Necròpolis de l'Aranyó-Montcortès

     

A les fornícules s'hi aprecia perfectament una vora interior per tal d'encaixar-hi una tapadora. Al fons, s'hi aprecia la figura del castell de Montcortès. Fotografia extreta de http://caminsdesikarra.wordpress.com/

Necròpolis romana 

        A mig camí entre Montcortès i l’Aranyó (Segarra, Lleida)  hi trobem un punt del  camí senyalitzat, es tracta d’un “columbari romà”, de data incerta. Si els arqueòlegs no s’equivoquen, estem davant d’un cementiri d’urnes, del qual ens resten les cavitats excavades a la roca en forma de nínxols ("loculi") i de les quals no ens resten les tapadores amb què eren tancades. Els romans incineraven els seus difunts i els dipositaven en urnes funeràries que, en general, no han arribat als nostres dies. Fins i tot les cendres dels esclaus de la família hi podien ser dipositats. 
        Tenim constància d'un poblament romà a la contrada, a partir de "villae" (explotacions agropecuàries), localitzades a les rodalies de Iesso (Guissona). De fet, molt aprop de l'indret esmentat, a Tarroja de Segarra, n'està documentada  una d'elles (els "Vilasos"), a mig camí entre Cervera i Guissona.
        Assegurat l'assentament, molt probablement aquest columbari deuria ser utilitzat fins a les darreries del segle III, data en què tingué lloc un canvi en la política religiosa de l'Imperi Romà en adoptar el cristianisme com a religió oficial. 

Necròpolis preromànica

        Tanmateix, un detall ben curiós pot passar desapercebut pel visitant. El recinte esdevingué una necròpolis durant molts segles després i, de fet, en tenim constància gràcies als sepulcres antropomorfs excavats a la mateixa roca i trobats a la part superior de la cinglera, amb forma de banyera. En la mateixa línia que d’altres sepulcres trobats, són cavitats orientades a l’est (símbol del naixement i de la vida) i pensades per ser cobertes amb una llosa.

Detall de les tombes, excavades a la roca. Fotografia extreta de http://caminsdesikarra.wordpress.com

       Actualment, se sap ben poca cosa de tot plegat, però se’n conserven troballes similars a llocs relativament allunyats de l'urbanisme de les ciutats i les grans infraestructures, com ara les comarques  pirinenques i prepirinenques. 
        Tot plegat ens porta a  suposar que són enterraments duts a terme amb posterioritat a la cultura de la incineració (de tradició pagana) i per tant, vinculats a la tradició cristiana.  

Hipòtesis sobre els pobladors

      Una primera hipòtesi ens portaria a situar la necròpolis de Montcortès-Aranyó entre els segles IV (cristianització de l’Imperi Romà) i el segle VIII (abans de la conquesta musulmana de Catalunya). Si bé suposà un trencament amb els costums funeraris anteriors, ens indica una clara voluntat per mantenir l'indret com a necròpolis, la qual cosa ens portaria a afirmar una identificació amb la tradició romana per part de la nova elit esdevinguda governant: els visigots.

Necròpolis del Clot dels Nens Xics (Vallferosa, alta Segarra). Els sepulcres es troben excavats dalt d'una cingla (!).

      De fet, tenint present que els enterraments populars  no feien servir la pedra, podríem deduir-ne que es correspondria amb l'enterrament de persones distingides o, com a mínim, pertanyents a les classes dirigents, D'acord amb la primera hipòtesi, descartaríem la població hispanorromana, en favor dels visigots.
      Tanmateix, d'acord amb una segona hipòtesi, i tenint presents les conclusions dels treballs arqueològics duts a terme arreu de Catalunya, les tombes antropomorfes van ser recuperades després de la reconquesta cristiana de la contrada, per tant, cap als segles IX, X i XI, un cop assegurats els dominis dels comtats cristians a la zona.    
     En qualsevol cas, continua essent probable la identificació amb la classe alta, la noblesa catalana.  Si tenim present l'arribada del comtes a la zona, hauríem de parlar, o bé d'un sepulcre del segle XI o b é obrir-nos a una tercera possibilitat: un enterrament (i assentament) cristià contemporani al domini musulmà de la zona. És sabut el pacte que molt sovint la noblesa visigoda va arribar a fer amb els nous governants (a canvi de tributs) per tal de manternir-hi, fins i tot, la senyoria de les seves terres.

MÉS INFORMACIÓ A:

Necròpolis i sepultures medievals a Catalunya, AADD, 1982: http://books.google.es/books?id=xATdiN67-aoC&pg=PA8&dq=sepultures+i+necr%C3%B2polis+medievals&hl=ca&sa=X&ei=Ba26T7rdC4SDhQfDvcTkCA&ved=0CDcQ6AEwAA#v=onepage&q=sepultures%20i%20necr%C3%B2polis%20medievals&f=false
    

La tomba d'un guerrer medieval poc conegut

Sarcòfag d'Hug de Copons (vers el 1360)

        Fa pocs anys, el Museu municipal de Cervera va organitzar una exposició ben peculiar sobre l’art sacre segarrenc. S’hi reuniren peces provinents dels territoris històrics de la Segarra (Alt Gaià, Alta Anoia, Segarra i part de l’Urgell), tots ells objectes museïtzats a col·leccions diocesanes per part dels bisbats i, fins i tot, algun museu civil. Allà vaig trobar una peça que em va cridar força l’atenció i que actualment custodia el Museu diocesà de Solsona.

       Ens referim al sarcòfag de pedra del cavaller Hug de Copons,  un sepulcre medieval ben peculiar, considerat una de les joies de l’escultura funerària medieval catalana, i que es caracteritza pel seu detallisme.

        La forma triada per l’enterrament és, sens dubte, l’ adequada per un noble distingit de l’època, on apareix el cos del difunt  jacent esculpit a la coberta del sarcòfag, amb un naturalisme propi del gòtic català de l’època. La seva vestimenta és la típica d’un guerrer: cota de malles, el jaqué, els sabatons, l’espasa, el coltell i la corretja per cenyir les armes.

       També hi observem l’escut d’armes dels Copons a ambdós extrems del sarcòfag. Detalls com el coixí i els gossos són recursos estilístics freqüents en aquest tipus d’enterrament.

Detall de l'església del Llor (Segarra). S'hi aprecia l'absis romànic (segle XII) i l'ampliació posterior. Imatge extreta de http://www.iberimage.com/en/index.jsp

          De la història del difunt val a destacar que tot i no aparèixer als Llinatges Catalans a Sicília (estudi i compendi sobre la presència catalana a l’illa) en tenim constància de la seva mort a Sardenya al 1354, després de caure ferit amb motiu d’una expedició a l’illa promoguda pel rei català Pere III el Cerimoniós per fer front a una rebel·lió promoguda pels genovesos. Llur sacrifici no fou inútil, doncs l'illa va ser finalment dominada i l'Alguer repoblat finalment per catalans.Sembla ser que el seu cos fou traslladat fins a l’església del Llor, on es va guardar durant almenys 6 segles. Recentment, els Museu Diocesà, tot seguint les polítiques de concentració de relíquies, decidí traslladar el fèretre a Solsona.

    

.