Orígens del monasterio de Piedra

   

Imatge de Pau Muntadas i Campeny (1797-1870), comprador en subhasta del Monasterio de Piedra

         El Monasterio de Piedra (Calatayud) pren el seu  nom del riu que travessa la contrada i constitueix una destinació turística apta per a un turisme familiar i cultural de caps de setmana. Situat a la província de Saragossa (Aragó), molts espanyols i catalans han admirat la riquesa paisatgística de l'entorn natural (el Parque Natural del Monasterio de Piedra), així com el valor historicoartístic del monestir cistercenc avui reconvertit en Museu.
        El seu interès rau en ser un exponent de l'arquitectura gòtica catalanoaragonesa i ser-ne un testimoni singular de les funcions originals dels monestirs medievals, lligades tant a la pregària i la conservació de la cultura, com a la producció vitivinícola.
 

       Tanmateix, poc es coneix de l'origen d'aquestes instal·lacions, fins i tot de la piscifactoria que hi allotja...
En realitat, els Muntadas, família de la burgesia industrial igualadina, lligaren el seu destí amb aquesta contrada aragonesa a partir de la compra del monestir en una subhasta pública.
       La ironia de la història féu que un monestir aragonès fundat per 12 monjos catalans (procedents de Poblet) a finals del segle XII (després de la donació a l'ordre del Cister de les seves terres per part del rei Alfons d'Aragó), "tornés" a mans catalanes al segle XIX. Una pista: l'any 1840 D. Pablo Muntadas Campeny comprava el Monasterio de Piedra i unes 1500 hectàries per 1.250.000 Reales de Vellón.

Imatge del salt d'aigua conegut com a "Cola de Caballo" (que no s'ha de confondre amb el salt que porta el mateix nom del parc natural de Monte Perdido, a Osca). Fotografia procedent de http://www.todocoleccion.net/

       L'oportunitat dels Muntades en realitat hem de situar-la en el context de  les "desamortitzacions" dels béns eclesiàsitcs i comunals, que marcaren el pas de l'Antic Règim al sistema capitalista modern a Espanya i altres països europeus. Dutes a terme a partir de 1835 pel ministre Mendizábal amb una finalitat recaptatòria consistiren en una expropiació forçada d'aquells béns, sense indemnització ni possibilitat d'al·legació. La seva venda posterior (via subhasta) constituí una font d'ingressos extraordinaris amb què el govern espanyol mirà de compensar el dèficit públic, provocat en part per la pèrdua recent de les colònies americanes (llevat de Cuba i Puerto Rico) i els ingressos associats a l'explotació colonial i alhora un dèficit descontrolat per l'augment exponencial de les despeses militars arran de l'esclat de la primera guerra carlina (1833-40).
       Com hem apuntat en una altra entrada, el conflicte carlí, que aviat prengué el carès d'una guerra civil, enfrontà al govern liberal amb els partidaris de Carles Maria Isidre,  germà del difunt rei Ferran VII i aspirant rebel a la corona després de la derogació de la "Ley Sàlica", que havia permès transmetre la corona a la seva neboda, la futura Isabel II.

Claustre del Monasterio de Piedra

     Els germans Muntadas formen part de la història econòmica de Catalunya, essent-ne els  fundadors de la famosa Espanya industrial, la primera societat cotonera de l'Estat espanyol. Fills d'un fabricant de draps igualadí, comptaven amb un autèntic historial emprenedor i havien obtingut uns beneficis sucosos de la seva activitat empresarial. De fet, el 1828 els Muntadas ja tenien una fàbrica de filatura de cotó al carrer de Tàpies de Barcelona. El 1839 constituïren l'empresa Pau Muntadas i fills, que un any després fou Muntadas Hermanos, amb fàbrica al Raval de la ciutat.  Fins i tot decidiren obrir un magatzem a Madrid, amb l'objectiu de vendre-hi directament els teixits de cotó produïts a Barcelona i poder estalviar-ne costos d'intermediació.  Finalment, el 1842 compraren el solar al municipi de Sants (avui absorvit per Barcelona) on inaugurarien al 1847 l'Espanya industrial (actualment reconvertit en parc, al mateix barri). Els Muntadas formen part del corrent paternalista que mirà de proveir als obrers de serveis bàsics a les pròpies instal·lacions industrials, sense arribar a constituir-ne una colònia, però.

Ingressos públics obtinguts arran de les desamortitzacions. Saragossa en fou una de les províncies més "sucoses".

El cas dels Muntadas és il·lustratiu justament :

·Per exemplificiar un nou rol de la burgesia urbana. En ésser beneficiària de les desamortitzacions, esdevingué la nova base social de la Corona al temps que desplaçava a la noblesa tradicional i, sobretot, a l'Església com a terratinent a l'àmbit rural.
·Per constituir un exemple d'inversió de capital a l'àmbit rural amb els guanys obtinguts de l'activitat industrial a les ciutats. De fet, la família Muntadas no limità el Monasterio de Piedra a un ús residèncial, sinó que hi efectuà les inversions necessàries per tal de reconvertir-lo en una autèntica explotació capitalista, dedicada a l'activitat agrícola i ramadera. Fins i tot els Muntadas, a partir de 1887, llogaren part de les seves instal·lacions a l'Estat (fins a l'actualitat) per a desenvolupar-hi una activitat acuïcultora, dedicada a la cria de cranc ibèric i truita comuna.
·Alhora,  el cas dels Muntadas ens  il·lustra una època on el Romanticisme arribava a les contrades peninsulars, encara que de manera tardana. L'esperit conservacionista i fins i tot l'interès científic dels Muntadas aviat el empenyé a convertir l'indret en un espai visitable, adequant-ne l'entorn a través d'una ruta bucòlica que ens ha arribat als nostres dies com  un exemple de jardí romàntic de la burgesia del segle XIX, amb elements tan exòtics com el "Lago del Espejo", la "Peña del Diablo" o "La gruta Iris".

Per aquesta triple raó, el Monasterio  també esdevé un nou retall dins la història del nostre país.

Museu Marès, col·leccionisme o espoli?

Imatge de Frederic Marès

      El Museu Marès de Barcelona és un indret ben peculiar no sols per haver estat la residència de l’escultor i col·leccionista que du el seu nom 8i acollir-ne la seva important col·lecció) sinó per haver estat part de l’antic palau reial major de Barcelona. No pas per casualitat, s’hi conserva el “mirador” dins d’una de les sales, des d’on el rei podia controlar el Saló del Tinell, a una  banda, i una placeta lateral de la catedral per l’altra…

      La seva vasta col·lecció abarca períodes artístics tan rellevants dins l'art català i espanyol com el romànic, el renaixement o el barroc. Frederic Marès (1893-1991), escultor insigne del segle XX català dedicaria bona part de la seva vida a col·leccionar obres d’art, a banda de fotografies i altres objectes de consum de les llars burgeses de l’època (des de pipes de fumar fins a ventalls..). 

Estudi i biblioteca d'en Marès. Algunes de les escultures es corresponen amb treballs previs als encàrrecs rebuts.

          Fa pocs mesos un reportatge del canal TV3 ens feia una aproximació força interessant a una època en què els col·leccionistes d’arreu del món (entre els quals ja destacaven els americans) espoliaven l’art sacre d’arreu del món, més enllà de les fronteres colonials de sengles imperis. Tot plegat, amb la complicitat de col·leccionistes del país i les mateixes autoritats eclesiàstiques. Malauradament, Catalunya no escapà a les urpes dels usurpadors d'art. Corria la primeria del segle XX, una època en què sovint excursionisme, redescobriment del paisatge i sentit de país van anar lligats a un esperit acaparador de béns artítics, ja fos amb un interès particular (col·leccionisme) o col·lectiu (inici dels primers museus públics).

         En Marès ha passat a la història del país per haver realitzat, entre les seves accions més encomiables, la restauració dels panteons de Poblet. Era una època en què la pròpia Barcelona escometia la recreació del barri gòtic a partir de múltiples intervencions, sovint amb criteris de restauració poc honestos ...

         En Marès fou un escultor reconegut i no pas frustrat, a qui van dubtar a recórrer tant ajuntaments com altres organismes oficials. Tanmateix, aviat bandejà la creació per la seva passió pel col·leccionime, una activitat que a Catalunya es desenvolupà a cavall entre l’espoli, el mercat negre i la mercantilització poc ètica però més o menys tolerada per les autoritats civils de l’època…

Restes de l'església d'Anzano. S'hi pot apreciar l'esfondrament d'un del mur de l'epístola  com a conseqüència de l'extracció de la portalada

     L'apetit col·leccionista d'en Marès arribà a límits tan extrems com l'extracció de la portalada romànica d'Anzano (Osca), conservada a la planta -1 del Museu i que alguns han qualificat obertament d'espoli d'art local.

      Sortosament, la seva col·lecció “retornà” a la societat, quan al 1946 Marès la cedí  a l’Ajuntament de Barcelona, qui en vulgué adequar l’espai per posar-lo a l’abast de públic. Marès fou guardonat al final de la seva vida almenys dos cops per la Generalitat de Catalunya.