, demostra la importància estratègica de la Serra en aquella època.


     Encara, més cap a Ponent hi trobaríem també el castell de Gelida i la torre de Subirats, articulades en la línia defensiva que abarcava el Penedès.

Podem afirmar que, efectivament, la Serra d'Ataix constituí un sistema defensiu perquè:

-Esdevingué un emplaçament estratègic des d'on controlar el tràfic de persones, mercaderies i exèrcits a l'Edat Antiga.

 -Estigué format per un conjunt de fortificacions que coordinaren la seva actuació de guaita i defensa en el moment en què el riu Anoia esdevingué frontera amb Al-Andalus a l'Edat Mitjana (segles X-XI).

-Esdevingué un emplaçament estratègic amb motiu de conteses més recents, com ara les guerres carlines.

-Durant la guerra civil espanyola tornà a tenir presència militar de soldats republicans i, posteriorment, s'hi van detectar moviments per part de la guerrilla del maquis.

La Torre "carlina" de la Font del Mingo

       La Torre de la font del Mingo, a Sant Sadurní d'Anoia (Barcelona) fou una construcció bastida, just al peu de la font que li dóna nom, al 1873  en plena carlinada, la tercera i darrera guerra que va enfrontar els "carlins" contra el govern espanyol.
       En realitat es tracta d'una torre construïda per l'exèrcit governamental per fer front a un possible assalt de la vila per part de les partides carlines.
        El "conflicte carlí" tingué unes arrels dinàstiques, una disputa entre dues branques dels Borbons enfrontades pel tro d'Espanya arran de la derogació de la Llei Sàlica al 1830 (amb la Pragmàtica Sanció), que permeté a Ferran VII transmetre la corona a la seva filla (la futura Isabel II), en lloc del germà, l'aspirant Carles Maria Isidre, qui no dubtà a fer seves les proclames més reaccionàries a favor del restabliment de l'absolutisme monàrquic: Déu, Pàtria i Rei.
       D'entrada pot resultar contradictori pel curiós o l'investigador actual constatar que les comarques d'interior (alta Segarra, Solsonès, Berguedà, La Garrotxa etc), més pobres, fessin costat al carlisme, enfront les comarques més dinàmiques, vinculades a la producció i exportació vitivinícola, de tradició més liberal.

       Però darrera d'aquest conflicte hi hagueren causes més profundes que, més enllà de les proclames reaccionàries favorables al restabliment de l'Antic Règim (règim senyorial), aconseguiren arrossegar la pagesia més pobre a la causa carlina: els efectes perjudicials que el capitalisme salvatge havia causat al medi rural, com ara la privatització de terres, boscos i pastures comunals.

 
     Altres agressions percebudes entre una societat molt ancorada en les tradicions i la fe foren la laicització accelerada de la vida social i l'atac que visqué l'Església amb l'expropiació i subhasta dels seus béns ("desamortitzacions") per part de l'Estat. Resumidament, les formes de vida comunitàries (amb un important rereforns religiós) perillaven a ulls del vilatà mitjà català de la Catalunya més pobre...
     La ironia féu que Isabel II ("usurpadora" del tro a ulls dels carlins) s'hagué d'exiliar el 1868. El desprestigi de la monarquia (vinculada en bona mesura a la corrupció de la "bombolla" del ferrocarril) abonà el terreny a la Revolució de Setembre de 1868 (capitanejada pel reusenc general Prim), que si bé inicià el  "Sexenni democràtic", alhora revifà les ambicions successòries del candidat carlí.

La Torre de la font de Cal Mingo (avui diposit d'aigua) senyoreja l'entrada del carrer Jacint Verdaguer en un punt estratègic de l'antic raval del poble i davant d'una antiga cruïlla de camins.

     En realitat, l'exili d'Isabel II accelerà el procés vers la proclamació de la Primera República, després d'una efímera suplantació de la dinastia regnant en la persona d'Amadeu de Savoia al 1871 (casal conegut per llurs conviccions constitucionalistes), esdevingut abdicador convençut i voluntari molt aviat (1873) davant un panorama tan poc lleial com caòtic : sublevacions federal-cantonalistes arreu de l'Estat, l'aixecament carlí i les pressions dels partits republicans...   Fracassada l'experiència monàrquica, nasqué una República més afermada en  la feblesa dels monàrquics que l'arrelament del republicanisme. Bona part dels monàrquics no dubtaren a "passar-se" a la causa carlina arran de la mateixa proclamació de la República (1873).

Fotografia del general Rafael Tristany (1814-1899),  nacut a Ardèvol (Solsonès)  i cabdill carlí  que participà a les tres carlinades del segle XIX. S'exilià a l'Occitània francesa després de la restauració borbònica.

       A més a més, la promesa autonomista que en feú el candidat carlí (favorable al restabliment dels "furs", abolits pels Borbons al 1714) acabà de sumar al baix clergat i a  tota una baixa i mitjana noblesa empobrida i alhora desplaçada per l'ascens polític de la burgesia, la qual cosa dotà al moviment d'uns dirigents locals visibles i un caràcter interclassista que explica la fortalesa del mateix als antics territoris forals: País Basc o Catalunya.  
       El mateix Tristany, general carlí, fou nomenat "President" d'una restablerta i efímera "Diputació del General", amb seu a Sant Joan de les Abadesses, en un acte de desafiament tan evident com imperdonable de l'autoritat borbònica i els malaurats Decrets de Nova Planta amb què havien estat abolides les institucions pròpies del Principat al 1714. Corria l'any 1875, a tan sols un any de la seva derrota definitiva. Potser l'actitud agosarada d'en Tristany, participant a les tres sublevacions carlines, provocaren que hagués de restar a l'exili a França durant la resta de la seva vida...
        La Torre de Sant Sadurní, de planta octogonal, respongué al traçat dels enginyers militars de l'Estat, alçant-la a una mida de tans sols 11,5 metres. S'aprecia sota el revestiment el totxo com a material constructiu, tot i que la base està feta amb carreus de pedra irregulars. Reforçada amb una una torreta adossada amb espitlleres i merlets, ens recorda a les antigues torres de guaita i alhora ens remet a una estratègia defensiva més pròpia de l'Edat Mitjana i Moderna, pensada més aviat per repel·lir una acció guerrillera, que no pas per derrotar als seus assaltants. Actualment forma part del Catàl·leg del Patrimoni Arquitectònic de Sant Sadurní d'Anoia.
     Alhora, s'ha de posar en relació amb un altre tipus d'edificacions militars, les torres del telègraf òptic, de les quals ens hem ocupat en una altra entrada i que van garantir la comunicació militar de Madrid amb qualsevol punt del territori governamental durant la segona i, a Catalunya, durant la tercera carlinada.
 

Quan Abrera era frontera

Restes del mur oest del castell. Al fons a l'esquerra podem observar el mur oest de l'església, esfondrat.

                L'art romànic del Baix Llobregat és poc conegut, especialment si el visitant rebutja allunyar-se de les principals vies de comunicació. Si bé és prou coneguda l'església en ús de Sant Pere d'Abrera, situada al cor del municipi, en canvi, no ho es tant l'església en ruïnes de Sant Pere de Voltrera (o "del castell"), a la banda esquerra del riu Llobregat. Encerclada per la urbanització de Can Vilalba durant la segona meitat del segle XX, fou bastida cap al segle XI al mateix turó sobre el qual s'alçava l'antic castell dels Voltrera (a la Serra de Ribes) aprofitant alguns dels seus murs de contenció. Actualment roman en un estat de conservació tan romàntic com lamentable, tenint present el volum de recursos destinats a la reforma de la plaça de l'església del municipi i de dubtosa prioritat davant el malaurat estat de les finances públiques corresponents a l'exercici 2012.

Anunci oficial de la reforma de la plaça de l'església. Malauradament el projecte no contempla la pantalla vegetal que havia mantingut "aïllada" l'església d'un entorn urbanísticament hostil.

               L'indret és relativament accessible, a uns 15 minuts en cotxe des del centre d'Abrera, prenent l'A2 en direcció a Barcelona i eixint a la sortida 588. Un cop a la carretera BV-1201 (en direcció a Olesa de Montserrat) accedirem al castell a través de la urbanització de Can Vilalba, al bell mig d'un revolt del Carrer Extremadura, que ens deixarà a l'entrada del recinte ( clica aquí per veure les coordenades).
                Del castell de Voltrera només ens resten uns quants murs i els contraforts dels mateixos, que ens resulten útils per fer-nos una idea de les tècniques constructives emprades pels nostres avantpassats, a base de pedra i argamassa.

Detall d'un dels contraforts del mur del castell. S'hi aprecia un desprendiment de la paret natural a la qual s'adossava.

            El castell degué formar part d'una línia defensiva de torres de guaita que controlaven el pas dels camins del riu (Castellbisbal, El Papiol, etc). De fet, el riu Llobregat havia estat frontera formal amb Al Andalus fins al segle IX.        
            El valor estratègic del castell l'hem de situar en un context d'inseguretat que es perllongà durant els segles posteriors, degut al risc d'invasions sarraïnes provinents d'Al-Andalus. De fet, la invasió almoràvit (provinent del nord d'Àfrica) arribà a les portes del congost de Martorell al 1114, i sols pogué ser repel·lida gràcies a l'aliança militar dels comtes catalans.
              Malgrat aquest clima d'incertesa, cal remarcar que a la banda dreta del riu ja existia des del segle IX un nucli de població, articulat al voltant de la parròquia prerromànica de Sant Hilari (actualment dempeus) i que no decidí traslladar l'assentament al "camí" (futur camí ral) fins ben entrat el segle XI, creant l'embrió de l'actual Abrera ("Breda", segons la documentació medieval) al voltant de l'església de Sant Pere.

Absis i campanar romànics de l'església de Sant Pere d'Abrera. S'hi aprecia la influència llombarda, amb les arcuacions cegues i faixes verticals. Com es pot comprovar, el material emprat a la construcció és "made in Abrera".

      Probablement l'església de Voltrera va pertànyer a l'antic castell, tot i que no podem descartar que el temple fos freqüentat pels habitants d'un assentament altmedieval dispers de la banda esquerra del riu.  

Detall de l'absis i les absidioles laterals de Sant Pere de Voltrera.

               Com la majoria d'esglésies romàniques primitives, Sant Pere de Voltrera té una única nau i un absis semicircular capçat a l'est amb la típica finestra esqueixada i allargassada del romànic català. Dues absidioles laterals excavades al mur i amb doble arquivolta es troben actualment en estat deplorable. Ens crida l'atenció l'arc presbiterial, que arrenca dels laterals de l'absis i que ens recorda que algun dia va sostenir una volta de canó actualment esfondrada, també insinuada pels murs laterals.

Vista panoràmica a Montserrat des de l'altar de Sant Pere de Voltrera. Dels murs arrencava una volta clarament rodona.

       L'esfondrament del mur oest ens ha obert unes vistes magnífiques al massís de Montserrat. Val a recordar que unes bandes de plàstic ens recorden que hem entrat en espais amb un alt risc d'accident...
      La porta lateral, oberta al mur nord, fou l'accés original al temple.

Porta original d'accés al temple de Sant Pere de Voltrera

           El visitant es trobarà el mateix mur cobert per un tapís de vegetació trepadora, la qual cosa li suggerirà que algun dia la natura recuperarà indrets envaïts per la civilització...

         
           La visió exterior de l'absis ens confirma que la pedra amb què fou feta l'església no és cap altra que la pedra "de riu" d'Abrera. Res de grans carreus escairats ni experts picapedrers, doncs; la tosquedat amb què està rematat l'absis i la pròpia finestra en donen fe.

Visió exterior de l'absis

           Probablement, una porta lateral (contígua a l'absis) donava accés al recinte emmurallat. tot i trobar-se atapeïda per l'acumulació natural de sediments, ha conservat perfectament la coberta, d'un metre i mig d'amplada, fins a l'interior.

Possible porta d'entrada al recinte del castell de Voltrera

      L'acció del vandalisme segurament no ha superat encara la del saqueig del nostre patrimoni. Com podem observar, no trobem capitells ni cap imposta decorada a la porta d'entrada ni als montants de les absidioles, perfectament arrencats.

Com si d'una mossegada es tractés, l'antiga absidiola ha esdevingut una improvisada porta d'accés a l'església

      Si no s'actua amb celeritat, les esquerdes del mur de l'evangeli acabaran per enrunar l'estructura de l'església. Amb un mica de "sort", en conservarem l'absis per les generacions futures. Malauradament, l'administració sovint delega als ajuntaments la responsabilitat de restaurar el seu patrimoni. Tanmateix, l'estat ruinós de, com a mínim, el 50% dels edificis romànics catalans (aïllats o en entorns rurals), requeriria d'un Pla integral d'intervenció que fos ambiciós i proporcionés finançament, criteri i coherència a la seva restauració.

Detall del mur de l'evangeli des de la porta d'entrada indicada més amunt.

Torres de guaita a la Catalunya medieval

Torres de guaita a la frontera amb Al Andalus

        Segles IX, X i XI. Catalunya es troba en plena "reconquesta". En realitat, estem davant d'una expansió territorial dels comtats catalans, petits Estats que busquen ampliar els seus dominis. La frontera entre cristians i sarraïns, entre comtats cristians i Al Andalus es va desplaçant cap al sud gràcies a l'empenta militar dels primers. Alhora, la "Catalunya nova" s'anirà repoblant de població provinent de la "Catalunya vella". Aquests colons sovint s'instal·laran en terres de frontera, coneguda com la "terra de ningú", de dubtosa seguretat enfront les "ràtzies" (incursions) musulmanes...

Vista panoràmica del Pilar d'Almenara, en la frontera del segle XI-XII. Fotografia de Pedro Salcedo

       Les torres de guaita seran les construccions més genuïnes d'aquest procés. El seu nom prové del germànic "wadja", que vol dir vigilància o defensa. La denominació "talaia", també en ús durant aquesta època prové de l'àrab "talayi", que vol dir "sentinella". Sens dubte, l'etimologia ens parla dels seus orígens.

Torres de fusta

       Manel Riu, medievalista expert en arqueologia explicava que molt sovint les torres de pedra eren precedides per estructures de fusta, que si bé eren més difícils de preservar (enfront el foc o la pròpia humitat) en canvi eren fàcils de construir i emplaçar. Llur reconstrucció ha estat possible gràcies als forats a la roca que servien per a bastir-hi els seus elements de suport i anclatge. Parlem de plataformes elevades (empallissades) amb la funció de vigilar un territori. S'associen a les construccions germàniques, emprades a Europa entre els segles VII i IX. A Catalunya se n'han trobat restes a l'entorn de molts castells i torres. Possiblement, van combinar estructures de fusta i pedra fins a esdevenir definitivament de pedra.

Reconstrucció de la Torre de Castellot de Viver (Berguedà), a càrrec de Manel Riu

Torres quadrades

    Les primeres torres de guaita, cap als segles IX i X, possiblement eren quadrades, però la forma rodona aviat es mostrarà més eficaç enfront un setge, car disposava de dos fronts defensius (en què hom divideix un cercle), enfront els 4 angles d’un edifici quadrangular. Eren bastides, això sí, en un llit de pedra per garantir-ne uns fonaments prou sòlids. Sovint tenien la funció de vigilar un camí o una vall.

Torre d'Ardèvol, entre la Segarra i el Solsonès, bastida entre els segles X i XI n'és un exemple de torre quadrada

Torres rodones i reforçades

     Moltes torres, com la de Vallferosa o Guimerà, tenen un doble revestiment. El segon respon al reforçament d’un torre primitiva i a l'interès dels comtes de defensar l'enclavament enfront possibles ràtzies .

Torre de Guimerà, amb doble folre. Va ser destruïda per ordre gobernamental després del setge liberal als carlins, al segle XIX

Espais i accessoris d'una torre de guaita  

      La vida dels seus ocupants, davant un setge era més aviat dura. La seva entrada sovint s’enlairava uns 8-10 metres per damunt la superfície per evitar-ne l’assalt i s’hi accedia per una escala de fusta que podia ser enretirada en qualsevol moment pels mateixos ocupants.
    El castlà era el noble al càrrec de la seva defensa. Normalment comptava per la seva comesa amb una petita guarnició de soldats no gaire nombrosa, a jutjar pels espais disponibles (potser entre 5 i 10).

    La terrassa de la torre servia per vigilar el territori. Els merlets que la coronaven miraven de defensar als seus vigilants d'objectes llençats pels enemics, generalment foc o pedres. Les espitlleres eren obertures prou estretes com per impedir l'entrada de peces de grans dimensions. D'algunes torres ens han restat algunes estructures de fusta que ajudaven a complementar la funció de guaita. És el cas de plataformes i barbacanes de fusta, habituals fins al segle XIII, que permetien recórrer el perímetre exterior de la torre davant un possible atac, tot facilitant-ne la defensa.

Torre de Verdú, amb restes d'una plataforma perimetral de fusta amb suports de pedra. Fotografia de Ramon Oromi

            Normalment, els pisos més baixos es trobaven soterrats, i acollien les sitges per emmagatzemar gra o aliments i una cisterna d’aigua.

          Mai trobem una “torre solitària”, car formaven part d’una estratègia militar basada en la línia defensiva, amb la qual  cosa havien de mantenir el contacte visual amb altres edificacions del territori. La comunicació més ràpida eren els senyals de llum o fum durant el dia o el foc a la nit. Però també existia l’enlairament de banderes i el colom missatger. Fins i tot, el senyal sonor (el corn).

De torres a castells

     De les torres hem de saber que sovint eren estructures que anticipaven al castell. Amb relativa freqüència quedaran absorvides per l’ampliació posterior del recinte defensiu, esdevenint la torre de l’homenatge del castell, l'espai on senyor i vassall es juraven fidelitat mútua en època del feudalisme. El senyor, a canvi de la fidelitat del vassall, li lliurava un feu perquè se'n beneficiés. D’altres torres, restaran dempeus com a edificacions aïllades.

El castell de Verdú dóna fe de la construcció posterior d''una estructura perimetral amb finalitats defensives. La torre de l'homenatge i el pati d'armes en seran dues parts identitàries dels castells.

            A diferència dels castells pròpiament dits, les torres van deixar de ser habitades cap al final de l’Edat Mitjana, quan van perdre la seva funció militar. Els nobles preferien els palaus com a residències. I, de fet, molts castells van poder ser reformats obrint grans finestrals, per tal de donar-los un aire més residencial que militar.

MÉS INFORMACIÓ A:

-Castells de frontera. Una ruta de gran potencialitat turística. Generailitat de Catalunya, a

http://www.gencat.cat/diue/doc/doc_28017203_1.pdf

Les torres del telègraf

La Torre de Puiggraciós (Vallès Oriental), construïda al 1845, es troba en un estat de conservació immillorable. Es troba al catàleg de Béns Culturals d'Interès Nacional.

Les torres del telègraf foren edificis ben singulars que hem de situar en un context històric força conflictiu dins la història d'Espanya i Catalunya: les guerres carlines al segle XIX,  3 guerres civils que enfrontaren successivament els bàndols" isabelí" (institucional) i el carlí (rebel·lat). Disfressat de conflicte dinàstic, significà l'enfrontament entre els sectors més burgesos i progressistes, d’una banda, i l'aristocràcia empobrida per l’altra. Aquesta última, partidària d’un retorn de l’absolutisme (nostàlgica dels seus privilegs) rebé en algunes regions el recolzament dels sectors més pobres de la pagesia, castigats pel capitalisme i les mesures privatitzadores dels béns comunals....

           Amb la finalitat de mantenir l’ordre públic, un reial decret del govern de 1844 encarregà a la Direcció General de Camins unir les comunicacions entre la capital de l’Estat i totes les capitals de província espanyoles, així com el litoral, responent així al desig d’aconseguir una comunicació ràpida amb Madrid, centre de decisions del nou Estat liberal. Pensades per  una comunicació basada en la missatgeria visual i, per tant, frontal, van esdevenir més òptimes que els sistemes anteriors, en permetre la lectura de missatges òptics entre torres amb un angle de fins a 45º. En un context bèl·lic com el descrit més amunt, ràpidament van ser utilitzades amb la missió d'agilitzar-ne la comunicació de l’exèrcit isabelí.

Dibuix d'una torre de telegrafia utilitzada durant la primera guerra carlina.

         Sens dubte, el telègraf òptic, finalment encarregat al coronel de l’Estat major, José Mª Mathé, i escollit entre 4 projectes, fou dissenyat amb funcions similars a les seves antecedents, les torres de guaita medievals i les torres contra la pirateria de l’Edat Moderna.  De fet,  amb relativa freqüència les estacions es van instal·lar sobre estructures anteriors. 

 Normalment, les torres del telègraf constaven de 3 plantes i s’hi instal·lava el mecanisme a la terrassa de la tercera planta, un joc de braços articulats per un eix regulador  que era manipulat des de la planta inferior per un operador, des de la sala de comandaments. La missatgeria òptica consistia en codis que indicaven la pàgina i el nº de missatge que el descodificador trobava al manual de codificació.El missatge era captat pels observadors d’una altra torre, que retransmetien el missatge en la direcció desitjada. Les torres es trobaven a uns 12-15 km de distància i els missatges eren captats per telescopis o ulleres de llarga distància.

Torre de Santa Susanna (Maresme), avui parcialment en ruïnes.

Tot i que tot que la telegrafia elèctrica aviat  el substituiria, el sistema òptic romandrà a Catalunya fins a finals del XIX,  amb la línia que unia La Jonquera amb Madrid (passant per València). Sobta la participació de Cerdà (el dissenyador de l’Eixample barceloní) en l’estudi de l’emplaçament d’aquestes torres, 30 entre València i Barcelona i 17 més fins a la frontera. La torre nº1 estava situada a la Duana de Madrid, mentre que la nº 60 ho era a Montjuïc.

 Els grans inconvenients eren que l’estació només era operativa  de dia i en condicions climatològiques aptes (ni boira, ni pluja ni neu i sempre ajustats a un horari solar).  Aquestes instal·lacions tenen en comú amb les torres d’èpoques anteriors el sistema visual de comunicació (tot i que més avançat, com s’ha descrit més amunt), així com l’estructura defensiva de la torre,  pensada per impedir un tall de comunicacions, tot mirant de repel·lir un atac i on només s’hi podia accedir des de la planta superior, a uns 2-4 metres d’altura. 

La torre nº60 (Montjuïc) va ser habilitada  l'any 1850, essent integrada en el fortí militar contruït un segle abans per l'enginyer Cermeño d'acord amb els paràmetres dels manuals d'enginyeria militar francesos.

La planta baixa disposava d’espitlleres (!) i la base sovint la trobem atalussada. Fins i tot trobem algunes torres amb fossar. Havien de seguir els criteris tècnics marcats per ordre governativa: 7 metres de costat i 12 d’alçada. Eren obres de mamposteria, amb obertures almenys a 3 de les 4 parets, i acostumen a adoptar una tonalitat ocre. 

Per la seva banda, els “torrers”, preferiblement personal militar, hi havien de residir durant un temps indeterminat en circumstàncies especials que podien incloure la manca de provisions per un possible tall de les comunicacions.

Torres de moros

Les muralles de la Vila Vella de Tossa van esdevenir un bon refugi per la seva població contra els atacs dels pirates durant  tota l'Edat Moderna. Fotografia extreta de http://www.artmedieval.net/Muralles%20de%20Tossa.htm

        La geografia catalana està plena de torres. En altres entrades ens hem ocupat de les  torres de guaita, específicament medievals i relacionades amb el fenomen de la conquesta  cristiana a les terres de frontera entre els comtats catalans i Al Andalus.

       Al present article ens ocuparem de les anomenades "torres de moros", unes edificacions força peculiars que trobem a la costa catalana i que tenen a veure amb un fenomen ben diferent, el de la pirateria per la mediterrània durant l’època moderna, especialment entre els segles XVI i XVIII.  Ens estem referint a una època en que eren freqüents els assalts a les localitats costaneres per part de pirates turcs, que solcaven la mediterrània i sovint entraven i saquejaven els pobles. Normalment els atacs es produïen a la primavera i l’estiu, aprofitant la bona mar. Les embarcacions procedien del nord d’Àfrica i molt excepcionalment de l’Imperi Otomà directament (actual Turquia).

La Torre de Sant Sebatià, enfilada dalt d'un cim a 165 metres d'altitud,  permetia divisar les naus de pirates i corsaris que s'acostaven a les platges de Palafrugell. No va ser construïda fins a la segona meitat del segle XV. Fotografia extreta de http://www.palafrugell.cat/portal/patrimoni/bens-culturals-interes-nacional.html

           Quan aquestes naus de pirates (conegudes com a "llenys" o "fustes") eren albirades des dels miradors corresponents (les torres de moros) el més comú era alertar a la població amb tocs de campanes i senyals de fum (durant el dia) o senyals amb foc durant la nit. En aquesta època es féu popular la famosa frase: "Via fora! Moros a la costa!", amb què s'acompanyava l'alterta i posterior evacuació de la població, que normalment procedia a refugiar-se a la muntanya. Hem de pensar que la majoria de localitats del Maresme o la Costa Brava podien accedir-hi fàcilment seguint rambles i torrents amunt. Malauradament,  el dispositiu sovint no era suficient per evitar-ne danys personals, com ara agressions físiques, violacions, assassinats i, fins i tot, raptes, com és el cas de Pineda  al 1565, a mans de pirates turcs dirigits per un tal Dragut. En general, l’objectiu era l’obtenció del botí i esclaus.

          En alguns casos eren atacs de corsaris, pirates al servei d’altres Estats. Badalona en va patir un d’aquests atacs al 1527, dirigit pel famós Barba Rossa.

En aquesta inscripció de la llida de l 'església de Pineda de Mar s'hi llegeix la següent inscripció referent al saqueig que en patí la localitat: A 1 d'agost de MDXLV a punta d'alba, XI galiotas del Turc es posaren a la gent en la plage, cremaren les portes de la Sglesia e moltes cases e mataren e cativaren LXX animas pujant fins a casa de palau. A migjorn se tornaren en barcar. Per reparo dels poblats ses fortificada esta Sglesia de Pineda. Foto de A. Sala

          Davant d'aquests perills, per ordre governativa es va decidir fortificar la costa catalana, i establir-hi “torres artillades”, armades amb canons per intentar repel·lir els desembarcaments. És el cas de la torre de Santa Susanna o la Torre Forta de Sant Pol de Mar (avui lat torre de l’església), ambdues al Maresme. En alguns casos, els municipis van optar per emmurallar-se, com és el cas de Mataró al segle XVI. Fins i tot, en aquesta vila van arribar a crear cossos de guàrdia, de caràcter civil i rotatori: els deseners (deu homes) i cinquantenners( cinquanta). Tanmateix, l'aposta final va ser llogar aquests serveis a la figura dels "talaiers", segons figura en un  acord de 1547 dels jurats de les viles de Vilassar, Premià, Argentona, Cabrera i la pròpia Mataró. La finalitat, com hi explicita, seria la de vigilar "així de nits com de dia".

La torre d'en Nadal de Vilassar de Mar, probablement refeta sobre una altra del segle XIII, féu la funció de guaita contra la pirateria durant tota l'Edat Moderna, juntament amb dues torres més avui desaparegudes que configuren l'heràldica de la vila.

          Encara avui en dia trobem algunes localitats costaneres, com Premià de Mar, que celebren les festes de moros, pirates i corsaris, on s’hi representen aquests episodis, això sí, els seus participants ho fan des de la gresca i la txirinol·la.

Els castells termenats a la Catalunya medieval

El castell de les Sitges(La Segarra) és un castell de planta quadrada i de mides ben reduïdes (uns 25 metres de costat). Fou La fotificació de l'indret respongué a l'interès del comte d'Urgell d'intentar establir una llengua defensiva des d'on planificar l'assalt a la plana de Lleida.

Els castells, els castlans i Catalunya

        El "castell termenat" fou la unitat militar bàsica de la reconquesta catalana. Gens imponents en comparació amb els castells castellans, els trobem escampats per tota  la geografia catalana en un nombre molt superior encara que amb unes dimensions més reduïdes, la qual cosa reflecteix un procés de conquesta molt lent i una fortificació segura del territori feta turó a turó. Tot plegat dóna fe de l’existència d’una petita noblesa catalana  relativament nombrosa però poc acabalada i fins i tot culturalment analfabeta. De fet, cap al segle XV esdevindrà més aviat pobra i buscarà fòrmules gens legals (com ara el bandolerisme) per complementar les seves rendes.

       El mot "castell" prové del llatí "castrum" (antic campament militar romà) i el trobem esmentat a la documentació medieval amb la seva derivació més comuna: "castellum". Algunes teories apunten que el mateix mot de Catalunya podria procedir de la "terra de castells".Sovint el turista o l'aficionat espera trobar una gran construcció a les rutes de castells de frontera. En realitat hi hem d'anar precabuts, doncs l'hem de concebre'l com tot just s'ha indicat: un districte militar sota les ordres del comte. Els castlans eren els nobles al càrrec del castell i vassalls directes del comte.  La construcció en sí reuneix les condicions apuntades més amunt, tot i que en aquesta entrada mostrem el detall de 3 castells ben imponents: Cardona, Claramunt i Montgrí.

El castell de Montgrí (Empordà) fou construït pel rei Jaume II entre finals del segle XIII i començaments del segle XIV. Incorpora l'estètica oriental importada de les croades: planta quadrada, murs alts i torres rodones i exemptes.

La noblesa i el feudalisme

         La noblesa ocupà la categoria superior de la piràmide social. durant l'Edat Mitjana i l'Edat Moderna. Llur condició, atorgada per naixement, li proporcionava un seguit de privilegis als quals ens referim més avall.  En una societat molt tancada com la medieval, totd els estrats socials tenien unes funcios ben definides: la noblesa eren els "bellatores" (guerrers), els pagesos i l'artesanat eren els" laboratores" (treballadores), mentre que a l'Església se li reservava el paper dels "oratores" (resar).
         Coincidint mb l'esfondrament de l'Imperi romà l'administració pública romana patí un autèntic col·lapse, la qual cosa facilità la generalització de pràctiques abusives, com ara  l’apropiació i explotació personal dels càrrecs públics (especialment els militars), fins al punt d’arrendar-se, infeudar-se i heretar-se. 
         Tot plegat coincidí amb la proclamació a la península ibèrica del Regne visigot (segle V), del qual  Catalunya en formà part essent integrada a la província de la Septimània.  
          Després de la invasió musulmana i coincidint amb el domini carolingi de Catalunya (segles VIII-IX) va arrelar el feudalisme a Catalunya, entès com a relacions de vassallatge entre nobles, de caràcter privat, naturalesa militar i implicacions econòmiques.

Eymeric de Cunit ret homenatge a Jaume March, senyor d'Eramprunyà,  qui li lliurà un feu al 12 novembre de 1352, a La Sentiu (Gavà). Dibuix del Llibre de la Baronia d'Eramprunyà (segle XIV)

        De fet, el feu fou concebut com un "benefici" lliurat al vassall a canvi d'una fidelitat militar. Durant tota l'Edat Mitjana s'estengué a Europa la pràctica de lliurar-lo en forma de terres, allò que coneixem com a "feu" i, més endavant, "senyoria". 

El castell de Claramunt (Anoia) passà posteriorment a dependendre del ducat de Cardona.

Els castells dins el feudalisme

         El castell fou la peça bàsica d'un feu en ser la residència oficial del noble al càrrec de la defensa del territori i, per tant, l'edifici on trobar les dependències administratives del feu, els graners (o les sitges), els estables i la presó. Per tot plegat, a la pràctica el feu funcionava com un petit Estat i el noble exercia la màxima responsabilitat militar, judicial i política (governant).  


        Durant l'Edat Mitjana la noblesa va deixar de ser un mer estament militar per esdevenir sinònim de privilegiat.  Qualsevol noble era beneficiari dels "drets" de portar armes, exercia poders judicials dins els límits del feu i tenia dret a fixar i cobrar impostos de tota mena als residents del feu, especialment als pagesos. 

Els castells i la servitud

       El castell exercia la seva jurisdicció o domini sobre un territori  o terme ben delimitat. La seguretat del territori era la prioritat i la protecció dels vilatans era portada a terme a canvi de certes contrapartides, com ara el pagament de impostos, taxes i rendes. 

A arreu d'Europa els pagesos van quedar vinculats a la terra. Especialment a l'Est d'Europa la servitud es va mantenir fins a ben entrada l'època contemporània.

       N’eren molt habituals les primícies (primers fruits) i el delme (desena part de la collita, adreçada a l'Església), però de mica en mica s'anaren imposant les pràctiques de la servitud, conegudes com a "mals usos", dels quals se'n derivarà malestar i revoltes que arribaran a fer trontollar la monarquia catalana.

El castell de Cardona ha estat una fortalesa estratègica en la defensa de Catalunya. Durant la guerra de Successió esdevingué plaça forta de la causa austriacista.

       Com s’ha comentat a l’article anterior, la torre és una estructura que anticipa al castell. Sovint quedaran absorvides per l’ampliació posterior del recinte, esdevenint la torre de l’homenatge. Va ser al voltant dels castells on precisament s’anaren articulant les viles closes, de les quals hem parlat en altres entrades i tan importants durant l’alta edat mitjana (fins al segle XIII), en què s’enllestí la reconquesta del Principat i els comtats catalans quedaren aparentment segurs. A moltes viles emmurallades, com ara Montblanc, encara resta la casa del castlà, normalment situada en una de les portes d'accés a la vila.

Vista exterior del portal del castlà de la vila de Montblanc. Fins a començaments de segle XIX els castlans de Montblanc van exercir com a tals.

Els castells com a residència


      Tan bon punt la reconquesta fou enllestida i el perill de les ràtzies musulmanes quedà prou minimitzat, els nobles comencaren a reconvertir els seus antics castells en palaus. Més endavant, fins i tot, optaran per abandonar-los i esdevenir "nobles urbans", passant a ocupar palaus urbans i adoptant una estètica menys militar. Però això constitueix un altre retall d'història.

Castellmeià (Segarra) constitueix un bon exemple de castell reconvertit en residència nobiliar. L'apertura de finestres als murs ens parlen de l'abandonament de la seva funció defensiva.

VISIONEU VÍDEO:

 
MÉS INFORMACIÓ A:

-Per consultar informació sobre el castell de les Sitges: phttp://www.castelldelessitges.com/cat/castell.html
-Més informació sobre el conjunt monumental de Cardona:  http://www.cardonaturisme.cat/CA/1_visita.php
-Informació sobre el conjunt del castell de Claramunt a: http://www.lapobladeclaramunt.cat/articles-mostra-2154-cat-castell_de_claramunt.htm

Torres de guaita que resten dempeus

        Com s'ha explicat a l'entrada anterior, les torres de guaita són construccions militars de frontera amb una importància crucial per a l'expansió territorial dels comtats catalans entre els segles IX i XII. Diverses torres constituïen una línia defensiva a la "terra de ningú", la frontera amb Al Andalus, despoblada per raons de seguretat. Molt sovint les torres acabaven articulant castells al seu voltant, tot esdevenint la torre de l'homenatge de les noves construccions, un dels elements arquitectònics més identificatius del feudalisme.

Torre de Vallferosa. El campanar de l'església neoclàssica a un costat dóna fe de les dimensions colossals de la construcció. És considerada la torre de guaita millor conservada d'Europa. Imatge procedent de: http://www.tracrehabilitacio.cat/ca/servei/restauracio-patrimoni-public/obra/vallferosa

       La Torre de Vallferosa, construïda entre finals del segle X i XI és considerada una obra mestra de l’arquitectura militar de l’època gràcies al seu estat de conservació i l’emplaçament ben original. Situada en una vall, controlava el camí ral de Solsona a Torà. Al seu voltant va constituir el vilatge medieval de Vallferosa, avui abandonat. L'església neoclàssica de finals del XVIII és testimoni del seu poblament més recent. Recentment s'hi ha fet una intervenció per reforçar la base de la torre i alhora fer-la visitable al públic. Un camí gens discret i de recent creació facilita (malauradament) l'arribada al conjunt amb vehicles quatrirrodats. Les visites, això sí, són concertades. Però si algú vol disfrutar d'una passejada de dissabte pot accedir-hi per un corriol que baixa des de la masia de Clavells, la casa senyorial de Vallferosa.

Torre de la Manresana (Prats de Rei). Envoltada actualment d'alzinars havia arribat a articular el recinte d'un castell al seu voltant.

       La Torre de la Manresana delimitava el comtat de Manresa amb la vegueria de Cervera ja a finals del segle X. Les restes de la muralla ens parlen d’una continuïtat com a castell, del qual resta una estança coberta amb volta. Constituí una línia defensiva juntament amb els castells de Boixadors i de Calaf. També donà lloc a la creació d'un vilatge al vessant de migdia, del qual resta avui una petita trama de camins i cases de pagès. Actualment la torre és d'accés lliure.

El Pilar d'Almenara es bastí al sud del comtat d'Urgell, frontera amb el de Barcelona

         La Torre o Pilar d’Almenara té el seu origen en un poble tardoromà  o fins i tot visigòtic. Els àrabs li van dir així, que equivalia a dir “torre de senyals” o “atalaia”. Construïda possiblement pels àrabs fou refortificada pels cristians sota el domini del comte d’Urgell, al segle XI.  Actualment restaurada i d’accés lliure ens permet divisar  el prepirineu a un costat, l’horta de l’Urgell a l'altra banda (sud-oest),  i a un altre, els secarrals de la Segarra (cap a l'est) . Avui hi trobem al seu entorn immediat les restes d'un fossat, les restes  d'una antiga muralla, una trinxera de la guerra civil espanyola (que reforçava la línia republicana del Segre) i el temple gòtic de Sant Vicenç màrtir, avui en ruïnes. Una important intervenció la féu visitable a partir del 1994.