Gramuntell, un "ager" romà?

 

Turó o "mons" sobre el qual s'erigí el castell de Gramuntell a l'Alta Edat Mitjana

     En una entrada anterior ens ocupàvem del topònim de Granyena de Segarra. Amb la intenció de fugir d'una teoria massa còmoda i alhora mancada de rigor històric, vaig localitzar el seu origen a l'època romana a partir d'una recerca fonamentada en l' anàlisi etimològica del topònim.

       Novament, ens trobem amb un altre topònim, a la mateixa  vall que recull les aigües del Torrent de Vilagrasseta fins al riu Cercavins. Novament em trobo amb la necessitat de descartar, per les raons adduïdes, la teoria que associa sense embuts (ni contrastació empírica) el topònim de Gramuntell al substantiu de "gra".

       Tanmateix, si bé l'aproximació al terme Granyena ens havia portat a trobar el seu origen en un antropònim,"Granius" (del qual hauria derivat la forma "Graniana") , la recerca al voltant de l'origen de Gramuntell m'ha portat a unes altres conclusions. No solament caldria descartar la possible derivació del terme "gra" (base de l'alimentació a l'Antiguitat i l'Edat Mitjana, ja comentada), sinó que també caldria desmarcar-lo de la possible associació a l'antropònim Granius a què hem vinculat l'origen del topònim veí (Granyena). Seguint la teoria que exposaré,  la semblança de l'arrel d'ambdós topònims ("gra") seria  una simple coincidència, tal i com exposaré tot seguit.

      Novament, m'he recolzat en un coneixement bàsic del llatí clàssic, així com de la seva evolució fins a esdevenir pròpiament un llatí vulgaritzat (medieval) i, posteriorment, toponímia pròpiament catalana. Un punt de partida útil ha estat la referència documental a l'indret a la carta de poblament de Gramuntell, concretament al "puig que vocant Agremont", en un llatí medieval, força vulgaritzat  (1054).

Estudi de la zona, segons el medievalista J. Bolós

          L'ocupació de l'indret en època romana ha estat estudiada per Jordi Bolós, qui ha afirmat com Gramuntell forma part d'un nucli de comunicacions inalterat molt probablement des de l'època romana. De fet, ens confirma que els sistema romà de parcel·lacions va condicionar les vies de comunicacions romanes i posteriors.

      Mirant de trobar l'origen del topònim a partir de l'anàlisi del mot, arribo a 2 possibles teories que exposaré breument i amb la màxima claredat possible.  He donat més veracitat a la primera d'elles, per trobar-la més fidedigna a la forma original, tot i que sense descartar-ne completament la segona.

1. Formació per fusió dels substantius "Ager" i "Mons". Combinant diferent declinació tindríem 2 possibles formacions del mot:

1A/ Una forma esdevinguda a partir de la fusió del nominatiu "Ager" (camp) i el genitiu "Montis" (del turó). La traducció resultant seria "el camp del turó".
1B/ Una forma esdevinguda a partir de la fusió del genitiu "Agri" (del camp) i el nominatiu "Mons" (turó). La traducció resultant seria "el turó del camp".

2. Formació per fusió de l'adjectiu "Acer" i el substantiu "Mons":

-La forma s'hauria esdevingut a partir de la fusió de l'adjectiu "Acer" (dur, aspre, escarpat) i "Mons" (turó). Tot i que és la teoria que alguns lingüistes han utilitzat per a explicar l'origen del topònim urgellenc d'Agramunt veig poc adequada l'aplicació al cas que ens ocupa.

       Ambdues aproximacions ens ofereixen una teoria alternativa a la simple derivació del mot "gra", ja descartada en l'estudi del topònim Granyena. Per tant, Gramuntell seria una derivació directa del llatí medieval, al seu torn fidel a la forma llatina-romana original. Recordem que un "ager" era un terreny agrícola que, a diferència del "fundus" (explotació i finca), no comptava amb edificacions rústiques per a l'emmagatzematge ni residència de l'amo. Això ens portaria a pensar que el poblament de l'indret com a tal podria ser molt posterior, a l'Edat mitjana, tal i com ha quedat documentat a la Carta de poblament de l'indret concedida pels comtes de Barcelona a 12 famílies l'any 1054.

       D'acord amb aquesta teoria, l'actual Gramuntell podria haver estat un "ager" en explotació en època romana, i juntament amb el "fundus" (explotació i finca rústica) de Granyena podria haver constituït un sistema agrícola al llarg de l'actual torrent de Vilagrasseta. Exposat això, només ens cal trobar la "vila", auntèntica residència rural que podria haver centralitzat i dirigit aquestes explotacions. I arribats aquí tenim una doble possibilitat:

Mapa del torrent, amb Vilagrasseta a la capçalera

1-L'actual Vilagrasseta  possible derivat lèxic d'una vila romana i propera a la nostra àrea d'estudi es troba  instal·lada a la capçalera de la petita vall que travessa el torrent que du el seu nom.  Tenim constància de la seva existència per l'esment de "Vilagrassa" en una donació feudal del castell documentada al segle XI, per part del comte de Barcelona.Concretament, 5 anys més tard de la carta de poblament de Gramuntell amb què reconeixia els drets d'establiment (colonització agrícola) a 12 famílies pageses. Per tant, l'existència com a establiment romà (en forma de residència i finca rústica) esdevé una hipòtesi.

2-L'actual Verdú, on sí trobem vestigis documentats i arqueològics de diverses viles romanes, podria haver exercit el control d'una explotació agrícola ordenada del territori, conreant les terres més fèrtils torrent amunt. Tal i com corrobora la memòria oral, l'existència d'un curs d'aigua permanent (fins ben entrat el segle XX) hom podria confirmar unes possibilitats d'explotació agrícola intensiva, amb un sistema de regadiu més ambiciós que l'actual.

Fins aquí alguns elements per tal d'interpretar el poblament romà del torrent de Vilagrasseta i la incidència en l'onomàstica.

Granyena de Segarra: origen del topònim

Granyena de Segarra. Vista panoràmica. Font: http://www.enciclopedia.cat/

      Les recerques en toponímia catalana ofereixen diferents teories sobre l'origen del nom dels nostres municipis: sovint romà, àrab, cèltic, fins i tot basc... Tanmateix, els topònims que contenen “gra” a la seva arrel sovint han estat interpretats des d'una òptica excessivament simple i pràctica, probablement perdent exhaustivitat en pro d'abastar un nombre i estudi de casos massa gran. Aquest podria ser el cas de Granyena, que la majoria d'autors relacionen de manera “inqüestionable” i “evident” a un producte cerealístic elemental a l'Antiguitat i l'Edat Mitjana: el gra. 

         Certament, una aproximació còmoda però alhora amb poc rigor històric, desferma una lògica etimològica aparentment implacable, tot associant el topònim objecte d'anàlisi a aquest cereal i tot remuntant l'ús actual d'aquest darrer a l'origen dels temps, quan en realitat, els usos agrícoles a Catalunya han canviat enormement en els darrers segles. De fet, el gra ha esdevingut un conreu molt estès a àmplies zones de Tarragona i Lleida en temps molt recents (darrera meitat del segle XX), tot suplantant la vinya a bona part del país, que havia arribat a esdevenir exportador de vins entre els segles XVII i XIX. 

       En realitat, poc sabem de l'agricultura en un indret tan concret com pot ser una localitat minúscula de Catalunya. Alhora, una anàlisi una mica més rigorosa i, per extensió, més exigent, ens hauria de portar a qüestionar la versemblança de la teoria toponímica esmentada. En aquest article em proposo fonamentar una teoria més sòlida, la que sostindria una possible formació d'un topònim (Granyena) a partir d'un antropònim (el nom  "Granius")i un sufix (-iana). S'escau indicar que l'investigador Caro Baroja va traçar ja fa unes dècades un mapa de "fundi" (explotacions agrícoles romanes) a l'àrea d'Euskadi i Navarra a partir d'aquesta fonamentació lingüística. En el mateix sentit s'han manifestat darrerament alguns estudiosos, que han fet constar aquesta possibilitat a la seva obra sobre topònims de Catalunya.

Principals vies de comunicació i ciutats romanes a Catalunya

       A la meva recerca he partit d'uns coneixements elementals de la llengua llatina i he desfermat una estratègia comparativa basada en recerques concloents ja fetes i mirant d'inferir-ne conclusions lògiques amb uns criteris de prudència. En tot moment he entès que no podem menystenir els estudis de topònims  amb arrels semblants al nostre país, a la península i a d'altres països veïns.

       Primerament, caldria situar que a Catalunya ens trobem dues localitats amb el mateix nom, una Granyena a la Segarra (també rebatejada en algun moment com “de Cervera)” i una altra a Les Garrigues. Res a comentar que no sigui conegut, atesa la possibilitat (confirmada per molts historiadors) de duplicació de topònims durant la Baixa Edat Mitjana per l'efecte repoblador de colons, primer entre la Catalunya Vella i la Nova i, més endavant, entre àrees d'aquesta darrera.

      En segons lloc, ens trobem altres casos de topònims que compartirien la mateixa arrel dins el Principat (Granera, Granollers...) i a la pròpia vall (Gramuntell, Granyenella). Fora de Catalunya, per una banda, he localitzat a l'Aragó un topònim que podria servir de referència, per llur similitud: “Cariñena”. Per altra, he localitzat un topònim equivalent (en versió italianitzada) a la Toscana: “Gragnana”. D'acord amb diferents estudis fets per experts al voltant dels topònims no catalans (incloent-hi el de Caro Baroja, ja esmentat) sembla freqüent a l'antiga Roma la formació del nom d'un indret (topònim) a partir d'una derivació d'un nom propi (onomàstic).

Reconstrucció d'un fundus romà 

         Dels estudis esmentats ens detindrem, primerament, en la formació del mot Cariñena, derivat de la forma llatina “Cariniana”. Si bé no comparteix arrel amb el topònim Granyena, compartiria equivalent desinència: -iana en llatí, -ñena en castellà i -nyena en català.  Estudis recents sostenen que l'origen del mot partiria de l'antropònim "Carinus", nom del propietari d'un fundus amb que s'hauria format la denominació “Cariniana” de l'indret i posteriorment la comarca sencera (Campo de Cariñena). En una línia anàloga, diferents experts han confirmat l'origen del topònim Gragnana, localitat italiana. Emparada en fonts documentals, la recerca conclou que el nom de Granius hauria donat lloc a la forma llatina de “Graniana” a partir de la forma de transició "fundus Granianum" (explotació d'en Granius). Posteriorment, una simple simplificació hauria derivat, primerament, en la forma llatina "Graniana" i, posteriorment, en la forma italiana “Gragnana” per a denominar la població. Aquesta darrera recerca ens interessa doblement, tant per la constatació documental i vinculació del personatge històric amb l'indret, com per la semblança de la forma llatina ("Graniana") amb la que trobem a diferents documents medievals referint-se a Granyena de Segarra: "Granana", "Grainena" i "Graiana" (fonts documentals enllaçades a l'Annex).

      Teories més “ innovadores” podran especular al voltant de la identitat real de la persona de Granius. Tanmateix, una aproximació més pràctica i, no ens enganyem, més plausible, ens hauria de portar a descartar la possibilitat que fos una gran personalitat, ni tan sols un càrrec mitjà dins l'Imperi. Òbviament, parlem d'un Granius segarrenc diferent a l'italià. Podríem estar a davant d'un simple tinent, un soldat retirat o un baix càrrec de la província (possiblement, un gran general s'hagués instal·lat més aprop de Roma o Barcino i un militar de graduació mitjana més a prop de Iesso o Ilerda). 

      S'escau recordar que el concepte "fundus" al món romà ens remet a un tipus d'assentament no emmurallat (a diferència de les ciutats romanes) i sovint proper a una vila romana, autèntiques residències. El fundus en general comprenia tot un seguit d'instal·lacions i dependències rústiques, incloent-hi sovint una torre o edificació residencial. Sobre la residència permanent al fundus hi ha diferents teories que ara no exposaré.

       Heus aquí una teoria més plausible per a explicar l'origen del topònim Granyena: un origen romà, de cronologia imprecisa però molt possiblement anterior a l'esfondrament de l'Imperi al segle V, i que pressuposaria l'existència d'una explotació (fundus) a escassos kilòmetres de la Via Augusta i d'un important centre (Iesso). Probablement parlem d'una finca situada en un encreuament de camins i molt probablement propera a l'aigua (seguint l'esquema d'una vila romana qualsevol) i, en cap cas, enfilada dalt d'un turó ni vinculada a cap estructura defensiva ni cap poblament posterior. Res a vincular, per tant, amb la vila closa de Granyena, d'època medieval, posterior en el temps. Només el temps hauria permès mantenir el topònim que posteriors pobladors del Principat (visigots, musulmans i repobladors cristians) haurien respectat i mantingut.

Tanmateix, com ja s'ha dit, l'afirmació és tan sols una hipòtesi, no pas una evidència, atès que no hem trobat cap troballa arqueològica que ens confirmi l'existència de cap finca romana (ni fundus, ni vila ni domus) i, menys encara, una confirmació documental. Tanmateix, podria ser una teoria més fonamentada i ajustada a la realitat que la simple derivació i associació al terme “gra” sostinguda per la majoria d'experts.

FONTS CONSULTADES:

-Bengoechea, Antonio: Fundus, Enciclopèdia Auñamendi, Eusko media fundazica.

-Cadenas, Sescún María: El Campo de Cariñena, de época prerromana a la dominación visigoda. Colección Territorio. Comarca Campo de Cariñena. Gobierno de Aragón. 2010.

-Turull Rubinat, Albert. "Granyena". A Toponímia de la Segarra. Primera aproximació.  Societat d'Onomàstia. 1983

-La ventessima mappa, Gragnana: La Gazzetta di Massa e Carrara. Giornale político, artístico, amministrativo, letterario e teatrale. 14/03/2015.

-Moran,J., Batlle,M. i Rabella, J.A.: "Granyena". A Topònims catalans. Etimologia i Pronúncia. Biblioteca Serra D'Or. Publicacions de l'Abadia de Montserrat. 2002

-Carta de poblament de Gramuntell, al terme de Granyena de Segarra (llatí medieval). Annex. 1054. 


-Dret de Iglesia, document templer (llatí medieval). Apèndix. 1136. 

El comboi del Sevillano i el Palau de les Missions de Montjuïc

Palau de les Missions de Montjuïc (Barcelona), avui desparegut. Foto de l'Arxiu Huertas Claveria

          Al Museu de la Història de la Immigració de Sant Adrià del Besòs (MHI) s'hi conserva un dels vagons del famós Sevillano, el comboi ferroviari compost de 18 cotxes que cobrí el trajecte d'Andalusia a Catalunya durant les dècades dels 60 i 70, amb una durada estimada d'unes 15 a 17 hores. Gràcies al transport ferroviari, milers d'andalusos, murcians, extremenys i, fins i tot castellans, van poder emigrar des de les seves regions d'origen a un cost relativament assequible, sovint acompanyats de tota la família i no en poques ocasions també en solitari. Durant el trajecte una mena de dol portava a l'emigrant a compartir amb altres viatgers totalment desconeguts una mena de sensació agredolça, producte de la combinació de l'esperança d'una vida millor a Catalunya i l'enyorança dels familiars i la terra que tot just deixaven enrere. El "Sevillano" també era conegut amb els noms de " El Malagueño" o "El Granaíno", segons fos el seu destí de tornada, tot i que també era recurrent anomenar-lo "El Catalán", pel camí d'anada. Malgrat que el vagó conservat al MHI des del 2008 correspon a una sèrie de l'any 1961, l'èxode en transport ferroviari havia començat molts anys abans seguint el trajecte descrit del Sevillano.

       Corria la penosa dècada dels anys 50, encara amb una política d'autarquia que condemnava ridícula i cruelment a la població espanyola a viure del racionament. A 20 anys d'acabada la guerra,  la gran vaga de tramvies de Barcelona dels anys 1951 i 1957, concebuda inicialment contra l'encariment del preu del transport, és considerada pels historiadors com la "darrera rebel·lió de la generació de la guerra" i alhora la primera gran protesta massiva contra la dictadura, les dures condicions de vida, i l'aïllament polític que vivia el país. Al temps que el sistema ofegava a les classes populars al nivell de la misèria, un règim d'opressió inspirat en el feixisme col·locava a Espanya en el rànquing d'un dels sistemes més totalitaris del món. A l'emigració espanyola, de motivacions econòmiques, l'acompanyava, emperò, un sentiment de ressentiment vers la vida llastimosa basada en una economia de subsistència dels seus pobles d'origen, caracteritzada per unes dures condicions de treball, baixos salaris i un model de relacions laborals basat en la contractació a dit a les places dels pobles, així com un fort control ideològic i moral. La reproducció generacional de la misèria esdevenia inacceptable pels fills d'una pagesia explotada i vençuda amb una utopia reprimida.

Viatgers a l'andana de l'estació de França. Començaments anys 70

      El flux migratori no començà a esdevenir massiu fins als cinquanta, moment en què les autoritats barcelonines començaren a prendre mesures. L'any 1952, emparat  en la Ley de Vagos y Maleantes (aprovada l'any 1933), el governador civil, Felipe Acedo Colunga publicà una Circular que emplaçava els ajuntaments a denunciar a les persones que no disposessin de "vivienda autorizada", és a dir habitants de "barracas" o  en situació de "realquiler de habitación en condición infrahumana". L'objectiu final no queda explicitat a la Circular, però l'inici de les detencions a peu d'andana a les estacions de tren per a la posterior deportació als seus pobles d'origen, féu que alguns immigrants decidissin no arribar a l'estació de França (receptora de grans trajectes) i optar per altres estacions de la costa catalana. Alhora, crida l'atenció la demanda explícita del governador civil a les empreses per tal que col·laboressin facilitant el nom de les persones que es poguessin trobar amb un contracte de treball però sense "vivienda autorizada".

      Curiosament, no es tractava de mesures contra la migració transfronterera,  sinó de mesures dràstiques de control de les migracions internes. En contra d'algunes teories revisionistes que asseguren que Franco estimulà l'emigració com a fórmula programada de colonització, amb l'objectiu de desnacionalitzar Catalunya, el Règim mirà de frenar l'èxode massiu del camp a ciutat i la falta de control sobre el procés migratori a la ciutat de Barcelona i la seva província (posteriorment convertida en àrea metropolitana). Tampoc s'ha d'oblidar que la despoblació rural havia esdevingut un motiu de preocupació per a l'oligarquia agrària que recolzava el Règim (els latifundistes) arran de l'encariment sobtat del preu del jornal  a les regions d'origen d'aquells immigrants, on la mà d'obra començava a escassejar i la pressió de costos obligà a molts "señoritos" d'Andalusia, Extremadura i Castella a mecanitzar les seves explotacions en menys d'una dècada. Alhora, amb aquella Circular, el Règim mirava de dotar-se de mecanismes de control del flux de fugitius polítics que buscaven en l'emigració massiva un salsconducte vers la llibertat de l'anonimat de la gran ciutat.

      En aquell context molts viatgers del Sevillano van acabar detinguts i conduïts al Palau de les Missions de Montjuïc, un antic pavelló de l'Exposició Universal concebut l'any 1929 per donar a conèixer la tasca de les institucions missioneres, i que durant la immediata postguerra ja havia esdevingut una presó improvisada de presoners republicans. Arran de l'esmentada Circular, començà a funcionar com a centre d'internament d'immigrants per a la seva posterior deportació als pobles d'origen. Deuria ser una ironia de la història, però feia pocs mesos que havia tingut lloc a Barcelona la celebració del XXXV Congrés Eucarístic Internacional que donà lloc a la construcció del barri que porta el seu nom, en un intent de solucionar el problema de l'habitatge a Barcelona des de l'Església, un dels pilars del règim.

Amb el final del viatge cada viatger partia cap al seu destí (la casa d'un familiar o amic, una pensió, etc). Dins la maleta...la casa dins d'una maleta!

     Entre el 1952 i el 1957  hom calcula que hi va haver unes 15.000 persones deportades als seus pobles d'origen.

      La imatge gràfica de molts immigrants espanyols que en arribar a Barcelona es van trobar amb la vaga dels tramvies era molt clara: els tramvies bolcats a Barcelona feien honor a una ciutat rebel i alhora esdevenien una carta de presentació i acollida a persones desafectes amb el règim. La darrera generació de la guerra havia deixat anar el seu darrer crit de ràbia però tot just s'obria un nou cicle de protestes contra el règim que no cessaria fins al seu finiment. Amb les primeres eleccions municipals l'any 1979 s'esdevenia la ruptura democràtica a molts ajuntaments  catalans i d'arreu d'Espanya i prenia forma i identitat el conegut com a Cinturón Rojo de Barcelona, que tants maldecaps va portar a un altre ministre del règim durant la Transició, Rodolfo Martín Villa.

FONTS:
"El problema de la vivienda. Importante Orden Circular del gobernador civil", a Hoja del lunes, Año XXVII, Nº710, 6 d'octubre de 1952 (versió JPG)
 "El Sevillano, el tren que acercó a miles de andaluces a Cataluña", web Treneando. Todo sobre el mundo del tren, 15 de febrer de 2010
"El Sevillano, algo más que un tren paliza", El País, 7 d'agost de 1983
"Palau de les Missions (1929-1969)", blog Barcelofilia.  Inventari de la Barcelona desapareguda, 3 de març de 2011
"La repressió de la immigració durant el franquisme", Vicente Moreno Cullell, Web Sapiens. Descobreix la teva historia, El Punt Avui, 29 de desembre de 2011
"Crónica de la jornada", a Vida de Barcelona, La Vanguardia Española, 3 de març de 1951

El Memorial de l'Exèrcit Popular de Pujalt

Pujalt és una petita localitat de la comarca de l'Anoia  (Barcelona), a tocar de la província de Lleida, i conegut per les informacions meteorològiques que el seu observatori proporciona i publiquen a diari els telenotícies de TV3. Pujalt: pedra i tradició és el lema que el visitant podrà trobar tot just a l'entrada del poble, amb el qual ha mirat d'identificar-se tots aquests anys una comunitat tan petita com emprenedora. El municipi no és tant conegut per altres esdeveniments secundaris, de caràcter anual, com ara la Fira de la Transhumància. Recentment, però, el municipi de Pujalt comença a ser conegut per haver acollit el campament d'entrenament militar del XVIII Cos de l'Exèrcit Popular de la República durant la guerra civil espanyola i catalana (1936-39). Les seves instal·lacions, recuperades, museïtzades i finalment inaugurades l'any 2007 com a Memorial de l'Exèrcit  Popular, es troba obert al públic dins la Xarxa d'Espais de la Memòria del Memorial Democràtic de la Generalitat de Catalunya. L'espai ha estat dinamitzat per l'empresa Cat Patrimoni, entitat amb una trajectòria solvent en projectes de recuperació, conservació i difusió del patrimoni històric català, i que ha permès convertir l'indret en el millor testimoni material (i animat) d'una base d'instrucció militar de la República de la península ibèrica. Joves soldats hi eren instruïts, de vegades reagrupats,  per després ésser enviats a una de les batalles més sagnants de la guerra: la batalla de l'Ebre. Des de l'any 2010, un Centre d'Interpretació permet fer-ne in situ una lectura adequada dels espais recuperats i completa tot un programa d'actuació que ja ens ofereix activitats adreçades a famílies i escoles.

      Podria semblar una simple anècdota dins la història del campament, però la sort acompanyà aquells joves soldats pel fet que la cartografia militar enemiga (i els seus serveis d'espionatge) no en tinguessin cap constància i, per tant, se'n salvés dels bombardejos que l'aviació franquista, alemanya i italiana perpetrà durant la guerra a la zona compresa entre Cervera, Guissona i Torà. D'acord amb el testimoni dels pocs supervivents, durant aquests anys soldats i llogarencs van conviure amb una relativa cordialitat, llevat del sotrac de la retirada, quan el comandant de la base, Santiago González Artigas, ordenà calar foc al campament per tal d'inutilitzar-lo per l'enemic i varen requisar al poble carros, animals (mules i cavalls) i queviures en la seva fugida en direcció a terres gironines.

El municipi de Pujalt exhibeix el seu encant medieval. Els seus carrers estrets i el recinte emmurallat de la vila closa ens recorden l'origen defensiu de l'emplaçament

      La inauguració del Memorial va venir precedida de les campanyes d'excavació per part de joves voluntaris del Servei Civil Internacional entre els anys 2004 i 2006, de molts esforços, el suport decidit de l'Ajuntament de Pujalt i la col·laboració dels seus veïns. La recuperació de l'indret ha vingut acompanyada no tant d'una identificació ideològica o d'un discurs polític concret com de la reivindicació de la memòria en sí, en entendre que constitueix part de la història i la memòria local i, per tant, de la seva identitat, alhora que ha esdevingut pels pujalencs una nova oportunitat de promoció i desenvolupament local.

Alguns dels utensilis recuperats ens permeten recrear la vida del soldat

       Les excavacions van permetre recuperar molts articles personals (llaunes, estris, part dels atuells militars, complements de roba, bales, etc)  i actualment el campament ha esdevingut un autèntic centre d'interpretació de la memòria, amb un discurs museogràfic que permet reconstruir al visitant el dia a dia en la vida del soldat, les seves ocupacions i fins i tot les seves angoixes, a partir d'altres elements cedits al museu, com ara cartes, fotografies i pertinences privades que donen a la història de la base militar una dimensió molt humana i, sovint, dramàtica.

Barracot. Recreació d'un dels barracots originals. Fotografia de http://www.exercitpopular.org/

       Ens hem de situar, doncs, en un moment de reorganització militar del govern de la República (el govern legítim) en un moment en que la zona republicana havia quedat partida en dos i, concretament, Catalunya aïllada, arran de l'ofensiva de  l'exèrcit  nacional (sublevat) de la primavera de 1938 i que li havia permès arribar fins al mar Mediterrani amb l'ocupació de Vinarós i d'Alcanar. Així doncs, durant l'any 1938 es creà la base d'instrucció del XVIIIè Cos d'Exèrcit Popular, dins d'una estratègia adreçada a invertir el desenllaç de la guerra (la previsible desfeta) i l'estat de desmoralització que començava a escampar-se a la reraguarda republicana. El front es trobava en aquells moments a uns 60 km de Pujalt, concretament una línia defensiva que resseguia el Noguera Pallaresa, el Segre i l'Ebre, raó per la qual calia reforçar molt bé la reraguarda, tenint present que a llocs tan propers com Balaguer els "nacionals" ja havien travessat el riu i consolidat la posició com a cap de pont.

Tenda suïssa. Reproducció. L'any 2010 uns "espontanis" van sostreure-les amb un enginyós ús de nocturnitat i alevosia. Una mostra més de l'incivisme que caracteritza a alguns energúmens. Fotografia de http://www.exercitpopular.org/

       Amb la intenció de passar desapercebuda per l'aviació espia, la base militar estava ubicada en una zona boscada (el bosc dels Obacs), amb accés a l'aigua i proveïda de les principals instal·lacions necessàries per a l'allotjament d'un contingent de prop d'un miler de soldats i que probablement va arribar a acollir-ne uns 8000 o 10000 fins al final de la guerra. També es trobava a peu de la carretera de Cervera a Calaf, una via secundària, però alhora estratègica, més tenint present que cap a la primavera del 1938 el Quarter General de l'Exèrcit de l'Est i el seu Punt de Comandament es van establir a la veïna localitat de Sant Guim de Freixenet.

        A la visita guiada de la qual hom pot gaudir a l'aire lliure comprovarà la qualitat de les instal·lacions reconstruïdes: els barracots de fusta pels oficials i les tendes de tipus suís (còniques) per la tropa, cuines, latrines, dutxes etc. Els soldats tenien a l'abast l'aigua d'un safareig en forma de caneló al peu de la carretera i a tocar de les pistes d'entrenament (d'atletisme, americana i de tir). Per al lleure els soldats comptaven amb un teatre, improvisat en un dels barracots. Val a dir que el poble, al 1938 ja tenia llum elèctrica i telèfon. A nivell de defenses, comptaven amb  refugis antiaeris subterranis al peu de la carretera local que envolta el bosc i d'un niu metrallador al punt més alt de la zona de La Muntada, a banda d'altres refugis al poble, destinats a la protecció de la població civil.

Refugi antiaeri. Reproducció amb figures. Fotografia de http://www.exercitpopular.org/

      La base utilitzava també diferents edificis i espais del poble (cases particulars, espais públics i religiosos) per al seu funcionament. En aquest sentit, no hem d'oblidar que Pujalt no deixà de ser un municipi "ocupat" per un exèrcit. Aquests altres espais van tenir diversos usos, com ara la Casa Nova, destinada a l'allotjament particular i familiar del Comandant de la base, la Casa dels Refugiats i les oficines militars, ubicades a la Rectoria,  el Centre Cultural on assajava la banda de música, ubicat a la capella gòtica de la Puríssima Concepció i altres espais com l'Hogar del Soldado, per a l'esbarjo (a l'església romànica de Sant Andreu). Fins i tot els soldats comptaven amb un Hospital (cal Pau). La presó era a Cal Paraire i la biblioteca a la sala de ball de Cal Casteller.

FONTS D'INFORMACIÓ:
·Web del Memorial de l'Exèrcit Popular. Link
·Normes Urbanístiques. Pla d'ordenació urbanística Municipal Pujalt. 2006. Link
·Oliva i Llorens, Jordi. Cervera sota les bombes. Els bombardejos aeris damunt la comarca durant la guerra civil (1936-39)2007. Link

La Processó del Puro de Cervera

Processó del Puro 2014. Vuitena processó des del seu restabliment, l'any 2007. Fotografia d'en Ramon Prat

        Entre les processons menys conegudes de Catalunya i probablement més irrellevants des del punt de vista de l'historiador convencional n'hi ha la Processó del Puro de Cervera de Segarra (Lleida), una processó que arrencà l'any 1876, s'interrompé amb l'esclat de la guerra civil espanyola (1936-39) i no es recuperà fins al 2007. Sens dubte, malgrat les 7 dècades d'oblit aparent, la memòria històrica dels cerverins/nes vers la processó que els seus pares, avis, besavis i rebesavis havien celebrat per a commemorar les hostilitats que tingueren lloc a la capital segarrenca amb motiu de la darrera guerra carlina (1872-76) resta desmpeus. No pas per casualitat a Cervera encara hi trobem el nom d'un carrer Combat, que pren el nom dels enfrontaments que, cantonada a cantonada, van tenir lloc un 16 de febrer de 1875 i que van culminar amb la victòria governamenal al carrer rebatejat posteriorment com de la Victòria. Els carrers Burgos i Sòria de Cervera també commemoren l'acció dels regiments aquarterats a l'edifici de la Universitat i que repel·liren l'atac carlí. Els assaltants de la ciutat havien penetrat a altes hores de la matinada foradant les parets de les cases del carrer Combat davant la impossibilitat de penetració a carrer obert. Prop d'una cinquentena de morts i dos centenars de ferits fou el balanç de l'intent d'ocupació fallit de la vila per part de la guerrilla carlina. D'aleshores ençà i fins al 1936 el campaner de Cervera feia 48 repics recordant als caiguts cada 16 de febrer.

Arrencada de la Processó del Puro, a la plaça de la Vila. Fotografia corresponent a un any no identificat abans de 1936

     Els carlins, acusats per la historiografia (molt influïda pel partidisme de l'època i la visió dels vencedors) de retrògrads (tradicionalistes i ultraconservadors) en realitat defensaven les formes de vida tradicionals que el capitalisme amenaçava de fer desaparèixer, especialment arran de la privatització (desamortizaciones) dels béns comunals duta a terme pel ministre Madoz l'any 1854. I és que els carlins, que van arrelar amb força a la Catalunya pobra (de secà i d'interior),  no sols vivien de la religió. Els partidaris dels pretendent al tro d'Espanya Carles VII de Borbó eren conscients que l'entronització, tans sols un any abans, d'Alfons XII era un fet consumat i que la guerra es trobava pràcticament perduda; tanmateix, encara hi oposaven resistència. L'aspirant a rei que havia atiat la darrera carlinada també havia promès a catalans, valencians i aragonesos el restabliment dels furs, les intitucions pròpies dels antics regnes de la Corona d'Aragó, abolides per Felip V amb la implantació de la seva dinastia al 1714. Una fita que era valorada com una oportunitat de desenvolupament i autorealització social, cultural i nacional.

Moment en què uns minyons es proposen fer l'ofrena floral

      Després de la derrota carlina (1876), la Paeria instaurà el 16 de febrer com a dia festiu local i féu aixecar un monòlit commemoratiu al cementiri municipal. Un autèntic moviment cívic recolzà edició rera edició la famosa Processó del Puro que enguany ha tornat a transcórrer pels carrers de la vila fins al cementiri. Com la seva etiqueta explicita,  la Processó del Puro consistí des del seu inici en una "processó" de caràcter laic, una cercavila d'homes "armats" amb el seu puro, en substitució de qualsevol altre objecte de significat religiós (com ara ciris o blandons). La "processó" esdevingué molt aviat una acte d'assistència massiva i de naturalesa civil que, de mica en mica, arrabassà el protagonisme als actes religiosos que tenien lloc al matí amb equivalent objectiu (com ara la missa al temple de Santa Maria). La disposició, tanmateix, era molt semblant a la d'una processó religiosa, seguint dues rengleres, i el seu recorregut incorporava els carrers on havien tingut lloc els combats de la darrera carlinada, abans esmentats. Malgrat ésser una processó promoguda per les autoritats locals, aquestes acostumaven a tancar la comitiva, encapçalada al seu torn per la banda de música (interpretant una marxa fúnebre) i fins i tot timbalers i gegants. A més a més, tenia com a peculiars protagonistes de l'ofrena floral al monòlit uns nens de la casa de la caritat (avui residència Janer) que acompanyaven la processó.

       La radicalització política i la polarització social que s'esdevingué tot just abans de la guerra civil féu que anés perdent el seu caràcter de consens, fins que un cop esclatada la guerra caigués en l'oblit.  De fet, l'any 1940 un grup de joves feixistes van destruir el mateix monument. Per la seva banda, l'Ajuntament franquista, en coherència amb la naturalesa del règim i una societat dividida entre vencedors i vençuts no es degué preocupar massa per un acte que exemplificava la reconciliació. Possiblement les ferides de la nova contesa van restar obertes durant dècades en ambdós costats.

L'aigua ha pres el relleu a la neu de les primeres edicions de la Processó. Fotografia d'en Ramon Prat

         La processó (o "professó", d'acord amb la veu dialectal de l'època) ha estat interpretada pels promotors i observadors contemporanis com un signe de pau i concòrdia, d'una època on compartir la cigarreta o el "caliquenyo" al caliu d'una partida de cartes o al café del poble era signe de concòrdia i reconciliació o, com a mínim, de distensió. El fet que bona part dels assistents així ho feren durant molts anys li atribuí amb els anys aquest qualificatiu popular.

         La banda municipal enguany acompanyà els participants a la processó fins al cementiri, desfilant amb un aire laic, distès i tancat en banda a que una nova confrontació pugui trencar l'ambient de tertúlia imperant cada 16 de febrer a la processó, aquest any, "dedicada a tots els que han patit, pateixen i patiran". Una mostra més, del patrimoni cultural i polític immaterial dels cerverins i, indirectament, de tots els catalans.

FONTS CONSULTABLES: 

Escrit de Ramon Turull, publicat al bloc Lo Carranquer
Testimoni familiar, publicat al bloc Una mica de tot arreu

El Carnaval de Solsona

        No és objecte d'aquesta entrada fer-ne una descripció acurada de la festivitat que representa el  Carnaval de Solsona (Lleida), amb una programació amb més de 50 actes i prop de 10 dies de celebració, sinó fer-ne les observacions escaients que la situen com una de les festes actuals més populars dels països catalans.

          El Carnaval de Solsona, declarada Festa d'Interès Turístic Nacional a Espanya l'any 1978, és una festa popular i de carrrer, com tantes altres, interrompuda durant el franquisme. No va ser fins l'any 1971, després de 35 anys sense celebrar-la, quan un grup de joves, en la línia del que altres joves de molts indrets del país començaven a fer amb festes populars similars, van dur a terme allò que la premsa va reflectir literalment com "una alegre subversió en un poble amb seu episcopal". No pas per casualitat, el caràcter subversiu i crític dels carnavals ha estat al punt de mira dels poders públics i espirituals d'aquest país en èpoques de llibertats restringides. Només cal parar atenció a la recent Ordre del Ministerio d'Interior, prohibint l'ús de qualsevol peça identificativa de l'uniforme de la guàrdia civil per part de qualsevol persona aliena al cos.

           La Joventut Solsonina, nucli organitzador dels primers carnavals, va deixar pas, l'any 1977, a l'Associació de Festes del Carnaval de Solsona, responsable de l'organització de la festa d'aleshores ençà i propietària dels béns mobles de la festa (carrosses, vestuari, etc). Amb prop de 700 socis actualment constitueix un exemple d'organització de la societat civil i n'és garantia d'execució.

             Com a  protagonista d'una història amb el final escrit, Sa Majestat Rei Carnestoltes acaba cremat el dimecres cendra, però voldria destacar-ne almenys 3 elements que han pres protagonisme a les darreres edicions de la festa local solsonina:

Sense la participació decidida del jovent, la penjada del ruc no seria el que significa 

         ·El ruc (de cartró pedra i peluix!), que acaba penjat pel coll a la Torre de les hores el dissabte de Carnaval, i que ha donat el sobrenom de "mata-rucs" als solsonins i solsonines. Com no podia ser d'una altra manera, el ruc és rebut amb el tradicional càntic "a Solsona bona gent...si no haguessin mort el ruc" i acaba ruixant al públic que s'atapeeix a la petita placeta de la torre, deixant anar una pixada d'aigua quan pot fregar els zero graus en algunes edicions fredoliques. Segons la tradició local, farcida d'humor, amb l'objectiu d'acabar amb unes herbes que van aparèixer al campanar, algú va pensar en pujar un ruc a menjar-se-les a cop de corda perquè les escales eren massa estretes com perquè hi pugués pujar el pollí. La pobra bèstia, agonitzant i emporuguida, degué començar a pixar damunt els presents...Curiosament, trobem una tradició semblant a Tàrrega, la capital de l'Urgell.

El Gegant Boig, creat pel mestre Manel Casserras l'any 1978

        ·El Gegant Boig, de la "Família boja", és sens dubte el gegant manotes més famós del bestiari solsoní. Creat l'any 1978 com a paròdia dels gegants "oficials" de la Festa Major constitueix una de les peces emblemàtiques de tota una col·lecció de gegants que ha engrescat els solsonins i solsonines a crear, l'any 1999, la Colla Gegantera del Carnaval de Solsona, paral·lela a la l'Associació organitzadora de la festa. El Gegant Boig va estar precedit en la història del Carnaval pels 4 "gegants vells", corresponents a l'any 1974.

Acció d'un gegant manotes, "repartint" a qui no s'aparti o vulgui ajupir-se

     · Les comparses, que han substituït les tradicionals disfresses carnavalesques per bates amb colors identificatius de sengles colles o comparses. Juntament amb altres complements, com ara capes i boines, els integrants visibilitzen la seva  participació en edicions anteriors amb els característics pegats o "parxes" que, a manera d'insígnia i cosits a la capa, identifiquen cadascuna de les edicions del Carnaval. La primera comparsa va ser la del Gegant Boig, creada l'any 1983 per una cinquentena de membres. Actualment, són prop d'un centenar les colles que s'hi inscriuen al Carnaval. N'hi han de caire "generacional", de mixtes, de dones, d'homes, etc. En  alguns casos, disposen d' un programa d'activitats propi adreçat al públic. Centenars de solsonins i solsonines s'apleguen cada any durant el Carnaval als locals de llur comparsa per trobar-s'hi, sopar o passar-s'ho bé.  Com molt bé ha expressat la comparsa del Gegant Boig en una entrevista concedida al diari Nació Solsona, ser membre d'una comparsa comporta "un orgull, un sentiment que es transmet de pares a fills".

Comparsa femenina amb pegats identificatius, d'almenys, 4 carnavals.

        En la línia humorística de qualsevol Carnaval, es va instaurar l'any 1972 el Concurs Miss Forastera de Fora que parodiava els concursos de misses que durant anys s'havien fet a Solsona triant-ne la guanyadora entre les forasteres estiuejants del poble, pertanyents a famílies burgeses de Barcelona. Amb igual sentit es va instaurar l'any 1973 les contradanses, paròdia dels balls de saló...

        Darrerament n'ha acabat essent un acte concorregut i conegut el Sermó del diumenge, de caràcter anònim, escrit en vers i en to satíric i de contingut crític amb l'actualitat solsonenca i catalana.  Un sermó conegut, anterior a la guerra civil (1936-39), ja anunciava que l'arribada del Carnestoltes  "no portava grans caudals, sinó 3 dies de trasbals". No debades hem de recordar el sentit original del Carnaval, festivitat en què un rei fictici autoritza a tothom a transgredir les normes socials durant tres dies, en què el caos s'apodera de l'espai públic i al final dels quals l'ordre es torna a imposar a través d'un acte sumari on hom declara culpable al rei Carnestoltes i el crema a la foguera....és el dimecres cendra o l'enterrament de la sardina...
   
       També ha esdevingut un acte insigne de la festa la bramada del dissabte contra personatges destacats en el termòmetre de l'anticatalanisme, així com el nomenament del Mata-rucs d'honor entre les persones a qui es reconeix la seva contribució a Catalunya.

     D'acord amb l'opinió de molts experts, l'origen pagà dels Carnavals és innegable i  s'ha de relacionar amb les societats rurals fortament estructurades i dominades per una estricta moral cristiana que reprimia els instints. El Carnestoltes autoritzava uns dies de desinhibició abans de la severitat de la Quaresma que tot just s'obria amb el dimecres de cendra.

L'Aquelarre de Cervera

     

L'Aquelarre (1798), de Francisco de Goya. Exposat al fons de la Fundació Lázaro Galdiano (Madrid)

          Darrer cap de setmana d'agost i la darrera gran festa d'estiu de la Segarra. Sens dubte, la XXXVI edició de l'Aquelarre de Cervera de Segarra (Lleida) ha tornat a oferir al seu públic un espectacle transgressor que si bé cada any està dedicat a una temàtica diferent, enguany ha estat centrat en la figura de la bruixa, protagonista invocadora d'un autèntic aquelarre. Val la pena recordar que la Creació, els Pecats Capitals, el Bé i el Mal o la pròpia natura han estat fonts d'inspiració i alhora temàtiques escollides d'altres edicions.

      La Festa de l'Aquelarre ha anat canviant el seu format al llarg de gairebé 4 dècades, fins ampliar la seva oferta d'activitats, així com els dies de celebració. No obstant això, la festa continua mantenint com a eix central els 3 espectacles de la nit del dissabte, característics d'un Aquelarre de bruixes:

-El Ball de la Polla amb l'arribada del cercavila.
-L'aparició del Mascle Cabró (forma que pren el dimoni en ésser convocat), acompanyat del Ball de diables.
-L'Escorreguda del Mascle Cabró i el Foqueral.

          Com ha vingut passant amb la majoria de festes populars i de carrer, l'Aquelarre també ha esdevingut un festival musical (amb més de 50 hores de música!) sense el qual possiblement no explicaríem l'afluència de totes les convocatòries, fenomen que no està exempt de crítiques pels inconvenients que té pel descans dels veïns o la neteja de la ciutat, però que és ben rebut pels establiments comercials i hostelers, que agraeixen, en temps de crisi, uns ingressos extra amb què compensar el dèficit d'una època prou magre per a la petita empresa familiar. Fins i tot, des de l'any 1997, la festa ha incorporat una programació d'activitats infantils, l'Aquelarret.

Detall del carreró de les Bruixes, llòbrec i esfereïdor.

         La festa també ha patit grans canvis pel que fa al seu emplaçament des de la seva primera edició, l'any 1978, quan l'espai es limitava al Carreró de les Bruixes, carrer de circumval·lació altmedieval posteriorment recobert amb voltes i d'aspecte tenebrós, que acabat esdevenint l'esperit, essència i alhora font inspiració d'una festa consagrada a les bruixes. A partir de la seva sisena edició la festa començà a ampliar el seu emplaçament fins acabar ocupant els principals espais i places del barri antic (Plaça Major, el Fossar, el Portalet, el castell, la Plaça de les Quatre Barres i Cal Racó), a banda d'alguns espais extramurs (com ara la plaça de Santa Anna).

Cartell de la primera edició de l'Aquelarre (1978)

        Alhora, la festa ha viscut un procés d'institucionalització, d'ençà que l'Assemblea de Joves de Cervera impulsés les primeres edicions i el grup de La Matraca li agafés el relleu. Malgrat la joventut  dels seus fundadors, hi hagué una voluntat molt adulta de revitalitzar el casc antic (barri de Sant Joan) en un moment en què els nuclis vells de la majoria de ciutats d'arreu del país començaven un procés de deteriorament arquitectònic, pèrdua de vitalitat comercial i hi arrelava la marginació social, sense que cap admininistració decidís posar fil a l'agulla...

        Tot i la implicació del món associatiu local, l'any 1989 l'organització de l'Aquelarre fou assumida pel Consell municipal de Joves de Cervera.  Finalment, l'any 2012 ha estat constituïda una regidoria específica encarregada de vetllar per la festa. També hi ha hagut una professionalització en la seva organització, tant de la direcció artística com de la gerència, tot i que val a dir que han estat persones i entitats lligades a l'entorn associatiu i cultural de Cervera els qui han acabat rebent l'encàrrec de sengles funcions i responsabilitats. Alhora, la festa s'ha anat dotant de tota una infraestructura perifèrica sense la qual no es podria sostenir una afluència de públic tan gran (càmping, lavabos i aparcaments públics, etc).

Música i transgressió es combinen fins a la matinada a la Plaça Major, mentre un rellotge impassible marca les hores des del campanar de l'Església, observador atònit d'una celebració infernal.

       Pocs assistents s'hauran parat a pensar en les dificultats i entrebancs que suposa l'arrencada d'una festa popular no tradicional. En aquest sentit, l'any 1978 l'Aquelarre no estigué exempt de recels per part d'alguns veïns i fins i tot l'oposició per part de qui considerava intolerable que el jovent  es proposés de fer una festa d'aquestes característiques. De fet, mort el dictador Franco (any 1975), les festes de carrer encara eren comptades, atès el control que miraven d'exercir les autoritats sobre l'espai públic, i eren habitualment de caràcter religiós. Encara al 1978 podia semblar subversiu que els mateixos organitzadors manifestessin públicament la voluntat de promoure una "festa folla", desinhibida, on el protagonista  fos el mateix jovent. L'Aquelarre, molt probablement, esdevingué una de tantes "rebel·lions inconscients" que tingueren lloc arreu dels països catalans i el panorama espanyol contra les constriccions morals imposades durant més de 4 dècades per part de l'Estat franquista i el seu aliat, l'Església Catòlica.

    Des de l'any 1995, amb la participació dels Carranquers (diables locals), el foc i la festa han esdevingut indissociables. Actualment, és una festa que demostra un gran vigor, es mostra oberta als canvis i a les noves tendències i està oberta a tota mena de públic.

MÉS INFORMACIÓ A:

Pàgina oficial de l'Aquelarre de Cervera: www.aquelarre.cat

Festa de Pirates de Premià de Mar

Intent de desembarcament pirata malgrat les resistències. Autor: Pau Morillas (Arxiu recopilatori de la Festa Major de l'any 12)

     Són tres els protagonistes d'aquesta història romàntica que acompanya una autèntica pel·lícula d'acció i alhora ajuda a suavitzar una història ben dramàtica: l'Omar, pirata assaltant de la vila de Premià  de Mar (Barcelona) s'enamora de l'Esther, la promesa d'en Martí, preminanecs de la vila i defensors de la població enfront la tripulació dirigida per l'Omar.

      La Festa de Pirates (celebrada durant la segona setmana de juliol) ens trasllada a una Premià vila de pescadors amb una població emporuguida pels saquejos constants que la pirateria turca o algeriana perpetrava arreu de la costa catalana entre els segles XV i XVIII. En una altra entrada vam fer esment de les torres de moros, bastides en aquesta època per albirar l'acostament de naus i alertar amb prou temps a la població per tal d'evacuar la vila. L'Omar, en Martí i l'Esther són tres personatges inventats a qui els seus creadors han donat vida en forma de tres gegants i que els premianencs treuen al carrer amb motiu de la Festa dels Pirates, que des del 2001 va ser incorporada com a tal al programa de la festa major de la vila.

Lluita aferrissada pel control de la vila. Arxiu recopilatori de la Festa Major de l'any 12.

         El primer dia de la festa (dimecres) els pirates desembarquen a la platja (entre sons de trabucaires, focs i danses) i es fan amb el control de la vila, fent onejar durant uns dies la bandera pirata a l'Ajuntament. Alhora, instal·len el seu campament en una de les places cèntriques (la Plaça Nova), des d'on planificaran tota mena d'activitats, com ara els jocs i proves de pirates i la subhasta d'esclaus premianencs (aquesta altra a la Plaça de la Sardana) entre d'altres... Mentrestant, els premianecs es fan forts al carrer de Sant Antoni, (nucli antic) que els veïns han procurat guarnir de poble pescador prou bé durant aquests dies.

        Finalment, el darrer dia (en diumenge), com no podria ser d'una altra manera, els premianencs aconsegueixen fer fora als pirates del poble després del Ball de l'expulsió, l'intercanvi de presoners (amb la devolució de l'Esther) i una guerra de farina i aigua a la Plaça dels Països Catalans.  La bandera de Premià torna a ser hissada i l'espetec de 3 coets informa als premianencs de l'alliberament tan esperat de la vila.

Els tres protagonistes de la festa. Arxiu recopilatori de la Festa Major de l'any 12.

         Finalment, Premià recupera la seva normalitat, hi tenen lloc els focs i acaba la festa major.
Sens dubte, la Festa dels Pirates ha acabat esdevenint el referent de la festa i, sens dubte, una insígnia que posiciona Premià en el mapa de les festes més populars del país. Desenes de premianencs i premianenques durant aquests dies contribueixen a que la festa sigui possible, ja sigui fent de pirata, de vilatà, portant un capgros, un gegant, guarnint el poble o custodiant la Botiga de la festa, on qualsevol visitant s'hi pot acostar per adquirir qualsevol element identificat amb la festa. Val a dir, però, que els preminanecs del segle XXI semblen mostrar més preferència per interpretar els pirates...

Ferocitat mostrada per un dels pirates. Arxiu recopilatori de la Festa Major de l'any 12.

MÉS INFORMACIÓ A:

Web de la Festa Major de Premià
Web de l'Ajuntament de Premià de Mar