Orígens del monasterio de Piedra

   

Imatge de Pau Muntadas i Campeny (1797-1870), comprador en subhasta del Monasterio de Piedra

         El Monasterio de Piedra (Calatayud) pren el seu  nom del riu que travessa la contrada i constitueix una destinació turística apta per a un turisme familiar i cultural de caps de setmana. Situat a la província de Saragossa (Aragó), molts espanyols i catalans han admirat la riquesa paisatgística de l'entorn natural (el Parque Natural del Monasterio de Piedra), així com el valor historicoartístic del monestir cistercenc avui reconvertit en Museu.
        El seu interès rau en ser un exponent de l'arquitectura gòtica catalanoaragonesa i ser-ne un testimoni singular de les funcions originals dels monestirs medievals, lligades tant a la pregària i la conservació de la cultura, com a la producció vitivinícola.
 

       Tanmateix, poc es coneix de l'origen d'aquestes instal·lacions, fins i tot de la piscifactoria que hi allotja...
En realitat, els Muntadas, família de la burgesia industrial igualadina, lligaren el seu destí amb aquesta contrada aragonesa a partir de la compra del monestir en una subhasta pública.
       La ironia de la història féu que un monestir aragonès fundat per 12 monjos catalans (procedents de Poblet) a finals del segle XII (després de la donació a l'ordre del Cister de les seves terres per part del rei Alfons d'Aragó), "tornés" a mans catalanes al segle XIX. Una pista: l'any 1840 D. Pablo Muntadas Campeny comprava el Monasterio de Piedra i unes 1500 hectàries per 1.250.000 Reales de Vellón.

Imatge del salt d'aigua conegut com a "Cola de Caballo" (que no s'ha de confondre amb el salt que porta el mateix nom del parc natural de Monte Perdido, a Osca). Fotografia procedent de http://www.todocoleccion.net/

       L'oportunitat dels Muntades en realitat hem de situar-la en el context de  les "desamortitzacions" dels béns eclesiàsitcs i comunals, que marcaren el pas de l'Antic Règim al sistema capitalista modern a Espanya i altres països europeus. Dutes a terme a partir de 1835 pel ministre Mendizábal amb una finalitat recaptatòria consistiren en una expropiació forçada d'aquells béns, sense indemnització ni possibilitat d'al·legació. La seva venda posterior (via subhasta) constituí una font d'ingressos extraordinaris amb què el govern espanyol mirà de compensar el dèficit públic, provocat en part per la pèrdua recent de les colònies americanes (llevat de Cuba i Puerto Rico) i els ingressos associats a l'explotació colonial i alhora un dèficit descontrolat per l'augment exponencial de les despeses militars arran de l'esclat de la primera guerra carlina (1833-40).
       Com hem apuntat en una altra entrada, el conflicte carlí, que aviat prengué el carès d'una guerra civil, enfrontà al govern liberal amb els partidaris de Carles Maria Isidre,  germà del difunt rei Ferran VII i aspirant rebel a la corona després de la derogació de la "Ley Sàlica", que havia permès transmetre la corona a la seva neboda, la futura Isabel II.

Claustre del Monasterio de Piedra

     Els germans Muntadas formen part de la història econòmica de Catalunya, essent-ne els  fundadors de la famosa Espanya industrial, la primera societat cotonera de l'Estat espanyol. Fills d'un fabricant de draps igualadí, comptaven amb un autèntic historial emprenedor i havien obtingut uns beneficis sucosos de la seva activitat empresarial. De fet, el 1828 els Muntadas ja tenien una fàbrica de filatura de cotó al carrer de Tàpies de Barcelona. El 1839 constituïren l'empresa Pau Muntadas i fills, que un any després fou Muntadas Hermanos, amb fàbrica al Raval de la ciutat.  Fins i tot decidiren obrir un magatzem a Madrid, amb l'objectiu de vendre-hi directament els teixits de cotó produïts a Barcelona i poder estalviar-ne costos d'intermediació.  Finalment, el 1842 compraren el solar al municipi de Sants (avui absorvit per Barcelona) on inaugurarien al 1847 l'Espanya industrial (actualment reconvertit en parc, al mateix barri). Els Muntadas formen part del corrent paternalista que mirà de proveir als obrers de serveis bàsics a les pròpies instal·lacions industrials, sense arribar a constituir-ne una colònia, però.

Ingressos públics obtinguts arran de les desamortitzacions. Saragossa en fou una de les províncies més "sucoses".

El cas dels Muntadas és il·lustratiu justament :

·Per exemplificiar un nou rol de la burgesia urbana. En ésser beneficiària de les desamortitzacions, esdevingué la nova base social de la Corona al temps que desplaçava a la noblesa tradicional i, sobretot, a l'Església com a terratinent a l'àmbit rural.
·Per constituir un exemple d'inversió de capital a l'àmbit rural amb els guanys obtinguts de l'activitat industrial a les ciutats. De fet, la família Muntadas no limità el Monasterio de Piedra a un ús residèncial, sinó que hi efectuà les inversions necessàries per tal de reconvertir-lo en una autèntica explotació capitalista, dedicada a l'activitat agrícola i ramadera. Fins i tot els Muntadas, a partir de 1887, llogaren part de les seves instal·lacions a l'Estat (fins a l'actualitat) per a desenvolupar-hi una activitat acuïcultora, dedicada a la cria de cranc ibèric i truita comuna.
·Alhora,  el cas dels Muntadas ens  il·lustra una època on el Romanticisme arribava a les contrades peninsulars, encara que de manera tardana. L'esperit conservacionista i fins i tot l'interès científic dels Muntadas aviat el empenyé a convertir l'indret en un espai visitable, adequant-ne l'entorn a través d'una ruta bucòlica que ens ha arribat als nostres dies com  un exemple de jardí romàntic de la burgesia del segle XIX, amb elements tan exòtics com el "Lago del Espejo", la "Peña del Diablo" o "La gruta Iris".

Per aquesta triple raó, el Monasterio  també esdevé un nou retall dins la història del nostre país.

Quan Abrera era frontera

Restes del mur oest del castell. Al fons a l'esquerra podem observar el mur oest de l'església, esfondrat.

                L'art romànic del Baix Llobregat és poc conegut, especialment si el visitant rebutja allunyar-se de les principals vies de comunicació. Si bé és prou coneguda l'església en ús de Sant Pere d'Abrera, situada al cor del municipi, en canvi, no ho es tant l'església en ruïnes de Sant Pere de Voltrera (o "del castell"), a la banda esquerra del riu Llobregat. Encerclada per la urbanització de Can Vilalba durant la segona meitat del segle XX, fou bastida cap al segle XI al mateix turó sobre el qual s'alçava l'antic castell dels Voltrera (a la Serra de Ribes) aprofitant alguns dels seus murs de contenció. Actualment roman en un estat de conservació tan romàntic com lamentable, tenint present el volum de recursos destinats a la reforma de la plaça de l'església del municipi i de dubtosa prioritat davant el malaurat estat de les finances públiques corresponents a l'exercici 2012.

Anunci oficial de la reforma de la plaça de l'església. Malauradament el projecte no contempla la pantalla vegetal que havia mantingut "aïllada" l'església d'un entorn urbanísticament hostil.

               L'indret és relativament accessible, a uns 15 minuts en cotxe des del centre d'Abrera, prenent l'A2 en direcció a Barcelona i eixint a la sortida 588. Un cop a la carretera BV-1201 (en direcció a Olesa de Montserrat) accedirem al castell a través de la urbanització de Can Vilalba, al bell mig d'un revolt del Carrer Extremadura, que ens deixarà a l'entrada del recinte ( clica aquí per veure les coordenades).
                Del castell de Voltrera només ens resten uns quants murs i els contraforts dels mateixos, que ens resulten útils per fer-nos una idea de les tècniques constructives emprades pels nostres avantpassats, a base de pedra i argamassa.

Detall d'un dels contraforts del mur del castell. S'hi aprecia un desprendiment de la paret natural a la qual s'adossava.

            El castell degué formar part d'una línia defensiva de torres de guaita que controlaven el pas dels camins del riu (Castellbisbal, El Papiol, etc). De fet, el riu Llobregat havia estat frontera formal amb Al Andalus fins al segle IX.        
            El valor estratègic del castell l'hem de situar en un context d'inseguretat que es perllongà durant els segles posteriors, degut al risc d'invasions sarraïnes provinents d'Al-Andalus. De fet, la invasió almoràvit (provinent del nord d'Àfrica) arribà a les portes del congost de Martorell al 1114, i sols pogué ser repel·lida gràcies a l'aliança militar dels comtes catalans.
              Malgrat aquest clima d'incertesa, cal remarcar que a la banda dreta del riu ja existia des del segle IX un nucli de població, articulat al voltant de la parròquia prerromànica de Sant Hilari (actualment dempeus) i que no decidí traslladar l'assentament al "camí" (futur camí ral) fins ben entrat el segle XI, creant l'embrió de l'actual Abrera ("Breda", segons la documentació medieval) al voltant de l'església de Sant Pere.

Absis i campanar romànics de l'església de Sant Pere d'Abrera. S'hi aprecia la influència llombarda, amb les arcuacions cegues i faixes verticals. Com es pot comprovar, el material emprat a la construcció és "made in Abrera".

      Probablement l'església de Voltrera va pertànyer a l'antic castell, tot i que no podem descartar que el temple fos freqüentat pels habitants d'un assentament altmedieval dispers de la banda esquerra del riu.  

Detall de l'absis i les absidioles laterals de Sant Pere de Voltrera.

               Com la majoria d'esglésies romàniques primitives, Sant Pere de Voltrera té una única nau i un absis semicircular capçat a l'est amb la típica finestra esqueixada i allargassada del romànic català. Dues absidioles laterals excavades al mur i amb doble arquivolta es troben actualment en estat deplorable. Ens crida l'atenció l'arc presbiterial, que arrenca dels laterals de l'absis i que ens recorda que algun dia va sostenir una volta de canó actualment esfondrada, també insinuada pels murs laterals.

Vista panoràmica a Montserrat des de l'altar de Sant Pere de Voltrera. Dels murs arrencava una volta clarament rodona.

       L'esfondrament del mur oest ens ha obert unes vistes magnífiques al massís de Montserrat. Val a recordar que unes bandes de plàstic ens recorden que hem entrat en espais amb un alt risc d'accident...
      La porta lateral, oberta al mur nord, fou l'accés original al temple.

Porta original d'accés al temple de Sant Pere de Voltrera

           El visitant es trobarà el mateix mur cobert per un tapís de vegetació trepadora, la qual cosa li suggerirà que algun dia la natura recuperarà indrets envaïts per la civilització...

         
           La visió exterior de l'absis ens confirma que la pedra amb què fou feta l'església no és cap altra que la pedra "de riu" d'Abrera. Res de grans carreus escairats ni experts picapedrers, doncs; la tosquedat amb què està rematat l'absis i la pròpia finestra en donen fe.

Visió exterior de l'absis

           Probablement, una porta lateral (contígua a l'absis) donava accés al recinte emmurallat. tot i trobar-se atapeïda per l'acumulació natural de sediments, ha conservat perfectament la coberta, d'un metre i mig d'amplada, fins a l'interior.

Possible porta d'entrada al recinte del castell de Voltrera

      L'acció del vandalisme segurament no ha superat encara la del saqueig del nostre patrimoni. Com podem observar, no trobem capitells ni cap imposta decorada a la porta d'entrada ni als montants de les absidioles, perfectament arrencats.

Com si d'una mossegada es tractés, l'antiga absidiola ha esdevingut una improvisada porta d'accés a l'església

      Si no s'actua amb celeritat, les esquerdes del mur de l'evangeli acabaran per enrunar l'estructura de l'església. Amb un mica de "sort", en conservarem l'absis per les generacions futures. Malauradament, l'administració sovint delega als ajuntaments la responsabilitat de restaurar el seu patrimoni. Tanmateix, l'estat ruinós de, com a mínim, el 50% dels edificis romànics catalans (aïllats o en entorns rurals), requeriria d'un Pla integral d'intervenció que fos ambiciós i proporcionés finançament, criteri i coherència a la seva restauració.

Detall del mur de l'evangeli des de la porta d'entrada indicada més amunt.

Tudela de Sió

Peculiar instantània del paisatge impressionista que el visitant pot trobar  al camí de Tarroja a Tudela cap al mes de maig. Al fons, la talaia de Sant Pere de Tudela (fotografia de Ramon Gené)

    

            Qui sabria trobar Tudela de Sió  al mapa català? A mig camí entre Tarroja, Sant Ramon de Portell i la Prenyanosa, Tudela és un antic vilatge lleidatà actualment desaparegut com a tal, com a mínim, fa 2 segles. Els darrers fogatges (registres fiscals) que donen testimoni del seu poblament escàs (uns 20 habitants) són del darrer quart del segle XVIII. Com tants altres pobles d'origen medieval, pertany a la Catalunya desapareguda.

Patrimoni de la deshumanitat

           Tanmateix, l’església romànica de Sant Pere (o Sant Miquel) roman dempeus. Construïda amb carreus de pedra ben escairats, indicador del privilegi que l’arquitectura atorga als poders fàctics a totes les èpoques,  aquest temple ha permès a les generacions actuals,deleroses de conèixer els misteris del passat, ser-ne testimonis directes de la seva majestuositat.  Les inclemències de la natura tan sols han vençut la resistència d'una clàssica teulada a dues aigües. De l'antiga volta de canó en dónen fe els carreus que enlairaven l'arc presbiterial per damunt d'una cornisa, aprop de l'altar. Així mateix, la runa acumulada per l'esfondrament del sostre, una bona pila de bocins de teules àrabs elaborades amb les tècniques artesanals més antigues (i no menys eficaces) ha estat enretirada recentment del seu paviment, alhora malmès per  molts anys d’intempèrie.

              Sortosament, la pressió urbanística no ha suposat fins a dia d'avui cap amenaça pel patrimoni segarrenc. La negligència institucional (a tots els nivells) i acadèmica n'és una de les principals causes de l’estat ruïnós d'aquell patrimoni històric i artístic que no gaudeix d'una protecció especial a Catalunya. Com és dissortadament tan habitual, l'interès per la seva conservació és inversament proporcional a la distància que uneix un bé del centre d'una capital de país, comarca, partit o municipi. 

        

Detall de l'absis de Sant Pere de Tudela (fotografia d'Antonio Saez Torrens)

                 Una batalla legal molt recent  va tornar l'església a mans públiques, en aquest cas, l’ajuntament de Cervera, després d’un litigi que va acabar anul·lant la venda transitòria (i no pas exempta de polèmica) del temple a un particular, per part del Bisbat de Solsona, propietari legítim del bé però alhora desacreditat quan va intentar obtenir la comprensió dels seus fidels, esdevinguts activistes de la defensa de la titularitat pública del llogarret.

Romànic en estat pur

              Actualment trobem l’ església en un emplaçament força inusual, coronant un turó, a manera de mirador de la font que desaigüa al riu Sió que duu el nom del temple. Al vessant de migdia hi trobem algunes restes d'una trama urbana que avui ha quedat amagada per l'avenç de l'erosió i l'eclosió de plantes autòctones, on s'obre pas triomfalment la farigola. Constitueix tot un (mal) exemple d’església romànica a la intempèrie, remodelada al segle XIX (com fa constar una data de la llinda) i  escurçada aproximadament uns 2 metres com a conseqüència de l'esmentada reforma. El seu absis, tan rodó com imponent constitueix segurament la part més genuïna de la construcció i més fidel a l'estil que representa, decorat amb faixes llombardes, tot seguint l'estètica italianitzant (i no menys sòbria) del romànic català de l'època. Qualsevol visitant de l'indret podrà comprovar que, en realitat, el seu absis constitueix la veritable carta de presentació del temple.  L'antiga sagrera, actualment ocupada i llindada per una propietat privada, ha anat reculant per l’avenç de l’erosió del tossal que s'orienta a migdia. Un sarcòfag de pedra situat als peus del seu mur ens deixa constància de l’enterramet d’algun prohom, noble o eclesiàstic, difícil de discernir per la manca d’una esquela informativa (no en resta la llosa que el cobria).  

             A escassos metres, en un altre turó, hi trobem les restes de l’antic castell, possiblement la base d'una torre, que s'avançava a l'església en la funció de guaita de la petita vall. Unes carreus ben escairats i l'altitud (és bastit al punt més alt del serral) en delaten la seva funció. L'església disposa d’una sagristia adossada al mur de l'obaga, recobert exteriorment per una verdor apta per a molses i matolls.

Llegendes sobre l'indret

            Expliquen alguns padrins de la contrada que una pesta va despoblar el poble i els seus supervivents van fundar-ne un altre a l'extrem oposat del serral, Queràs, actualment en estat de despoblament avançat, aproximadament a un kilòmetre i mig en direcció a Sant Ramon. Una llegenda local explica que a Tudela hi visqué una princesa, alhora relacionada amb un noble de la torre de Meià i que fou convertida en serp per un encanteri diabòlic. Cada nit de Sant Joan, s'hi apareix al visitant.

    

Santa Maria de Granyena, el sacrifici d’una gran construcció

Imatge panoràmica de Granyena, amb l'església parroquial en primer terme. Fotografia extreta de la web www.casaturismorural.com

Corria l’any 1780 i els vilatans de Granyena de Segarra (Lleida) es començaven a impacientar. L’església parroquial, segons declaraven les mateixes autoritats locals en un document notarial de 1782  “se encontra en part dirruhïda, y lo restant ho està amenasant, de tal manera que sens graves perills de una desgràcia no se pot concórrer, ni valerse de ella per la celebració dels divinos oficis, ni per las demés devocions christianas ”. El document és signat pels regidors (Joseph Llobera,  Joseph Carbonell i Pau Torres)  i el Síndic personer del Comú (que excercia com a procurador dels interessos dels veïns i que, com a diputat del comú, era escollit per sufragi directe), Anton Torragasa. Tots ells eren pagesos i representants locals, i actuarien en qualitat de "comissionats" i administradors de l’obra de reforma del futur temple, que en realitat, suposaria la construcció d’un nou edifici més majestuós que l’església medieval i més modern pel que fa als cànons estètics.

Hi declaren tots ells que els veïns es comprometen a donar una catorzena part de la collita de gra i de vi, així com un quartà per mòlta d’olives i arrendar (en règim de subhasta) les herbes i pastures del terme de Granyena de Segarra en benefici de l’obra de l’església nova que s’ha de construir. Dita imposició vindria donada a tots els individus amb propietats a la vila i durant el termini de construcció del temple. Val a dir, però, que el compromís implicava continuar pagant els cànons feudals: la primícia al senyor (primers fruits de la collita) i el delme a l’Església (desena part de la collita). Per tant, estem davant d’un sacrifici col·lectiu sense precedents i un acte de fervor religiós de tota la comunitat.

L'església parroquial de Santa Maria representa una manifestació artística singular del neoclàssic a la comarca de la Segarra. Fotografia procedent de Viquipèdia

En un document notarial posterior, els comissionats de l'obra especifiquen les característiques tècniques que ha de cumplir el mestre d’obres per a la nova  construcció. És féu un concurs públic a la plaça de Sant Pere (2 febrer del 1783) i l’empresari es comprometia a “desfer” l’església vella, exceptuant la capella del Roser. L’empresari començaria amb una quantitat de 600 lliures. D'acord amb el conveni establert (equivalent a una plica de contractació actual), podia reaprofitar tota la pedra de l’edifici antic  (excepte les sepultures), però se li exigia un treball més acurat amb la façana principal, tot especificant que “el frontis deurà ser de pedra picada ab lo tallant gros, nova de la pedrera del Mas de Bondia, avalls o pleta del Xecó, o altra que siade la mateixa qualitat, y que tinga dos palms de alsada, y que en cada filada dega posar sinch pessas que travessan la paret de part a part”. 
                    El resultat de tot plegat seria una església d'estil neoclàssic, tota una mostra del racionalisme aplicat a l'arquitectura, que defugí  l'ornamentació  exagerada i el càracter sinuós del Barroc i trobà la solució més funcional en l'ús de la línia recta. Amb un frontó que ens recorda als temples romans i una portalada que evoca el Renaixement europeu constitueix una manifestació de l'ideal racionalista arrelat a l'Europa del moment , producte de les idees de la Il·lustració . El temple, amb tres naus, un campanar imponent i unes dimensions equiparables al de qualsevol petita ciutat, sens dubte, elevava a Granyena a la categoria de “capitaleta” de la contrada, segons ja ha indicat algun historiador, una enveja pels pobles veïns i una obra arquitectònica digna d’admirar i davant la qual sublimar-se.

Detall de la portalada. En realitat, el neoclassicisme no buscà crear un estil nou, sinó tornar a la "racionalitat" de l'art renaixentista

Documents consultables a l’Arxiu Històric de Cervera:

AHCC: FN Cervera. Antoni Vidal. Manual (1782). Fol. 379vº-383r.

AHCC: FN Cervera. Antoni Vidal. Manual (1783), fol. 89v-96v.