Orígens del monasterio de Piedra

   

Imatge de Pau Muntadas i Campeny (1797-1870), comprador en subhasta del Monasterio de Piedra

         El Monasterio de Piedra (Calatayud) pren el seu  nom del riu que travessa la contrada i constitueix una destinació turística apta per a un turisme familiar i cultural de caps de setmana. Situat a la província de Saragossa (Aragó), molts espanyols i catalans han admirat la riquesa paisatgística de l'entorn natural (el Parque Natural del Monasterio de Piedra), així com el valor historicoartístic del monestir cistercenc avui reconvertit en Museu.
        El seu interès rau en ser un exponent de l'arquitectura gòtica catalanoaragonesa i ser-ne un testimoni singular de les funcions originals dels monestirs medievals, lligades tant a la pregària i la conservació de la cultura, com a la producció vitivinícola.
 

       Tanmateix, poc es coneix de l'origen d'aquestes instal·lacions, fins i tot de la piscifactoria que hi allotja...
En realitat, els Muntadas, família de la burgesia industrial igualadina, lligaren el seu destí amb aquesta contrada aragonesa a partir de la compra del monestir en una subhasta pública.
       La ironia de la història féu que un monestir aragonès fundat per 12 monjos catalans (procedents de Poblet) a finals del segle XII (després de la donació a l'ordre del Cister de les seves terres per part del rei Alfons d'Aragó), "tornés" a mans catalanes al segle XIX. Una pista: l'any 1840 D. Pablo Muntadas Campeny comprava el Monasterio de Piedra i unes 1500 hectàries per 1.250.000 Reales de Vellón.

Imatge del salt d'aigua conegut com a "Cola de Caballo" (que no s'ha de confondre amb el salt que porta el mateix nom del parc natural de Monte Perdido, a Osca). Fotografia procedent de http://www.todocoleccion.net/

       L'oportunitat dels Muntades en realitat hem de situar-la en el context de  les "desamortitzacions" dels béns eclesiàsitcs i comunals, que marcaren el pas de l'Antic Règim al sistema capitalista modern a Espanya i altres països europeus. Dutes a terme a partir de 1835 pel ministre Mendizábal amb una finalitat recaptatòria consistiren en una expropiació forçada d'aquells béns, sense indemnització ni possibilitat d'al·legació. La seva venda posterior (via subhasta) constituí una font d'ingressos extraordinaris amb què el govern espanyol mirà de compensar el dèficit públic, provocat en part per la pèrdua recent de les colònies americanes (llevat de Cuba i Puerto Rico) i els ingressos associats a l'explotació colonial i alhora un dèficit descontrolat per l'augment exponencial de les despeses militars arran de l'esclat de la primera guerra carlina (1833-40).
       Com hem apuntat en una altra entrada, el conflicte carlí, que aviat prengué el carès d'una guerra civil, enfrontà al govern liberal amb els partidaris de Carles Maria Isidre,  germà del difunt rei Ferran VII i aspirant rebel a la corona després de la derogació de la "Ley Sàlica", que havia permès transmetre la corona a la seva neboda, la futura Isabel II.

Claustre del Monasterio de Piedra

     Els germans Muntadas formen part de la història econòmica de Catalunya, essent-ne els  fundadors de la famosa Espanya industrial, la primera societat cotonera de l'Estat espanyol. Fills d'un fabricant de draps igualadí, comptaven amb un autèntic historial emprenedor i havien obtingut uns beneficis sucosos de la seva activitat empresarial. De fet, el 1828 els Muntadas ja tenien una fàbrica de filatura de cotó al carrer de Tàpies de Barcelona. El 1839 constituïren l'empresa Pau Muntadas i fills, que un any després fou Muntadas Hermanos, amb fàbrica al Raval de la ciutat.  Fins i tot decidiren obrir un magatzem a Madrid, amb l'objectiu de vendre-hi directament els teixits de cotó produïts a Barcelona i poder estalviar-ne costos d'intermediació.  Finalment, el 1842 compraren el solar al municipi de Sants (avui absorvit per Barcelona) on inaugurarien al 1847 l'Espanya industrial (actualment reconvertit en parc, al mateix barri). Els Muntadas formen part del corrent paternalista que mirà de proveir als obrers de serveis bàsics a les pròpies instal·lacions industrials, sense arribar a constituir-ne una colònia, però.

Ingressos públics obtinguts arran de les desamortitzacions. Saragossa en fou una de les províncies més "sucoses".

El cas dels Muntadas és il·lustratiu justament :

·Per exemplificiar un nou rol de la burgesia urbana. En ésser beneficiària de les desamortitzacions, esdevingué la nova base social de la Corona al temps que desplaçava a la noblesa tradicional i, sobretot, a l'Església com a terratinent a l'àmbit rural.
·Per constituir un exemple d'inversió de capital a l'àmbit rural amb els guanys obtinguts de l'activitat industrial a les ciutats. De fet, la família Muntadas no limità el Monasterio de Piedra a un ús residèncial, sinó que hi efectuà les inversions necessàries per tal de reconvertir-lo en una autèntica explotació capitalista, dedicada a l'activitat agrícola i ramadera. Fins i tot els Muntadas, a partir de 1887, llogaren part de les seves instal·lacions a l'Estat (fins a l'actualitat) per a desenvolupar-hi una activitat acuïcultora, dedicada a la cria de cranc ibèric i truita comuna.
·Alhora,  el cas dels Muntadas ens  il·lustra una època on el Romanticisme arribava a les contrades peninsulars, encara que de manera tardana. L'esperit conservacionista i fins i tot l'interès científic dels Muntadas aviat el empenyé a convertir l'indret en un espai visitable, adequant-ne l'entorn a través d'una ruta bucòlica que ens ha arribat als nostres dies com  un exemple de jardí romàntic de la burgesia del segle XIX, amb elements tan exòtics com el "Lago del Espejo", la "Peña del Diablo" o "La gruta Iris".

Per aquesta triple raó, el Monasterio  també esdevé un nou retall dins la història del nostre país.

Manel Riu i Riu, arquèoleg i savi medievalista

Un erudit a l'abast de tothom

          Fa poc més d’un any ens va deixar un savi digne d’admirar. Vaig conèixer al Manel Riu en qualitat d’estudiant de l’assignatura d’Història Medieval Universal a la Universitat de Barcelona. Corria l'any 1995.  Per a la majoria d’estudiants, la impressió inicial d'en  Manel era més aviat la d'aquell professor d’Història d’aspecte decimonònic,  cabell  i vestuari d’aspecte seriós i modals europeus. Poc sabíem de la ingent producció científica que hi havia darrere les seves classes magistrals.   
Com molt encertadament han assenyalat “in memoriam” alguns dels seus ex alumnes i deixebles, darrera del Manel, aparentment distant, hi havia una persona amable i humil, sempre disposada a ajudar els seus alumnes, a interessar-se pels seus dubtes,  sempre obert a fer-te recomanacions. Amb el temps vam aprendre a estimar-nos-el.

Un investigador il·lustrat
 

A ningú se’ns havia escapat que el Manel era una autèntica “enciclopèdia humana” de la història medieval. Avui, amb més distància, entenc que és compartida l’apreciació que el Manel era un savi que mereix el lloc que li pertoca a la història del nostre país. Deixeble del gran mestre Vicens Vives es va dedicar a l’estudi en profunditat de l’època medieval, activitat investigadora que va desenvolupar combinant l’estudi de les fonts documentals i materials. I nosaltres tan sols l'havíem conegut des de la seva activitat docent a la universitat dels anys 90... 

Tanmateix, cal situar que com a arquèoleg formà part d’una generació pionera en l’estudi de les restes materials (Maluquer de Motes, Miquel Tarradell , Pere de Palol i, més tard, Del Castillo) als anys50- 60, quelcom que el converteix en una persona emblemàtica a l’hora de construir el coneixement de l’Edat Mitjana des de la globalitat de les fonts. És justament això, al costat de la seva humilitat intel·lectual, el que el converteix en un savi.

Un autèntic medievalista

            Com a bon medievalista, val la pena recordar la seva lluita intel·lectual contra els tòpics (renaixentistes) que pesen encara sobre l’Edat Mitjana, especialment els que en parlen com a “època fosca” culturalment parlant, o els qui han volgut relacionar-la èrroniament amb elements  de l’Edat Moderna com ara la Inquisició o, fins i tot, les monarquies absolutes. També, a partir de les seves investigacions sobre les condicions de vida (i especialment la pobresa) va qüestionar reiteradament les teories sobre l’extrema pobresa en què, segons alguns autors, vivien els pagesos durant aquest període. I és que pel Manel, el pagès català de l’època de les repoblacions (de la Catalunya Nova) era més aviat lliure i tenia accés a béns públics dels quals, en tot cas, seran privats a l’època contemporània amb les famoses “desamortitzacions” dels béns comunals. 
Fins i tot recordo com el Manel insistia tant a assenyalar que malgrat el seu caràcter estanc, la societat medieval era un exemple de societat vertebrada i cohesionada. En aquesta època, la comunitat local jugava un paper molt important pel que fa a l'arrelament i la protecció de l'individu.Al seu torn, la parròquia esdevenia el punt de trobada i integració de la persona...

Fotografia presa pel Manel al pont de Vallonga (segle XI), a Sant Llorenç de Morunys (Solsonès)

          
Un català discret que feia país
    
         En realitat, en Manel Riu es mereix el lloc que li pertoca en aquella ingent tasca de” fer país” ajudant a de i reconstruir la història del nostres país en una època en què, en paraules de Raimon, se’ns deia que la “nostra història és la d’ells” (l’Espanya intolerant franquista). En Manel Riu va fer una feinada com a arqueòleg en múltiples excavacions a jaciments medievals:  masos, torres, fortificacions, necròpolis i fins i tot camins medievals. De les seves teories construïdes a partir de l’estudi arqueològic m’he fet ressò en alguna entrada d'aquest bloc dedicades a l'arqueologia medieval (necròpolis, construccions militars, etc). 
               De fet, gràcies a en Manel i d'altres arqueòlegs com ell, molts pobles de Catalunya "van entrar en la història" gràcies a la troballa de restes materials que testimoniaven la presència humana dels seus avantpassats. Així doncs, no és d'estranyar que li tinguin un record tan entranyable a comarques com el Berguedà...

 Sens dubte, en Manel Riu ja és un retall imprescindible de la nostra història.  

MÉS INFORMACIÓ A:

-Ollich: L'arqueologia medieval a la Universitat de Barcelona: l'aportació i el llegat de Manel Riu, a:

http://www.raco.cat/index.php/Erol/article/view/172703/250753 

-Ollich i Prim: In Memoriam, Manel Riu, historiador i arquèoleg, a:

In memoriam

Pere Vila i Codina, un indià de la Terra Ferma

Retrat de Pere Vila i Codina pels volts de 1900

          
          Si filàntrop és aquell individu amoïnat pel benestar del comú, en Pere Vila (1860-1916), natural de les Oluges (La  Segarra, Lleida) n’és un de ben singular. En Pere que, com tants altres catalans del XIX, se'n va anar a fer les Amèriques, mereix ser inserit com a retall de la història de Catalunya, això sí, amb un perfil ben diferent a la resta d’ indians insignes, d’origen burgès i amb contacte amb el món mariner. En Pere era un jove pobre, analfabet i de secà. Els seus oficis havien estat la terra (a la Segarra) i, posteriorment, el carbó (a Barcelona). En Pere Vila mai tornà al seu poble natal, car l’aventura de les Amèriques el tingué ben ocupat.

Vista panoràmica de Les Oluges (Segarra, Lleida). Font: http://www.turismesegarra.com/pobles/oluges.asp

      
Del Sió a Buenos Aires


         Nascut cap al 1860, en plena època de canvis en el sí d’una família noble empobrida, li tocà fer de pagès fins que un dia, quan comptava amb 15 anys decidí anar a trobar un futur menys aspre que el que li tocà viure a Les Oluges (vall del Sió). Així que decidí marxar cap a Barcelona. Allà féu de distribuïdor de carbó, fins que estalvià prou com per embarcar-se en un vaixell tot disposat a fer les Amèriques. Un cop a Buenos Aires (Argentina) passà uns dies a l'Hotel d'Immigrants, entitat que acollia els nouvinguts a la platja on desembarcaven a l'arribar d'Europa. Al cap de pocs dies, sortia d'allà amb un contracte de peó.

Vista marítima de l'Hotel d'Immigrants, al port de Buenos Aires, també conegut com "La Rotonda", cap al 1885. S'hi aprecia el trànsit de velers de cabotatge.

             Un cop establert a Rosario de Santa Fe (segona capital del país), i gràcies al seu caràcter emprenedor, aviat començà a acumular capitals gràcies al negoci de les plantacions de diferents productes agraris. Només arribat aquest moment decidí instruir-se per tal d’aprendre a llegir i a escriure (!). Començà llogant terres que treballar per compte propi i després en règim de parceria.  Més endavant, s’inicià amb el conreu de blat de moro i, finalment, en l’explotació intensiva de boscos a la conca dels rius Uruguai i Alt Parannà. 
              Estem davant d’un emprenedor incansable, que invertí els seus estalvis en un moment en què la fluctuació dels preus agraris, amb la ruïna conseqüent de molts negocis i la depreciació de les propietats rústiques, li permeté d’adquirir terres a baix preu. Més endavant, un increment de la demanda mundial dels aliments féu incrementar els preus fins al punt que pogué amortitzar les inversions i obtenir-ne uns resultats de l’explotació molt lucratius. D'aquesta manera, en Pere Vila esdevingué un empresari i alhora gran propietari de terres.

Fotografia corresponent al dia de la inauguració del monument a Pere Vila a Barcelona (1932)

   Filantropia pura
 
        Tot i que algunes enciclopèdies el classifiquen com a “comerciant”, en realitat, els seus oficis de partida (com s'ha vist) foren  ben humils. El record dels seus orígens l’acompanyà sempre, així com el valor de la cultura com a eina per a l'autonomia i el desenvolupament personals. Les intencions de l'indià foren ben explícites en el moment de fer testament: destinar aquells capitals a la instrucció dels infants i, concretament dirà que “en seran beneficiats els fills de pares pobres que estiguin mancats de mitjans per donar-los educació”. D’aquí l’esperit filàntrop amb què va transmetre bona part dels seus béns i estalvis. Així, gràcies a la donació d'en Pere vila la seva vila natal, Les Oluges, es beneficià de 100 000 pesos, així com 65 000 hectàries "perquè els fills del meu poble les posseeixin a perpetuïtat i amb llur úsdefruit aixequin i mantinguin un bon col·legi i bons professors".
         També donà un milió de pesos a repartir a parts iguals entre la província de Lleida i el municipi de Cervera amb idèntica finalitat. Finalment, un milió més havien d’anar destinats a l’Ajuntament de Barcelona i un altre milió per l’Estat espanyol. En definitiva, més de 3 milions havien estat destinats a una finalitat ben altruista. Va ser justament l'Ajuntament de Barcelona qui decidí commemorar la seva contribució en un moment en què la República catalana potenciava la cultura i mirava de convidar a la seva població a seguir l'exemple d'en Pere Vila.
        

Què ens resta d'en Pere Vila?

      

      Avui, el record d’en Pere Vila a l'antic Grup Escolar Pere Vila (creat al 1920) és ben present, i amb motiu del 75è aniversari de la seva creació es féu aquesta animació audiovisual, tot seguint el format de l’auca escolar. Una visió ben tendre dels seus alumnes i mestres.

MÉS INFORMACIÓ A:


http://xtec.cat/escolaperevila/escola/perevilacodina.htm 
http://memoriaesquerra.cat/publicacions/46/314_19321111/Humanitat_La_19321111_7.pdf