El Crist targarí del Museu Marès de Barcelona

   

            El Crist de Tàrrega (Urgell, Lleida) és una escultura de fusta tallada al segle XIV que avui trobem al Museu Marès de Barcelona, un indret del qual hem parlat en una entrada anterior.  El Crist crucificat pertany a la seva vasta col·lecció, que abarca períodes artístics tan rellevants dins l'art català i espanyol com el romànic, el renaixement o el barroc.

        La talla, de la qual no ens han restat braços ni creu, és un exponent de l’escultura gòtica catalana. Pràcticament ens passa desapercebuda entre una immensa col·lecció d'escultura medieval, de la qual, probablement no n'és ni la més important ni la més monumental... Tallat en fusta, aquest Crist esdevé una peça tan valuosa com delicada, alhora que (re)insereix a Tàrrega en la història medieval de Catalunya a partir del seu art religiós...
        La seva morfologia traspua cert hieratisme romànic. Fugint encara del naturalisme, ens presenta una figura tan estàtica com expressiva. Certament, la seva estètica fins a cert punt arcaica sembla respondre a l'escultura d'un art gòtic primerenc. La forma allargassada del cos l'allunya d'una representació realista. La insistència en les línies rectes del tors contrasta amb un cert realisme del cap i l'expressió facial. Tanmateix, el vestit, amb un  treball relativament acurat dels plecs, sembla introduir un aire classicista  que compensa en bona mesura el hieratisme de la figura i anticipa el naturalisme tan esperat del gòtic.

La tomba d'un guerrer medieval poc conegut

Sarcòfag d'Hug de Copons (vers el 1360)

        Fa pocs anys, el Museu municipal de Cervera va organitzar una exposició ben peculiar sobre l’art sacre segarrenc. S’hi reuniren peces provinents dels territoris històrics de la Segarra (Alt Gaià, Alta Anoia, Segarra i part de l’Urgell), tots ells objectes museïtzats a col·leccions diocesanes per part dels bisbats i, fins i tot, algun museu civil. Allà vaig trobar una peça que em va cridar força l’atenció i que actualment custodia el Museu diocesà de Solsona.

       Ens referim al sarcòfag de pedra del cavaller Hug de Copons,  un sepulcre medieval ben peculiar, considerat una de les joies de l’escultura funerària medieval catalana, i que es caracteritza pel seu detallisme.

        La forma triada per l’enterrament és, sens dubte, l’ adequada per un noble distingit de l’època, on apareix el cos del difunt  jacent esculpit a la coberta del sarcòfag, amb un naturalisme propi del gòtic català de l’època. La seva vestimenta és la típica d’un guerrer: cota de malles, el jaqué, els sabatons, l’espasa, el coltell i la corretja per cenyir les armes.

       També hi observem l’escut d’armes dels Copons a ambdós extrems del sarcòfag. Detalls com el coixí i els gossos són recursos estilístics freqüents en aquest tipus d’enterrament.

Detall de l'església del Llor (Segarra). S'hi aprecia l'absis romànic (segle XII) i l'ampliació posterior. Imatge extreta de http://www.iberimage.com/en/index.jsp

          De la història del difunt val a destacar que tot i no aparèixer als Llinatges Catalans a Sicília (estudi i compendi sobre la presència catalana a l’illa) en tenim constància de la seva mort a Sardenya al 1354, després de caure ferit amb motiu d’una expedició a l’illa promoguda pel rei català Pere III el Cerimoniós per fer front a una rebel·lió promoguda pels genovesos. Llur sacrifici no fou inútil, doncs l'illa va ser finalment dominada i l'Alguer repoblat finalment per catalans.Sembla ser que el seu cos fou traslladat fins a l’església del Llor, on es va guardar durant almenys 6 segles. Recentment, els Museu Diocesà, tot seguint les polítiques de concentració de relíquies, decidí traslladar el fèretre a Solsona.

    

.    

Santa Llúcia de Tarroja de Segarra

Imatge de Santa Llúcia (Museu Diocesà de Solsona)

                 Atribuïda al grup de Jordi de Déu, escultor d’origen grec avui la trobem custodiada al Museu Diocesà de Solsona. D'estil gòtic, mostra característiques més estilitzades  que les escultures sedents del romànic (com la mare de déu de Núria), però no tan naturals com les renaixentistes posteriors. Tanmateix, el seu realisme és apreciable al detall dels plecs del vestit i la humanitat del rostre. Es tracta d'una escultura de pedra policromada del segle XIV i la biografia del seu autor fa que la puguem encaixar com a retall de la història de Catalunya. En aquesta època el seu autor havia estat comprat com a esclau al mercat de Barcelona i començà a aprendre el seu ofici d'escultor del seu mestre (i amo) Jaume Cascalls, esculpint el panteó reial del monestir de Poblet. 

               De Jordi de Déu en sabem que després de diversos intents de fuga va tornar al monestir a continuar amb la feina, i que va fer alguns treballs esporàdics per les contrades lleidatanes, particularment a la veïna Cervera (cap al 1380), al sepulcre de Jaume Serra Major de la capella de Sant Martí de Santa Maria de Cervera. Acabarem dient que aquest escultor esclau va acabar rebent del mateix rei Pere el Cerimoniós el nomenament de mestre major de l'obra escultòrica de Poblet.

Detall de cap esculpit per Jordi de Déu, procedent del panteó de Poblet

Fonts consultades: Biografia de Jordi de Déu  a l'Hiperenciclopèdia (Enciclopèdia Catalana) a http://www.grec.cat/cgibin/heccl2.pgm?NDCHEC=0034564&SFR=1