Abeuradors, fonts i safareigs

        Els abeuradors, les fonts i els safareigs han estat instal·lacions presents a totes les viles i ciutats durant segles. Eren serveis bàsics relacionats amb el subministrament d’aigua que corrien a càrrec dels ajuntaments.

         Els abeuradors per les bèsties han quedat totalment en desús amb la desaparició de la ramaderia transhumant. Se'n conserven alguns situats originàriament en punts d’estratègics, a peu de camí ral, com és el cas de l’abeurador de Sant Francesc de Cervera, a mig camí entre Barcelona i Aragó. 

Abeurador de Senan (Conca de Barberà)

         Les fonts, que han passat a tenir a l’actualitat funcions auxiliars i d’esbarjo, complien una funció essencial en una època on no existia l’aigua corrent a les llars i no tothom disposava de pous o cisternes particulars. Era justament això el que afavorí la indústria de la ceràmica, que fabricava càntirs per transportar-ne l’aigua, generalment a trenc d’alba, de les fonts públiques (molt sovint fonts i abeuradors) a les llars. El seu pes obligava a que el transport es fes amb ases o mules, amb funcions polivalents com animal de tir al tros o de càrrega amb utilitats domèstiques.

Font del Roser de la ciutat de Lleida

          Els safareigs comunitaris s'hi feia la bugada, el conjunt de tasques de neteja i blanqueig de la roba. Generalment era una feina reservada a les dones. D'aquestes instal·lacions ha quedat l'expressió de "fer safareig" com a sinònim d'explicar "xafarderies" i altres anècdotes de la vida social dels pobles i barris. En una societat patriarcal com la nostra eren petits espais de llibertat on les dones compartien penúries o simplement estones d'esbargiment. Els sabons sovint eren de fabricació domèstica (amb greixos animals o bé amb una combinació d'olis, sosa i aigua assecats al sol) i el blanqueig es duia terme a partir de la cendra, d'efectes similars al lleixiu actual. La feina de la bugada podia ser molt feixuga, especialment a l'hivern, si tenim present que la majoria de safareigs eren a la intempèrie. Tampoc eren inusuals els dolors d'esquena associats a la bugada...
          Els safareigs d'arreu del país han quedat devorats per l’expansió urbanística, sovint arraconats, sovint eliminats (especialment a les ciutats). En realitat, deixaren de tenir una funció essencial  a partir de la connexió a l'aigua corrent a les llars i l'extensió de les rentadores al darrer terç del segle XX. En alguns llocs on s’han conservat ho han fet en qualitat de monument d’interès local. 
         Altres expressions lligades a l'ús dels safareigs són:
           -Perdre un llençol a cada bugada, equivalent a patir successives desgràcies o entrebancs.
           -Rentar la roba bruta a casa, en relació a tot allò que no cal que es faci públic de les nostres vides privades (a les societats tradicionals el control social era especialment exercit per la mateixa comunitat).
          -Treure (a algú) els drapets al sol, consistent a posar en evidència o fer públics defectes o malifetes d'algú.

Safareig de Jorba (Anoia)

MÉS INFORMACIÓ A Canela i altres autors, Safareigs públics a la Conca de Barberà (2006):
http://books.google.es/books?id=EIv6XvxkGg0C&pg=PA57&lpg=PA57&dq=fer+la+bugada&source=bl&ots=mE_NCtMWXd&sig=7OSS55kBzWOZH70oOMd5EAzVchU&hl=ca&ei=h6vmTvrlHdKxhAfYgtHRCg&sa=X&oi=book_result&ct=result&resnum=5&ved=0CDoQ6AEwBA#v=onepage&q=fer%20la%20bugada&f=false