Gramuntell, un "ager" romà?

 

Turó o "mons" sobre el qual s'erigí el castell de Gramuntell a l'Alta Edat Mitjana

     En una entrada anterior ens ocupàvem del topònim de Granyena de Segarra. Amb la intenció de fugir d'una teoria massa còmoda i alhora mancada de rigor històric, vaig localitzar el seu origen a l'època romana a partir d'una recerca fonamentada en l' anàlisi etimològica del topònim.

       Novament, ens trobem amb un altre topònim, a la mateixa  vall que recull les aigües del Torrent de Vilagrasseta fins al riu Cercavins. Novament em trobo amb la necessitat de descartar, per les raons adduïdes, la teoria que associa sense embuts (ni contrastació empírica) el topònim de Gramuntell al substantiu de "gra".

       Tanmateix, si bé l'aproximació al terme Granyena ens havia portat a trobar el seu origen en un antropònim,"Granius" (del qual hauria derivat la forma "Graniana") , la recerca al voltant de l'origen de Gramuntell m'ha portat a unes altres conclusions. No solament caldria descartar la possible derivació del terme "gra" (base de l'alimentació a l'Antiguitat i l'Edat Mitjana, ja comentada), sinó que també caldria desmarcar-lo de la possible associació a l'antropònim Granius a què hem vinculat l'origen del topònim veí (Granyena). Seguint la teoria que exposaré,  la semblança de l'arrel d'ambdós topònims ("gra") seria  una simple coincidència, tal i com exposaré tot seguit.

      Novament, m'he recolzat en un coneixement bàsic del llatí clàssic, així com de la seva evolució fins a esdevenir pròpiament un llatí vulgaritzat (medieval) i, posteriorment, toponímia pròpiament catalana. Un punt de partida útil ha estat la referència documental a l'indret a la carta de poblament de Gramuntell, concretament al "puig que vocant Agremont", en un llatí medieval, força vulgaritzat  (1054).

Estudi de la zona, segons el medievalista J. Bolós

          L'ocupació de l'indret en època romana ha estat estudiada per Jordi Bolós, qui ha afirmat com Gramuntell forma part d'un nucli de comunicacions inalterat molt probablement des de l'època romana. De fet, ens confirma que els sistema romà de parcel·lacions va condicionar les vies de comunicacions romanes i posteriors.

      Mirant de trobar l'origen del topònim a partir de l'anàlisi del mot, arribo a 2 possibles teories que exposaré breument i amb la màxima claredat possible.  He donat més veracitat a la primera d'elles, per trobar-la més fidedigna a la forma original, tot i que sense descartar-ne completament la segona.

1. Formació per fusió dels substantius "Ager" i "Mons". Combinant diferent declinació tindríem 2 possibles formacions del mot:

1A/ Una forma esdevinguda a partir de la fusió del nominatiu "Ager" (camp) i el genitiu "Montis" (del turó). La traducció resultant seria "el camp del turó".
1B/ Una forma esdevinguda a partir de la fusió del genitiu "Agri" (del camp) i el nominatiu "Mons" (turó). La traducció resultant seria "el turó del camp".

2. Formació per fusió de l'adjectiu "Acer" i el substantiu "Mons":

-La forma s'hauria esdevingut a partir de la fusió de l'adjectiu "Acer" (dur, aspre, escarpat) i "Mons" (turó). Tot i que és la teoria que alguns lingüistes han utilitzat per a explicar l'origen del topònim urgellenc d'Agramunt veig poc adequada l'aplicació al cas que ens ocupa.

       Ambdues aproximacions ens ofereixen una teoria alternativa a la simple derivació del mot "gra", ja descartada en l'estudi del topònim Granyena. Per tant, Gramuntell seria una derivació directa del llatí medieval, al seu torn fidel a la forma llatina-romana original. Recordem que un "ager" era un terreny agrícola que, a diferència del "fundus" (explotació i finca), no comptava amb edificacions rústiques per a l'emmagatzematge ni residència de l'amo. Això ens portaria a pensar que el poblament de l'indret com a tal podria ser molt posterior, a l'Edat mitjana, tal i com ha quedat documentat a la Carta de poblament de l'indret concedida pels comtes de Barcelona a 12 famílies l'any 1054.

       D'acord amb aquesta teoria, l'actual Gramuntell podria haver estat un "ager" en explotació en època romana, i juntament amb el "fundus" (explotació i finca rústica) de Granyena podria haver constituït un sistema agrícola al llarg de l'actual torrent de Vilagrasseta. Exposat això, només ens cal trobar la "vila", auntèntica residència rural que podria haver centralitzat i dirigit aquestes explotacions. I arribats aquí tenim una doble possibilitat:

Mapa del torrent, amb Vilagrasseta a la capçalera

1-L'actual Vilagrasseta  possible derivat lèxic d'una vila romana i propera a la nostra àrea d'estudi es troba  instal·lada a la capçalera de la petita vall que travessa el torrent que du el seu nom.  Tenim constància de la seva existència per l'esment de "Vilagrassa" en una donació feudal del castell documentada al segle XI, per part del comte de Barcelona.Concretament, 5 anys més tard de la carta de poblament de Gramuntell amb què reconeixia els drets d'establiment (colonització agrícola) a 12 famílies pageses. Per tant, l'existència com a establiment romà (en forma de residència i finca rústica) esdevé una hipòtesi.

2-L'actual Verdú, on sí trobem vestigis documentats i arqueològics de diverses viles romanes, podria haver exercit el control d'una explotació agrícola ordenada del territori, conreant les terres més fèrtils torrent amunt. Tal i com corrobora la memòria oral, l'existència d'un curs d'aigua permanent (fins ben entrat el segle XX) hom podria confirmar unes possibilitats d'explotació agrícola intensiva, amb un sistema de regadiu més ambiciós que l'actual.

Fins aquí alguns elements per tal d'interpretar el poblament romà del torrent de Vilagrasseta i la incidència en l'onomàstica.

Granyena de Segarra: origen del topònim

Granyena de Segarra. Vista panoràmica. Font: http://www.enciclopedia.cat/

      Les recerques en toponímia catalana ofereixen diferents teories sobre l'origen del nom dels nostres municipis: sovint romà, àrab, cèltic, fins i tot basc... Tanmateix, els topònims que contenen “gra” a la seva arrel sovint han estat interpretats des d'una òptica excessivament simple i pràctica, probablement perdent exhaustivitat en pro d'abastar un nombre i estudi de casos massa gran. Aquest podria ser el cas de Granyena, que la majoria d'autors relacionen de manera “inqüestionable” i “evident” a un producte cerealístic elemental a l'Antiguitat i l'Edat Mitjana: el gra. 

         Certament, una aproximació còmoda però alhora amb poc rigor històric, desferma una lògica etimològica aparentment implacable, tot associant el topònim objecte d'anàlisi a aquest cereal i tot remuntant l'ús actual d'aquest darrer a l'origen dels temps, quan en realitat, els usos agrícoles a Catalunya han canviat enormement en els darrers segles. De fet, el gra ha esdevingut un conreu molt estès a àmplies zones de Tarragona i Lleida en temps molt recents (darrera meitat del segle XX), tot suplantant la vinya a bona part del país, que havia arribat a esdevenir exportador de vins entre els segles XVII i XIX. 

       En realitat, poc sabem de l'agricultura en un indret tan concret com pot ser una localitat minúscula de Catalunya. Alhora, una anàlisi una mica més rigorosa i, per extensió, més exigent, ens hauria de portar a qüestionar la versemblança de la teoria toponímica esmentada. En aquest article em proposo fonamentar una teoria més sòlida, la que sostindria una possible formació d'un topònim (Granyena) a partir d'un antropònim (el nom  "Granius")i un sufix (-iana). S'escau indicar que l'investigador Caro Baroja va traçar ja fa unes dècades un mapa de "fundi" (explotacions agrícoles romanes) a l'àrea d'Euskadi i Navarra a partir d'aquesta fonamentació lingüística. En el mateix sentit s'han manifestat darrerament alguns estudiosos, que han fet constar aquesta possibilitat a la seva obra sobre topònims de Catalunya.

Principals vies de comunicació i ciutats romanes a Catalunya

       A la meva recerca he partit d'uns coneixements elementals de la llengua llatina i he desfermat una estratègia comparativa basada en recerques concloents ja fetes i mirant d'inferir-ne conclusions lògiques amb uns criteris de prudència. En tot moment he entès que no podem menystenir els estudis de topònims  amb arrels semblants al nostre país, a la península i a d'altres països veïns.

       Primerament, caldria situar que a Catalunya ens trobem dues localitats amb el mateix nom, una Granyena a la Segarra (també rebatejada en algun moment com “de Cervera)” i una altra a Les Garrigues. Res a comentar que no sigui conegut, atesa la possibilitat (confirmada per molts historiadors) de duplicació de topònims durant la Baixa Edat Mitjana per l'efecte repoblador de colons, primer entre la Catalunya Vella i la Nova i, més endavant, entre àrees d'aquesta darrera.

      En segons lloc, ens trobem altres casos de topònims que compartirien la mateixa arrel dins el Principat (Granera, Granollers...) i a la pròpia vall (Gramuntell, Granyenella). Fora de Catalunya, per una banda, he localitzat a l'Aragó un topònim que podria servir de referència, per llur similitud: “Cariñena”. Per altra, he localitzat un topònim equivalent (en versió italianitzada) a la Toscana: “Gragnana”. D'acord amb diferents estudis fets per experts al voltant dels topònims no catalans (incloent-hi el de Caro Baroja, ja esmentat) sembla freqüent a l'antiga Roma la formació del nom d'un indret (topònim) a partir d'una derivació d'un nom propi (onomàstic).

Reconstrucció d'un fundus romà 

         Dels estudis esmentats ens detindrem, primerament, en la formació del mot Cariñena, derivat de la forma llatina “Cariniana”. Si bé no comparteix arrel amb el topònim Granyena, compartiria equivalent desinència: -iana en llatí, -ñena en castellà i -nyena en català.  Estudis recents sostenen que l'origen del mot partiria de l'antropònim "Carinus", nom del propietari d'un fundus amb que s'hauria format la denominació “Cariniana” de l'indret i posteriorment la comarca sencera (Campo de Cariñena). En una línia anàloga, diferents experts han confirmat l'origen del topònim Gragnana, localitat italiana. Emparada en fonts documentals, la recerca conclou que el nom de Granius hauria donat lloc a la forma llatina de “Graniana” a partir de la forma de transició "fundus Granianum" (explotació d'en Granius). Posteriorment, una simple simplificació hauria derivat, primerament, en la forma llatina "Graniana" i, posteriorment, en la forma italiana “Gragnana” per a denominar la població. Aquesta darrera recerca ens interessa doblement, tant per la constatació documental i vinculació del personatge històric amb l'indret, com per la semblança de la forma llatina ("Graniana") amb la que trobem a diferents documents medievals referint-se a Granyena de Segarra: "Granana", "Grainena" i "Graiana" (fonts documentals enllaçades a l'Annex).

      Teories més “ innovadores” podran especular al voltant de la identitat real de la persona de Granius. Tanmateix, una aproximació més pràctica i, no ens enganyem, més plausible, ens hauria de portar a descartar la possibilitat que fos una gran personalitat, ni tan sols un càrrec mitjà dins l'Imperi. Òbviament, parlem d'un Granius segarrenc diferent a l'italià. Podríem estar a davant d'un simple tinent, un soldat retirat o un baix càrrec de la província (possiblement, un gran general s'hagués instal·lat més aprop de Roma o Barcino i un militar de graduació mitjana més a prop de Iesso o Ilerda). 

      S'escau recordar que el concepte "fundus" al món romà ens remet a un tipus d'assentament no emmurallat (a diferència de les ciutats romanes) i sovint proper a una vila romana, autèntiques residències. El fundus en general comprenia tot un seguit d'instal·lacions i dependències rústiques, incloent-hi sovint una torre o edificació residencial. Sobre la residència permanent al fundus hi ha diferents teories que ara no exposaré.

       Heus aquí una teoria més plausible per a explicar l'origen del topònim Granyena: un origen romà, de cronologia imprecisa però molt possiblement anterior a l'esfondrament de l'Imperi al segle V, i que pressuposaria l'existència d'una explotació (fundus) a escassos kilòmetres de la Via Augusta i d'un important centre (Iesso). Probablement parlem d'una finca situada en un encreuament de camins i molt probablement propera a l'aigua (seguint l'esquema d'una vila romana qualsevol) i, en cap cas, enfilada dalt d'un turó ni vinculada a cap estructura defensiva ni cap poblament posterior. Res a vincular, per tant, amb la vila closa de Granyena, d'època medieval, posterior en el temps. Només el temps hauria permès mantenir el topònim que posteriors pobladors del Principat (visigots, musulmans i repobladors cristians) haurien respectat i mantingut.

Tanmateix, com ja s'ha dit, l'afirmació és tan sols una hipòtesi, no pas una evidència, atès que no hem trobat cap troballa arqueològica que ens confirmi l'existència de cap finca romana (ni fundus, ni vila ni domus) i, menys encara, una confirmació documental. Tanmateix, podria ser una teoria més fonamentada i ajustada a la realitat que la simple derivació i associació al terme “gra” sostinguda per la majoria d'experts.

FONTS CONSULTADES:

-Bengoechea, Antonio: Fundus, Enciclopèdia Auñamendi, Eusko media fundazica.

-Cadenas, Sescún María: El Campo de Cariñena, de época prerromana a la dominación visigoda. Colección Territorio. Comarca Campo de Cariñena. Gobierno de Aragón. 2010.

-Turull Rubinat, Albert. "Granyena". A Toponímia de la Segarra. Primera aproximació.  Societat d'Onomàstia. 1983

-La ventessima mappa, Gragnana: La Gazzetta di Massa e Carrara. Giornale político, artístico, amministrativo, letterario e teatrale. 14/03/2015.

-Moran,J., Batlle,M. i Rabella, J.A.: "Granyena". A Topònims catalans. Etimologia i Pronúncia. Biblioteca Serra D'Or. Publicacions de l'Abadia de Montserrat. 2002

-Carta de poblament de Gramuntell, al terme de Granyena de Segarra (llatí medieval). Annex. 1054. 


-Dret de Iglesia, document templer (llatí medieval). Apèndix. 1136. 

Tarroja de Segarra: l'origen del topònim

Vista panoràmica de la vila des de cal Felip

                        L’origen del topònim Tarroja ha estat sovint associat a la forma llatina de "Terra Rubra" (terra roja). Tanmateix, una anàlisi etimològica més global ens portaria a relacionar-ho amb altres topònims de la zona, que comparteixen la mateixa arrel: "Terrauba"  (torre alba o blanca), llogaret proper a Guissona, i  “Torrefreita” (torre trencada), l’actual Torrefeta. Per tant, la hipòtesi més plausible ens portaria a parlar més aviat de "torre roja". Potser el cromatisme  de les torres de guaita en una zona de frontera, ja fos pel tipus de revestiment, el tipus de pedra emprada o simplement la forma de l'edificació podria haver portat als mateixos residents (o als visitants de la contrada) a anomenar-les així.
                      A la documentació medieval i moderna trobem algunes variants del topònim: “Terroge” o el més recent “Torroja". El fet que existeixi un altre “Torroja” (al Priorat) provaria els vincles ja estudiats entre la Catalunya nova i la vella, la repoblació de les contrades tarragonines amb població de  la Marca cristiana a partir del segle XII i, per tant, la probable repoblació del Priorat amb població de  l'altiplà segarrenc, entre d'altres procedències.