Els darrers catalans de Filipines

Fotografia presa a Barcelona dels "últimos de Fililpines" al quarter Jaume I de Barcelona (actual campus UPF).

       La mitologia del franquisme buscà enaltir els actes i comportaments heroics que l'Exèrcit o els soldats espanyols havien mostrat al llarg de la història. La propaganda patriòtica sempre ha mirat de promocionar els valors patriòtics en moments de crisi i, sobretot, una visió molt positiva del seu passat imperial. Malgrat la pèrdua de les colònies de Cuba, Puerto Rico i Filipines a mans americanes i la clara superioritat d'aquests últims, la propaganda del règim franquista no dubtà a exalçar els valors patriòtics i la valentia dels soldats espanyols participants al que fou àmpliament conegut com a "desastre i crisi del 1898".

      El setge de Baler (a la illa de Luzon, Filipines) donà lloc molt aviat al mite de "Los últimos de Filipinas" (portat a les pantalles al 1945), tot i que forma part pels historiadors de les guerres colonials dels segle XIX i XX, caracteritzades per les escaramusses contínues entre la resistència indígena i les tropes espanyoles.
   
     Un destacament de 54 soldats pertanyents al "Batallón Expedicionario de Cazadores Nº 2" havia declinat la rendició i féu front a un setge que es perllongà durant un any, sota el comandament del tinent Alonso Zayas. Resistiren tancats a l'església de Baler entre juny de 1898 i juny de 1898, malgrat les hostilitats dels revolucionaris filipins (anticolonialistes) i la signatura de la pau entre Espanya i EEUU amb el Tractat de París al desembre de 1898, en virtut del qual la primera cedia la sobirania de les illes Filipines als segons.
 
  

Església de Sant Lluísde Baler, avui restaurada i visitable

  La justificació al·legada per no rendir-se fou en tot moment la manca de credibilitat atorgada a les missives trameses pels seus assetjadors, argument no gaire consistent en perllongar-se la seva negativa malgrat l'arribada de representants espanyols (primer monjos i després militars).  Finalment, però, accediren a negociar una rendició "honrosa", amb uns resultats força dignes, en reconèixer-los la condició de persones lliures, i no pas de captius i facilitar-los un salsconducte de tornada a Espanya. Tanmateix, l'alt comandament de l'exèrcit de l'època, lluny de valorar els fets positivament,  interpretà el comportament del destacament com un acte d'insubordinació, raó per la qual decidí instruir un expedient per tal d'investigar els fets.

    El reconeixement efectuat pel mateix president de la provisionalment independent República de Filipines, sancionat per mitjà d'un decret governamental, capgirà el sentit del setge i permeté al govern espanyol i al seu exèrcit, humiliat per la derrota i la pèrdua de les colònies, explotar les "virtuds militars espanyoles" que li foren reconegudes als assetjats pels seus propis contrincants i vencedors de la contesa. Aquest fets, amb un important ressò mediàtic, foren aprofitats alhora pel govern per amagar la situació d'uns quants milers de soldats espanyols captius a l'illa en el moment de produir-se els fets.
 
Entre els integrants del destacament, tots ells supervivents del setge, hi trobem 4 catalans: 2 lleidatans (tos dos segarrencs), un barceloní i un gironí:

 Soldat José Pineda Turán, natural de Sant Feliu de Codines, Barcelona
 Soldat Pedro Vila Garganté, natural de Talteüll, Lleida
 Soldat Pedro Planas Basagañas, natural de Sant Joan de les Abadesses, Girona
 Soldat Ramon Mir Brills, natural de Guissona, Lleida

Pere Vila i Codina, un indià de la Terra Ferma

Retrat de Pere Vila i Codina pels volts de 1900

          
          Si filàntrop és aquell individu amoïnat pel benestar del comú, en Pere Vila (1860-1916), natural de les Oluges (La  Segarra, Lleida) n’és un de ben singular. En Pere que, com tants altres catalans del XIX, se'n va anar a fer les Amèriques, mereix ser inserit com a retall de la història de Catalunya, això sí, amb un perfil ben diferent a la resta d’ indians insignes, d’origen burgès i amb contacte amb el món mariner. En Pere era un jove pobre, analfabet i de secà. Els seus oficis havien estat la terra (a la Segarra) i, posteriorment, el carbó (a Barcelona). En Pere Vila mai tornà al seu poble natal, car l’aventura de les Amèriques el tingué ben ocupat.

Vista panoràmica de Les Oluges (Segarra, Lleida). Font: http://www.turismesegarra.com/pobles/oluges.asp

      
Del Sió a Buenos Aires


         Nascut cap al 1860, en plena època de canvis en el sí d’una família noble empobrida, li tocà fer de pagès fins que un dia, quan comptava amb 15 anys decidí anar a trobar un futur menys aspre que el que li tocà viure a Les Oluges (vall del Sió). Així que decidí marxar cap a Barcelona. Allà féu de distribuïdor de carbó, fins que estalvià prou com per embarcar-se en un vaixell tot disposat a fer les Amèriques. Un cop a Buenos Aires (Argentina) passà uns dies a l'Hotel d'Immigrants, entitat que acollia els nouvinguts a la platja on desembarcaven a l'arribar d'Europa. Al cap de pocs dies, sortia d'allà amb un contracte de peó.

Vista marítima de l'Hotel d'Immigrants, al port de Buenos Aires, també conegut com "La Rotonda", cap al 1885. S'hi aprecia el trànsit de velers de cabotatge.

             Un cop establert a Rosario de Santa Fe (segona capital del país), i gràcies al seu caràcter emprenedor, aviat començà a acumular capitals gràcies al negoci de les plantacions de diferents productes agraris. Només arribat aquest moment decidí instruir-se per tal d’aprendre a llegir i a escriure (!). Començà llogant terres que treballar per compte propi i després en règim de parceria.  Més endavant, s’inicià amb el conreu de blat de moro i, finalment, en l’explotació intensiva de boscos a la conca dels rius Uruguai i Alt Parannà. 
              Estem davant d’un emprenedor incansable, que invertí els seus estalvis en un moment en què la fluctuació dels preus agraris, amb la ruïna conseqüent de molts negocis i la depreciació de les propietats rústiques, li permeté d’adquirir terres a baix preu. Més endavant, un increment de la demanda mundial dels aliments féu incrementar els preus fins al punt que pogué amortitzar les inversions i obtenir-ne uns resultats de l’explotació molt lucratius. D'aquesta manera, en Pere Vila esdevingué un empresari i alhora gran propietari de terres.

Fotografia corresponent al dia de la inauguració del monument a Pere Vila a Barcelona (1932)

   Filantropia pura
 
        Tot i que algunes enciclopèdies el classifiquen com a “comerciant”, en realitat, els seus oficis de partida (com s'ha vist) foren  ben humils. El record dels seus orígens l’acompanyà sempre, així com el valor de la cultura com a eina per a l'autonomia i el desenvolupament personals. Les intencions de l'indià foren ben explícites en el moment de fer testament: destinar aquells capitals a la instrucció dels infants i, concretament dirà que “en seran beneficiats els fills de pares pobres que estiguin mancats de mitjans per donar-los educació”. D’aquí l’esperit filàntrop amb què va transmetre bona part dels seus béns i estalvis. Així, gràcies a la donació d'en Pere vila la seva vila natal, Les Oluges, es beneficià de 100 000 pesos, així com 65 000 hectàries "perquè els fills del meu poble les posseeixin a perpetuïtat i amb llur úsdefruit aixequin i mantinguin un bon col·legi i bons professors".
         També donà un milió de pesos a repartir a parts iguals entre la província de Lleida i el municipi de Cervera amb idèntica finalitat. Finalment, un milió més havien d’anar destinats a l’Ajuntament de Barcelona i un altre milió per l’Estat espanyol. En definitiva, més de 3 milions havien estat destinats a una finalitat ben altruista. Va ser justament l'Ajuntament de Barcelona qui decidí commemorar la seva contribució en un moment en què la República catalana potenciava la cultura i mirava de convidar a la seva població a seguir l'exemple d'en Pere Vila.
        

Què ens resta d'en Pere Vila?

      

      Avui, el record d’en Pere Vila a l'antic Grup Escolar Pere Vila (creat al 1920) és ben present, i amb motiu del 75è aniversari de la seva creació es féu aquesta animació audiovisual, tot seguint el format de l’auca escolar. Una visió ben tendre dels seus alumnes i mestres.

MÉS INFORMACIÓ A:


http://xtec.cat/escolaperevila/escola/perevilacodina.htm 
http://memoriaesquerra.cat/publicacions/46/314_19321111/Humanitat_La_19321111_7.pdf