La Processó del Puro de Cervera

Processó del Puro 2014. Vuitena processó des del seu restabliment, l'any 2007. Fotografia d'en Ramon Prat

        Entre les processons menys conegudes de Catalunya i probablement més irrellevants des del punt de vista de l'historiador convencional n'hi ha la Processó del Puro de Cervera de Segarra (Lleida), una processó que arrencà l'any 1876, s'interrompé amb l'esclat de la guerra civil espanyola (1936-39) i no es recuperà fins al 2007. Sens dubte, malgrat les 7 dècades d'oblit aparent, la memòria històrica dels cerverins/nes vers la processó que els seus pares, avis, besavis i rebesavis havien celebrat per a commemorar les hostilitats que tingueren lloc a la capital segarrenca amb motiu de la darrera guerra carlina (1872-76) resta desmpeus. No pas per casualitat a Cervera encara hi trobem el nom d'un carrer Combat, que pren el nom dels enfrontaments que, cantonada a cantonada, van tenir lloc un 16 de febrer de 1875 i que van culminar amb la victòria governamenal al carrer rebatejat posteriorment com de la Victòria. Els carrers Burgos i Sòria de Cervera també commemoren l'acció dels regiments aquarterats a l'edifici de la Universitat i que repel·liren l'atac carlí. Els assaltants de la ciutat havien penetrat a altes hores de la matinada foradant les parets de les cases del carrer Combat davant la impossibilitat de penetració a carrer obert. Prop d'una cinquentena de morts i dos centenars de ferits fou el balanç de l'intent d'ocupació fallit de la vila per part de la guerrilla carlina. D'aleshores ençà i fins al 1936 el campaner de Cervera feia 48 repics recordant als caiguts cada 16 de febrer.

Arrencada de la Processó del Puro, a la plaça de la Vila. Fotografia corresponent a un any no identificat abans de 1936

     Els carlins, acusats per la historiografia (molt influïda pel partidisme de l'època i la visió dels vencedors) de retrògrads (tradicionalistes i ultraconservadors) en realitat defensaven les formes de vida tradicionals que el capitalisme amenaçava de fer desaparèixer, especialment arran de la privatització (desamortizaciones) dels béns comunals duta a terme pel ministre Madoz l'any 1854. I és que els carlins, que van arrelar amb força a la Catalunya pobra (de secà i d'interior),  no sols vivien de la religió. Els partidaris dels pretendent al tro d'Espanya Carles VII de Borbó eren conscients que l'entronització, tans sols un any abans, d'Alfons XII era un fet consumat i que la guerra es trobava pràcticament perduda; tanmateix, encara hi oposaven resistència. L'aspirant a rei que havia atiat la darrera carlinada també havia promès a catalans, valencians i aragonesos el restabliment dels furs, les intitucions pròpies dels antics regnes de la Corona d'Aragó, abolides per Felip V amb la implantació de la seva dinastia al 1714. Una fita que era valorada com una oportunitat de desenvolupament i autorealització social, cultural i nacional.

Moment en què uns minyons es proposen fer l'ofrena floral

      Després de la derrota carlina (1876), la Paeria instaurà el 16 de febrer com a dia festiu local i féu aixecar un monòlit commemoratiu al cementiri municipal. Un autèntic moviment cívic recolzà edició rera edició la famosa Processó del Puro que enguany ha tornat a transcórrer pels carrers de la vila fins al cementiri. Com la seva etiqueta explicita,  la Processó del Puro consistí des del seu inici en una "processó" de caràcter laic, una cercavila d'homes "armats" amb el seu puro, en substitució de qualsevol altre objecte de significat religiós (com ara ciris o blandons). La "processó" esdevingué molt aviat una acte d'assistència massiva i de naturalesa civil que, de mica en mica, arrabassà el protagonisme als actes religiosos que tenien lloc al matí amb equivalent objectiu (com ara la missa al temple de Santa Maria). La disposició, tanmateix, era molt semblant a la d'una processó religiosa, seguint dues rengleres, i el seu recorregut incorporava els carrers on havien tingut lloc els combats de la darrera carlinada, abans esmentats. Malgrat ésser una processó promoguda per les autoritats locals, aquestes acostumaven a tancar la comitiva, encapçalada al seu torn per la banda de música (interpretant una marxa fúnebre) i fins i tot timbalers i gegants. A més a més, tenia com a peculiars protagonistes de l'ofrena floral al monòlit uns nens de la casa de la caritat (avui residència Janer) que acompanyaven la processó.

       La radicalització política i la polarització social que s'esdevingué tot just abans de la guerra civil féu que anés perdent el seu caràcter de consens, fins que un cop esclatada la guerra caigués en l'oblit.  De fet, l'any 1940 un grup de joves feixistes van destruir el mateix monument. Per la seva banda, l'Ajuntament franquista, en coherència amb la naturalesa del règim i una societat dividida entre vencedors i vençuts no es degué preocupar massa per un acte que exemplificava la reconciliació. Possiblement les ferides de la nova contesa van restar obertes durant dècades en ambdós costats.

L'aigua ha pres el relleu a la neu de les primeres edicions de la Processó. Fotografia d'en Ramon Prat

         La processó (o "professó", d'acord amb la veu dialectal de l'època) ha estat interpretada pels promotors i observadors contemporanis com un signe de pau i concòrdia, d'una època on compartir la cigarreta o el "caliquenyo" al caliu d'una partida de cartes o al café del poble era signe de concòrdia i reconciliació o, com a mínim, de distensió. El fet que bona part dels assistents així ho feren durant molts anys li atribuí amb els anys aquest qualificatiu popular.

         La banda municipal enguany acompanyà els participants a la processó fins al cementiri, desfilant amb un aire laic, distès i tancat en banda a que una nova confrontació pugui trencar l'ambient de tertúlia imperant cada 16 de febrer a la processó, aquest any, "dedicada a tots els que han patit, pateixen i patiran". Una mostra més, del patrimoni cultural i polític immaterial dels cerverins i, indirectament, de tots els catalans.

FONTS CONSULTABLES: 

Escrit de Ramon Turull, publicat al bloc Lo Carranquer
Testimoni familiar, publicat al bloc Una mica de tot arreu

El Carnaval de Solsona

        No és objecte d'aquesta entrada fer-ne una descripció acurada de la festivitat que representa el  Carnaval de Solsona (Lleida), amb una programació amb més de 50 actes i prop de 10 dies de celebració, sinó fer-ne les observacions escaients que la situen com una de les festes actuals més populars dels països catalans.

          El Carnaval de Solsona, declarada Festa d'Interès Turístic Nacional a Espanya l'any 1978, és una festa popular i de carrrer, com tantes altres, interrompuda durant el franquisme. No va ser fins l'any 1971, després de 35 anys sense celebrar-la, quan un grup de joves, en la línia del que altres joves de molts indrets del país començaven a fer amb festes populars similars, van dur a terme allò que la premsa va reflectir literalment com "una alegre subversió en un poble amb seu episcopal". No pas per casualitat, el caràcter subversiu i crític dels carnavals ha estat al punt de mira dels poders públics i espirituals d'aquest país en èpoques de llibertats restringides. Només cal parar atenció a la recent Ordre del Ministerio d'Interior, prohibint l'ús de qualsevol peça identificativa de l'uniforme de la guàrdia civil per part de qualsevol persona aliena al cos.

           La Joventut Solsonina, nucli organitzador dels primers carnavals, va deixar pas, l'any 1977, a l'Associació de Festes del Carnaval de Solsona, responsable de l'organització de la festa d'aleshores ençà i propietària dels béns mobles de la festa (carrosses, vestuari, etc). Amb prop de 700 socis actualment constitueix un exemple d'organització de la societat civil i n'és garantia d'execució.

             Com a  protagonista d'una història amb el final escrit, Sa Majestat Rei Carnestoltes acaba cremat el dimecres cendra, però voldria destacar-ne almenys 3 elements que han pres protagonisme a les darreres edicions de la festa local solsonina:

Sense la participació decidida del jovent, la penjada del ruc no seria el que significa 

         ·El ruc (de cartró pedra i peluix!), que acaba penjat pel coll a la Torre de les hores el dissabte de Carnaval, i que ha donat el sobrenom de "mata-rucs" als solsonins i solsonines. Com no podia ser d'una altra manera, el ruc és rebut amb el tradicional càntic "a Solsona bona gent...si no haguessin mort el ruc" i acaba ruixant al públic que s'atapeeix a la petita placeta de la torre, deixant anar una pixada d'aigua quan pot fregar els zero graus en algunes edicions fredoliques. Segons la tradició local, farcida d'humor, amb l'objectiu d'acabar amb unes herbes que van aparèixer al campanar, algú va pensar en pujar un ruc a menjar-se-les a cop de corda perquè les escales eren massa estretes com perquè hi pugués pujar el pollí. La pobra bèstia, agonitzant i emporuguida, degué començar a pixar damunt els presents...Curiosament, trobem una tradició semblant a Tàrrega, la capital de l'Urgell.

El Gegant Boig, creat pel mestre Manel Casserras l'any 1978

        ·El Gegant Boig, de la "Família boja", és sens dubte el gegant manotes més famós del bestiari solsoní. Creat l'any 1978 com a paròdia dels gegants "oficials" de la Festa Major constitueix una de les peces emblemàtiques de tota una col·lecció de gegants que ha engrescat els solsonins i solsonines a crear, l'any 1999, la Colla Gegantera del Carnaval de Solsona, paral·lela a la l'Associació organitzadora de la festa. El Gegant Boig va estar precedit en la història del Carnaval pels 4 "gegants vells", corresponents a l'any 1974.

Acció d'un gegant manotes, "repartint" a qui no s'aparti o vulgui ajupir-se

     · Les comparses, que han substituït les tradicionals disfresses carnavalesques per bates amb colors identificatius de sengles colles o comparses. Juntament amb altres complements, com ara capes i boines, els integrants visibilitzen la seva  participació en edicions anteriors amb els característics pegats o "parxes" que, a manera d'insígnia i cosits a la capa, identifiquen cadascuna de les edicions del Carnaval. La primera comparsa va ser la del Gegant Boig, creada l'any 1983 per una cinquentena de membres. Actualment, són prop d'un centenar les colles que s'hi inscriuen al Carnaval. N'hi han de caire "generacional", de mixtes, de dones, d'homes, etc. En  alguns casos, disposen d' un programa d'activitats propi adreçat al públic. Centenars de solsonins i solsonines s'apleguen cada any durant el Carnaval als locals de llur comparsa per trobar-s'hi, sopar o passar-s'ho bé.  Com molt bé ha expressat la comparsa del Gegant Boig en una entrevista concedida al diari Nació Solsona, ser membre d'una comparsa comporta "un orgull, un sentiment que es transmet de pares a fills".

Comparsa femenina amb pegats identificatius, d'almenys, 4 carnavals.

        En la línia humorística de qualsevol Carnaval, es va instaurar l'any 1972 el Concurs Miss Forastera de Fora que parodiava els concursos de misses que durant anys s'havien fet a Solsona triant-ne la guanyadora entre les forasteres estiuejants del poble, pertanyents a famílies burgeses de Barcelona. Amb igual sentit es va instaurar l'any 1973 les contradanses, paròdia dels balls de saló...

        Darrerament n'ha acabat essent un acte concorregut i conegut el Sermó del diumenge, de caràcter anònim, escrit en vers i en to satíric i de contingut crític amb l'actualitat solsonenca i catalana.  Un sermó conegut, anterior a la guerra civil (1936-39), ja anunciava que l'arribada del Carnestoltes  "no portava grans caudals, sinó 3 dies de trasbals". No debades hem de recordar el sentit original del Carnaval, festivitat en què un rei fictici autoritza a tothom a transgredir les normes socials durant tres dies, en què el caos s'apodera de l'espai públic i al final dels quals l'ordre es torna a imposar a través d'un acte sumari on hom declara culpable al rei Carnestoltes i el crema a la foguera....és el dimecres cendra o l'enterrament de la sardina...
   
       També ha esdevingut un acte insigne de la festa la bramada del dissabte contra personatges destacats en el termòmetre de l'anticatalanisme, així com el nomenament del Mata-rucs d'honor entre les persones a qui es reconeix la seva contribució a Catalunya.

     D'acord amb l'opinió de molts experts, l'origen pagà dels Carnavals és innegable i  s'ha de relacionar amb les societats rurals fortament estructurades i dominades per una estricta moral cristiana que reprimia els instints. El Carnestoltes autoritzava uns dies de desinhibició abans de la severitat de la Quaresma que tot just s'obria amb el dimecres de cendra.

L'Aquelarre de Cervera

     

L'Aquelarre (1798), de Francisco de Goya. Exposat al fons de la Fundació Lázaro Galdiano (Madrid)

          Darrer cap de setmana d'agost i la darrera gran festa d'estiu de la Segarra. Sens dubte, la XXXVI edició de l'Aquelarre de Cervera de Segarra (Lleida) ha tornat a oferir al seu públic un espectacle transgressor que si bé cada any està dedicat a una temàtica diferent, enguany ha estat centrat en la figura de la bruixa, protagonista invocadora d'un autèntic aquelarre. Val la pena recordar que la Creació, els Pecats Capitals, el Bé i el Mal o la pròpia natura han estat fonts d'inspiració i alhora temàtiques escollides d'altres edicions.

      La Festa de l'Aquelarre ha anat canviant el seu format al llarg de gairebé 4 dècades, fins ampliar la seva oferta d'activitats, així com els dies de celebració. No obstant això, la festa continua mantenint com a eix central els 3 espectacles de la nit del dissabte, característics d'un Aquelarre de bruixes:

-El Ball de la Polla amb l'arribada del cercavila.
-L'aparició del Mascle Cabró (forma que pren el dimoni en ésser convocat), acompanyat del Ball de diables.
-L'Escorreguda del Mascle Cabró i el Foqueral.

          Com ha vingut passant amb la majoria de festes populars i de carrer, l'Aquelarre també ha esdevingut un festival musical (amb més de 50 hores de música!) sense el qual possiblement no explicaríem l'afluència de totes les convocatòries, fenomen que no està exempt de crítiques pels inconvenients que té pel descans dels veïns o la neteja de la ciutat, però que és ben rebut pels establiments comercials i hostelers, que agraeixen, en temps de crisi, uns ingressos extra amb què compensar el dèficit d'una època prou magre per a la petita empresa familiar. Fins i tot, des de l'any 1997, la festa ha incorporat una programació d'activitats infantils, l'Aquelarret.

Detall del carreró de les Bruixes, llòbrec i esfereïdor.

         La festa també ha patit grans canvis pel que fa al seu emplaçament des de la seva primera edició, l'any 1978, quan l'espai es limitava al Carreró de les Bruixes, carrer de circumval·lació altmedieval posteriorment recobert amb voltes i d'aspecte tenebrós, que acabat esdevenint l'esperit, essència i alhora font inspiració d'una festa consagrada a les bruixes. A partir de la seva sisena edició la festa començà a ampliar el seu emplaçament fins acabar ocupant els principals espais i places del barri antic (Plaça Major, el Fossar, el Portalet, el castell, la Plaça de les Quatre Barres i Cal Racó), a banda d'alguns espais extramurs (com ara la plaça de Santa Anna).

Cartell de la primera edició de l'Aquelarre (1978)

        Alhora, la festa ha viscut un procés d'institucionalització, d'ençà que l'Assemblea de Joves de Cervera impulsés les primeres edicions i el grup de La Matraca li agafés el relleu. Malgrat la joventut  dels seus fundadors, hi hagué una voluntat molt adulta de revitalitzar el casc antic (barri de Sant Joan) en un moment en què els nuclis vells de la majoria de ciutats d'arreu del país començaven un procés de deteriorament arquitectònic, pèrdua de vitalitat comercial i hi arrelava la marginació social, sense que cap admininistració decidís posar fil a l'agulla...

        Tot i la implicació del món associatiu local, l'any 1989 l'organització de l'Aquelarre fou assumida pel Consell municipal de Joves de Cervera.  Finalment, l'any 2012 ha estat constituïda una regidoria específica encarregada de vetllar per la festa. També hi ha hagut una professionalització en la seva organització, tant de la direcció artística com de la gerència, tot i que val a dir que han estat persones i entitats lligades a l'entorn associatiu i cultural de Cervera els qui han acabat rebent l'encàrrec de sengles funcions i responsabilitats. Alhora, la festa s'ha anat dotant de tota una infraestructura perifèrica sense la qual no es podria sostenir una afluència de públic tan gran (càmping, lavabos i aparcaments públics, etc).

Música i transgressió es combinen fins a la matinada a la Plaça Major, mentre un rellotge impassible marca les hores des del campanar de l'Església, observador atònit d'una celebració infernal.

       Pocs assistents s'hauran parat a pensar en les dificultats i entrebancs que suposa l'arrencada d'una festa popular no tradicional. En aquest sentit, l'any 1978 l'Aquelarre no estigué exempt de recels per part d'alguns veïns i fins i tot l'oposició per part de qui considerava intolerable que el jovent  es proposés de fer una festa d'aquestes característiques. De fet, mort el dictador Franco (any 1975), les festes de carrer encara eren comptades, atès el control que miraven d'exercir les autoritats sobre l'espai públic, i eren habitualment de caràcter religiós. Encara al 1978 podia semblar subversiu que els mateixos organitzadors manifestessin públicament la voluntat de promoure una "festa folla", desinhibida, on el protagonista  fos el mateix jovent. L'Aquelarre, molt probablement, esdevingué una de tantes "rebel·lions inconscients" que tingueren lloc arreu dels països catalans i el panorama espanyol contra les constriccions morals imposades durant més de 4 dècades per part de l'Estat franquista i el seu aliat, l'Església Catòlica.

    Des de l'any 1995, amb la participació dels Carranquers (diables locals), el foc i la festa han esdevingut indissociables. Actualment, és una festa que demostra un gran vigor, es mostra oberta als canvis i a les noves tendències i està oberta a tota mena de públic.

MÉS INFORMACIÓ A:

Pàgina oficial de l'Aquelarre de Cervera: www.aquelarre.cat

Festa de Pirates de Premià de Mar

Intent de desembarcament pirata malgrat les resistències. Autor: Pau Morillas (Arxiu recopilatori de la Festa Major de l'any 12)

     Són tres els protagonistes d'aquesta història romàntica que acompanya una autèntica pel·lícula d'acció i alhora ajuda a suavitzar una història ben dramàtica: l'Omar, pirata assaltant de la vila de Premià  de Mar (Barcelona) s'enamora de l'Esther, la promesa d'en Martí, preminanecs de la vila i defensors de la població enfront la tripulació dirigida per l'Omar.

      La Festa de Pirates (celebrada durant la segona setmana de juliol) ens trasllada a una Premià vila de pescadors amb una població emporuguida pels saquejos constants que la pirateria turca o algeriana perpetrava arreu de la costa catalana entre els segles XV i XVIII. En una altra entrada vam fer esment de les torres de moros, bastides en aquesta època per albirar l'acostament de naus i alertar amb prou temps a la població per tal d'evacuar la vila. L'Omar, en Martí i l'Esther són tres personatges inventats a qui els seus creadors han donat vida en forma de tres gegants i que els premianencs treuen al carrer amb motiu de la Festa dels Pirates, que des del 2001 va ser incorporada com a tal al programa de la festa major de la vila.

Lluita aferrissada pel control de la vila. Arxiu recopilatori de la Festa Major de l'any 12.

         El primer dia de la festa (dimecres) els pirates desembarquen a la platja (entre sons de trabucaires, focs i danses) i es fan amb el control de la vila, fent onejar durant uns dies la bandera pirata a l'Ajuntament. Alhora, instal·len el seu campament en una de les places cèntriques (la Plaça Nova), des d'on planificaran tota mena d'activitats, com ara els jocs i proves de pirates i la subhasta d'esclaus premianencs (aquesta altra a la Plaça de la Sardana) entre d'altres... Mentrestant, els premianecs es fan forts al carrer de Sant Antoni, (nucli antic) que els veïns han procurat guarnir de poble pescador prou bé durant aquests dies.

        Finalment, el darrer dia (en diumenge), com no podria ser d'una altra manera, els premianencs aconsegueixen fer fora als pirates del poble després del Ball de l'expulsió, l'intercanvi de presoners (amb la devolució de l'Esther) i una guerra de farina i aigua a la Plaça dels Països Catalans.  La bandera de Premià torna a ser hissada i l'espetec de 3 coets informa als premianencs de l'alliberament tan esperat de la vila.

Els tres protagonistes de la festa. Arxiu recopilatori de la Festa Major de l'any 12.

         Finalment, Premià recupera la seva normalitat, hi tenen lloc els focs i acaba la festa major.
Sens dubte, la Festa dels Pirates ha acabat esdevenint el referent de la festa i, sens dubte, una insígnia que posiciona Premià en el mapa de les festes més populars del país. Desenes de premianencs i premianenques durant aquests dies contribueixen a que la festa sigui possible, ja sigui fent de pirata, de vilatà, portant un capgros, un gegant, guarnint el poble o custodiant la Botiga de la festa, on qualsevol visitant s'hi pot acostar per adquirir qualsevol element identificat amb la festa. Val a dir, però, que els preminanecs del segle XXI semblen mostrar més preferència per interpretar els pirates...

Ferocitat mostrada per un dels pirates. Arxiu recopilatori de la Festa Major de l'any 12.

MÉS INFORMACIÓ A:

Web de la Festa Major de Premià
Web de l'Ajuntament de Premià de Mar

Festa dels Cors Muts de la Barceloneta

Font imatge: El Periódico de Catalunya

            La festa dels Cors Muts de la Barceloneta és una festa popular amb una llarga trajectòria en aquest barri de tradició marinera i llops de mar. El seu inici es remunta al 1845 i d'aleshores ençà s'ha anat celebrant alternant amb èpoques de prohibició coincidint amb la segona Pasqua (Pentecosta). Aquesta festa arrencà en una època en què els pescadors tornaven amb els carros ensenyant pel veïnat tot allò que havien aconseguit gràcies a la venda del peix als mercats dels pobles veïns de les rodalies de Barcelona. La passejada pel barri venia acompanyada de cançons satíriques a viva veu i, probablement, algun que altre rajet de vi. Aquesta celebració, de caire més o menys espontani, ben aviat donà lloc a la creació dels primers cors musicals i la institucionalització de la cercavila.

          Val la pena recordar que aquesta època fou l'edat daurada de la música coral, essent un fet comú la fundació de societats corals arreu de  Barcelona, el Principat i els Països Catalans.  El seu artífex, el mestre Anselm Clavé, músic i filàntrop arribà a afirmar que el seu projecte coral tenia com a objectiu "treure els obrers de les tavernes".

         En aquesta època es donà un fort impuls al contingut musical de la festa dels Cors de la Barceloneta. Tanmateix, el format musical de la festa experimentà un canvi a partir del seu darrer restabliment a les acaballes del franquisme (1973), quan l'apartat coral quedà substituït pel cor-comparsa i l'acompanyament musical corresponent,  una banda de músics generalment llogada. És per aquesta raó que passà a anomenar-se festa "dels cors muts" i els coristes o cantaires esdevingueren les comparses disfressades que hom pot veure avui en dia.

         Com a festa popular, val a dir que hi han perviscut, com a mínim, dos elements originaris:

 ·D'una banda, la seva composició heterogènia pel que fa a edats i condicions professionals, comptant amb la participació activa dels veïns en llur organització. Actualment algunes comparses estan impulsades per associacions corals de recent creació, d'altres han estat creades pels mateixos comerciants conjuntament amb la clientela habitual de bars i restaurants o, fins i tot n'hi han que esta formades per una penya d'amics del barri.

·D'altra banda, roman el component satíric que caracteritza a totes i cadascuna de les comparses, disfressades totes elles  i destacant-ne les d'emprenta marinera o, fins i tot, de denúncia sarcàstica de la situació política o econòmica del país.

Insígnia de la coral humorística All i oli

            Si hom decideix assistir a la  celebració comprovarà com, en els darrers anys, la música ha evolucionat des dels repertoris  més tradicionals propi de les xarangues i bandes de música fins als ritmes de batucada, marcant certa preferència per la samba brasilera. Alhora, el moviment de comparses ha incorporat grups exclusivament femenins dels anys 90 ençà, tot i que continua predominant el component masculí a la majoria d'elles. Els "cors" van fent una cercavila per tots els establiments del barri que participen a la festa. A davant d'aquests, i mentre sona una peça, un mosso oneja amunt i avall una senyera que penja durant aquests dies d'una asta clavada a les seves façanes. També hom podrà comprovar que molts participants pengen de les seves disfresses tantes viandes com poden, un bon record dels temps antics en què aquells pescadors tornaven plens de "riquesa", carregats de bon menjar i altres béns per les llars.

      Val la pena recordar que les prohibicions de la Festa dels Cors Muts, a les quals he fet referència més amunt, estan relacionades amb la prohibició dels carnestoltes durant el segle XIX a Barcelona i la dictadura franquista,  les restriccions imposades a les festes populars en general, així com el fort control a què sotmeté la dictadura l'espai públic en general. Per sort, el poble pogué recuperar-la i donar-li el vigor que encara manté.

MÉS INFORMACIÓ A:

·La cercavila de pescadors de la Barceloneta, El periódico de Catalunya, 5 de juny de 2013

·Ricard Vinyes. La presència ignorada. La cultura comunista a Catalunya (1840-1931),  Barcelona, Edicions 62, 1989.

Les Passions de Catalunya

        La representació de la Passió és una de les expressions de cultura popular més peculiars que han romàs al llarg dels darrers segles a Catalunya i arreu dels Països Catalans. Com a part del teatre popular de caràcter religiós s'hauria de posar en relació amb la representació dels misteris, celebracions religioses que representen alguns dels principals fets de la vida de Jesucrist o la Mare de Déu, "veritats religioses" en què tot creient ha de creure.

       Allò que converteix en tradicions aquestes manifestacions teatrals és tant la seva transmissió (oral i escrita) com la seva representació al llarg dels segles. Però esdevenen tot just "cultura popular" arran de la participació i implicació de persones d'extracció social diversa en la seva execució, especialment, del "tercer estat": el poble.

        Persones anònimes que al llarg dels segles s'han anat implicant, tant en la representació dramàtica en qualitat d'actors amateurs, com en la preparació de l'event (guions, decorats, vestuari, musical, tasques de coordinació diverses, transport etc) fan d'aquest event quelcom inequívocament "popular" i n'expliquen en bona mesura l'èxit d'afluència a les seves representacions.

       La Passió fa referència a la representació dels darrers dies de la vida mortal de Jesús de Natzaret, d'acord amb la visió cristiana que en donen els evangelis, que en fan d'ell el Messies enviat per Déu per salvar i alhora morir pels homes. S'hi representen episodis històrics que abarquen des de la selecció dels seus deixebles fins a  la seva resurrecció, encabint-hi el complot del Sanedrí jueu contra la seva persona, el seu empresonament, tortures, l'ascenció fins al turó del Gòlgota i l'acte de la crucifixió. Però també els seus miracles, la seva resurrecció i l'aparició als seus deixebles, instant-los a  fer predicació del seu missatge, coincidint amb la Pentecosta (50 dies després de la primera Pascua), tots ells actes que donen fe de la naturalesa divina de Jesús segons el relat dels evangelis.

Representació de l'escena del davallament, a Cervera.

       Com tantes altres expressions de teatre popular, van començar tenint lloc a les esglésies, però aviat passaren a representar-se al carrer. Ha estat durant les darreres dècades quan, per necessitats específiques, han passat a representar-se als teatres, com és el cas del es principals representacions del nostre país. No pas per casualitat, durant el segle XX alguns ajuntaments han arribat a construir teatres la dimensió dels quals guarda relació tan sols amb l'afluència d'assistents que la representació anual de la Passió aplega al seu interior. Aquestes tenen lloc de manera repetitiva durant els diumenges de la Quaresma (els quaranta dies amb què el cristià es prepara per la Pasqua) i, fins i tot, alguns dies posteriors a la Setmana Santa.

      A Catalunya tenim constància de la representació de Passions des del segle XV,  essent actualment un dels misteris més representat. Possiblement el seu caràcter dramàtic ajuda a que sigui així.  El text més antic  que se'n conserva fa referència a la passió de Cervera, del 1534, però existeixen altres versions facsímils que en donen constància d'altres representacions "pautades" arreu dels Països Catalans.

      Tots els estudis coincidirien  a assenyalar l'Edat Moderna com una època daurada, havent entrat en declivi a partir del segle XVIII. És molt probable que el temps del Barroc ajudés a donar un major tremendisme a la seva representació i un nou atractiu pel públic, i  que a partir del segle XVIII tingués un cert revifament fins als nostres dies. Sembla ser que el format del segle XIX començà a variar cap a formes més innovadores després de la guerra civil espanyola (1939).

Representació del Sant Sopar a la Passió de Cervera d'enguany.

       De fet l'evolució cap a un llenguatge teatral més modern és evident, tot i que continuen fidels a la tradició i, sobretot, a les fonts: els evangelis.  El seu  format "espectacular" és capaç d'arribar i fidelitzar a tots els públics: religiós, teatral i fins i tot turístic.

       De la mateixa manera, darrerament les passions han esdevingut espectacles amb què diferents municipis han esdevingut significatius en  el mapa cultural del país gràcies a sengles Passions. Al seu torn, la Generalitat va declarar al 1983 les Passions d'Esparreguera i d'Olesa de Montserrat Festes tradicionals d'interes nacionals.
  
       La competència entre Passions ha esdevingut pràcticament inevitable, incrementant-ne, sens dubte, la qualitat del producte final. Potser aquest fet expliqui l'augment de la professionalitat dels aficionats i el valor afegit que comporta la participació o la coordinació per part d'autèntics professionals de la coreografia o la música, que no dubten a implicar-se als seus pobles o ciutats. Podria ser el cas del mestre Borràs, director i compositor d'Esparreguera.

       Si l'espectador assisteix a qualsevol de les seves representacions, podrà comprovar com el públic s'emociona especialment per la tendència a la sublimació i a identificar-se amb el personatge principal: Jesucrist. Al seu torn, l'acte de la crucifixió esdevé un acte enormement emotiu per la càrrega sentimental i l'empatia que moltes mares fan amb la figura de Maria, la mare de Jesús.

        És per això que esdevenen espectacles que posen a prova la nostra capacitat d'emocionar-nos. Sens dubte, com ens indica l'entrada de la Viquipèdia, quan parlem de Passions ho fem d'espectacles originals, impactants i sorprenents.


ENLLAÇOS D'INTERÈS:

La Passió de Cervera
La Passió d'Esparreguera
La Passió d'Olesa