El cap del bandoler Rebató

              

Fotografia del camí ral i de Sant Jaume al seu pas pel raval de Rebató (Abrera) a començaments de segle XX (fotografia procedent del fons digital de la Biblioteca municipal d'Abrera)

                Abrera, una localitat baixllobregatina amb uns 250 habitants al segle XVIII, sempre havia gaudit de connexions amb la Catalunya interior. Històricament es trobava al mateix camí ral i en ple camí de Sant Jaume. A un kilòmetre del seu carrer major,  per on transcorria el camí ral fins al 1888 (any en què la nova carretera nacional es passà fora del nucli antic) s’hi trobava el raval del Rebató. A mig camí entre la riera Magarola (frontera física amb Esparreguera) i  l’església de Sant Pere d’Abrera, aquest barri comptava amb allotjaments per menjar i pernoctar, tot i que no el trobem perfectament consolidat com a trama urbana fins al segle XIX.

Imatge possiblement centenària  de la creu del terme, a l'entrada del carrer major, per on transcorria el camí ral (fotografia procedent del fons digital de la Biblioteca municipal d'Abrera)

               A l'Edat Moderna Catalunya era una terra afectada pel fenomen del bandolerisme i Abrera i la seva contrada no devien ser pas aliens al mateix. Segons asseguren els historiadors, alguns nobles empobrits decidien organitzar les seves pròpies quadrilles fins al punt de competir pel control del territori (els "nyerros" i els "cadells"). Al segle XVIII Catalunya experimentà un procés de transformació econòmica, però tenim constància de la pervivència del fenomen.  "Bandolers" esdevinguts "bandits" sovintejaven els camins, a l’espera de l’ocasió per assaltar carruatges, tartanes de traginers de mercaderies o, fins i tot, pagesos. 
             Més enllà dels famosos Rocaguinarda o els Serrallonga, havia sorgit una nova fornada de "saltejadors de segona", entre els quals trobem a la quadrilla del "bandit" Rebató, de qui algun romanç popular n’ha deixat constància de la seva presència al camí ral de la zona. El tràfic devia ser relativament intens al seu pas per Abrera, pel que fa als intercanvis entre la Catalunya interior (especialment Lleida) i Barcelona i els saltejadors no en deurien ser pas indiferents... Només el litoral es podia beneficiar de les oportunitats de la navegació de cabotatge, més econòmica i segura.

Gravat d'època del bandoler Perot Rocaguinarda i la seva partida. S'observa tant el tarannà aristocràtic del bandoler com el modus vivendi de la seva quadrilla.

          Val a dir que, en una època on la literatura culta es trobava en plena decadència, la cultura popular gaudia de plena vitalitat. Els romanços de bandolers pertanyien a la literatura de “canya i cordill” i “Lo regiment de Collbató”  fa la caricatura humorística de la formació de la quadrilla abans esmentada i de l'empresa que tot just es proposen: 

Un poble com Collbató

Gran regiment formen ara,

De Carnestoltes ençà

Que la bandera és parada.

-Adéu, Ribereta, adéu;

adéu, Ribera i Rebato,

i el Poca-roba també,

que la llengua mai li para.

Les armes que us donaran

Seran escopeta llarga,

Ab pistoles als costats

I xarpó i punyal i sabre.

Qui prendrem per capità?

Lo Gitano de la manta;

Per sargento el Nas de Bou,

I el cabo serà Rebato.

Quan ne serem tots armats

En farem grossa avançada

A dintre d'un galliner,

Que els farem batre les ales...

               Segons una llegenda local, el bandit va ser atrapat a la vila “in fraganti” i va ser ajusticiat “in situ"  com a càstig pels seus delictes. El seu cap va ser penjat dins una gàbia al costat del camí ral,  després d’haver estat mort i esquarterat. En realitat, la història no ens deixa clar si el Rebató era més aviat un saltejador de camins (un lladre comú) que un bandoler pròpiament dit. Però el barri esmentat, avui en dia porta el nom del bandit.  D’aquesta manera tan macabra també se'ns recorda com la justícia reial de l'època aplicava un sistema penal gens compassiu amb els delinqüents.