Gramuntell, un "ager" romà?

 

Turó o "mons" sobre el qual s'erigí el castell de Gramuntell a l'Alta Edat Mitjana

     En una entrada anterior ens ocupàvem del topònim de Granyena de Segarra. Amb la intenció de fugir d'una teoria massa còmoda i alhora mancada de rigor històric, vaig localitzar el seu origen a l'època romana a partir d'una recerca fonamentada en l' anàlisi etimològica del topònim.

       Novament, ens trobem amb un altre topònim, a la mateixa  vall que recull les aigües del Torrent de Vilagrasseta fins al riu Cercavins. Novament em trobo amb la necessitat de descartar, per les raons adduïdes, la teoria que associa sense embuts (ni contrastació empírica) el topònim de Gramuntell al substantiu de "gra".

       Tanmateix, si bé l'aproximació al terme Granyena ens havia portat a trobar el seu origen en un antropònim,"Granius" (del qual hauria derivat la forma "Graniana") , la recerca al voltant de l'origen de Gramuntell m'ha portat a unes altres conclusions. No solament caldria descartar la possible derivació del terme "gra" (base de l'alimentació a l'Antiguitat i l'Edat Mitjana, ja comentada), sinó que també caldria desmarcar-lo de la possible associació a l'antropònim Granius a què hem vinculat l'origen del topònim veí (Granyena). Seguint la teoria que exposaré,  la semblança de l'arrel d'ambdós topònims ("gra") seria  una simple coincidència, tal i com exposaré tot seguit.

      Novament, m'he recolzat en un coneixement bàsic del llatí clàssic, així com de la seva evolució fins a esdevenir pròpiament un llatí vulgaritzat (medieval) i, posteriorment, toponímia pròpiament catalana. Un punt de partida útil ha estat la referència documental a l'indret a la carta de poblament de Gramuntell, concretament al "puig que vocant Agremont", en un llatí medieval, força vulgaritzat  (1054).

Estudi de la zona, segons el medievalista J. Bolós

          L'ocupació de l'indret en època romana ha estat estudiada per Jordi Bolós, qui ha afirmat com Gramuntell forma part d'un nucli de comunicacions inalterat molt probablement des de l'època romana. De fet, ens confirma que els sistema romà de parcel·lacions va condicionar les vies de comunicacions romanes i posteriors.

      Mirant de trobar l'origen del topònim a partir de l'anàlisi del mot, arribo a 2 possibles teories que exposaré breument i amb la màxima claredat possible.  He donat més veracitat a la primera d'elles, per trobar-la més fidedigna a la forma original, tot i que sense descartar-ne completament la segona.

1. Formació per fusió dels substantius "Ager" i "Mons". Combinant diferent declinació tindríem 2 possibles formacions del mot:

1A/ Una forma esdevinguda a partir de la fusió del nominatiu "Ager" (camp) i el genitiu "Montis" (del turó). La traducció resultant seria "el camp del turó".
1B/ Una forma esdevinguda a partir de la fusió del genitiu "Agri" (del camp) i el nominatiu "Mons" (turó). La traducció resultant seria "el turó del camp".

2. Formació per fusió de l'adjectiu "Acer" i el substantiu "Mons":

-La forma s'hauria esdevingut a partir de la fusió de l'adjectiu "Acer" (dur, aspre, escarpat) i "Mons" (turó). Tot i que és la teoria que alguns lingüistes han utilitzat per a explicar l'origen del topònim urgellenc d'Agramunt veig poc adequada l'aplicació al cas que ens ocupa.

       Ambdues aproximacions ens ofereixen una teoria alternativa a la simple derivació del mot "gra", ja descartada en l'estudi del topònim Granyena. Per tant, Gramuntell seria una derivació directa del llatí medieval, al seu torn fidel a la forma llatina-romana original. Recordem que un "ager" era un terreny agrícola que, a diferència del "fundus" (explotació i finca), no comptava amb edificacions rústiques per a l'emmagatzematge ni residència de l'amo. Això ens portaria a pensar que el poblament de l'indret com a tal podria ser molt posterior, a l'Edat mitjana, tal i com ha quedat documentat a la Carta de poblament de l'indret concedida pels comtes de Barcelona a 12 famílies l'any 1054.

       D'acord amb aquesta teoria, l'actual Gramuntell podria haver estat un "ager" en explotació en època romana, i juntament amb el "fundus" (explotació i finca rústica) de Granyena podria haver constituït un sistema agrícola al llarg de l'actual torrent de Vilagrasseta. Exposat això, només ens cal trobar la "vila", auntèntica residència rural que podria haver centralitzat i dirigit aquestes explotacions. I arribats aquí tenim una doble possibilitat:

Mapa del torrent, amb Vilagrasseta a la capçalera

1-L'actual Vilagrasseta  possible derivat lèxic d'una vila romana i propera a la nostra àrea d'estudi es troba  instal·lada a la capçalera de la petita vall que travessa el torrent que du el seu nom.  Tenim constància de la seva existència per l'esment de "Vilagrassa" en una donació feudal del castell documentada al segle XI, per part del comte de Barcelona.Concretament, 5 anys més tard de la carta de poblament de Gramuntell amb què reconeixia els drets d'establiment (colonització agrícola) a 12 famílies pageses. Per tant, l'existència com a establiment romà (en forma de residència i finca rústica) esdevé una hipòtesi.

2-L'actual Verdú, on sí trobem vestigis documentats i arqueològics de diverses viles romanes, podria haver exercit el control d'una explotació agrícola ordenada del territori, conreant les terres més fèrtils torrent amunt. Tal i com corrobora la memòria oral, l'existència d'un curs d'aigua permanent (fins ben entrat el segle XX) hom podria confirmar unes possibilitats d'explotació agrícola intensiva, amb un sistema de regadiu més ambiciós que l'actual.

Fins aquí alguns elements per tal d'interpretar el poblament romà del torrent de Vilagrasseta i la incidència en l'onomàstica.

Granyena de Segarra: origen del topònim

Granyena de Segarra. Vista panoràmica. Font: http://www.enciclopedia.cat/

      Les recerques en toponímia catalana ofereixen diferents teories sobre l'origen del nom dels nostres municipis: sovint romà, àrab, cèltic, fins i tot basc... Tanmateix, els topònims que contenen “gra” a la seva arrel sovint han estat interpretats des d'una òptica excessivament simple i pràctica, probablement perdent exhaustivitat en pro d'abastar un nombre i estudi de casos massa gran. Aquest podria ser el cas de Granyena, que la majoria d'autors relacionen de manera “inqüestionable” i “evident” a un producte cerealístic elemental a l'Antiguitat i l'Edat Mitjana: el gra. 

         Certament, una aproximació còmoda però alhora amb poc rigor històric, desferma una lògica etimològica aparentment implacable, tot associant el topònim objecte d'anàlisi a aquest cereal i tot remuntant l'ús actual d'aquest darrer a l'origen dels temps, quan en realitat, els usos agrícoles a Catalunya han canviat enormement en els darrers segles. De fet, el gra ha esdevingut un conreu molt estès a àmplies zones de Tarragona i Lleida en temps molt recents (darrera meitat del segle XX), tot suplantant la vinya a bona part del país, que havia arribat a esdevenir exportador de vins entre els segles XVII i XIX. 

       En realitat, poc sabem de l'agricultura en un indret tan concret com pot ser una localitat minúscula de Catalunya. Alhora, una anàlisi una mica més rigorosa i, per extensió, més exigent, ens hauria de portar a qüestionar la versemblança de la teoria toponímica esmentada. En aquest article em proposo fonamentar una teoria més sòlida, la que sostindria una possible formació d'un topònim (Granyena) a partir d'un antropònim (el nom  "Granius")i un sufix (-iana). S'escau indicar que l'investigador Caro Baroja va traçar ja fa unes dècades un mapa de "fundi" (explotacions agrícoles romanes) a l'àrea d'Euskadi i Navarra a partir d'aquesta fonamentació lingüística. En el mateix sentit s'han manifestat darrerament alguns estudiosos, que han fet constar aquesta possibilitat a la seva obra sobre topònims de Catalunya.

Principals vies de comunicació i ciutats romanes a Catalunya

       A la meva recerca he partit d'uns coneixements elementals de la llengua llatina i he desfermat una estratègia comparativa basada en recerques concloents ja fetes i mirant d'inferir-ne conclusions lògiques amb uns criteris de prudència. En tot moment he entès que no podem menystenir els estudis de topònims  amb arrels semblants al nostre país, a la península i a d'altres països veïns.

       Primerament, caldria situar que a Catalunya ens trobem dues localitats amb el mateix nom, una Granyena a la Segarra (també rebatejada en algun moment com “de Cervera)” i una altra a Les Garrigues. Res a comentar que no sigui conegut, atesa la possibilitat (confirmada per molts historiadors) de duplicació de topònims durant la Baixa Edat Mitjana per l'efecte repoblador de colons, primer entre la Catalunya Vella i la Nova i, més endavant, entre àrees d'aquesta darrera.

      En segons lloc, ens trobem altres casos de topònims que compartirien la mateixa arrel dins el Principat (Granera, Granollers...) i a la pròpia vall (Gramuntell, Granyenella). Fora de Catalunya, per una banda, he localitzat a l'Aragó un topònim que podria servir de referència, per llur similitud: “Cariñena”. Per altra, he localitzat un topònim equivalent (en versió italianitzada) a la Toscana: “Gragnana”. D'acord amb diferents estudis fets per experts al voltant dels topònims no catalans (incloent-hi el de Caro Baroja, ja esmentat) sembla freqüent a l'antiga Roma la formació del nom d'un indret (topònim) a partir d'una derivació d'un nom propi (onomàstic).

Reconstrucció d'un fundus romà 

         Dels estudis esmentats ens detindrem, primerament, en la formació del mot Cariñena, derivat de la forma llatina “Cariniana”. Si bé no comparteix arrel amb el topònim Granyena, compartiria equivalent desinència: -iana en llatí, -ñena en castellà i -nyena en català.  Estudis recents sostenen que l'origen del mot partiria de l'antropònim "Carinus", nom del propietari d'un fundus amb que s'hauria format la denominació “Cariniana” de l'indret i posteriorment la comarca sencera (Campo de Cariñena). En una línia anàloga, diferents experts han confirmat l'origen del topònim Gragnana, localitat italiana. Emparada en fonts documentals, la recerca conclou que el nom de Granius hauria donat lloc a la forma llatina de “Graniana” a partir de la forma de transició "fundus Granianum" (explotació d'en Granius). Posteriorment, una simple simplificació hauria derivat, primerament, en la forma llatina "Graniana" i, posteriorment, en la forma italiana “Gragnana” per a denominar la població. Aquesta darrera recerca ens interessa doblement, tant per la constatació documental i vinculació del personatge històric amb l'indret, com per la semblança de la forma llatina ("Graniana") amb la que trobem a diferents documents medievals referint-se a Granyena de Segarra: "Granana", "Grainena" i "Graiana" (fonts documentals enllaçades a l'Annex).

      Teories més “ innovadores” podran especular al voltant de la identitat real de la persona de Granius. Tanmateix, una aproximació més pràctica i, no ens enganyem, més plausible, ens hauria de portar a descartar la possibilitat que fos una gran personalitat, ni tan sols un càrrec mitjà dins l'Imperi. Òbviament, parlem d'un Granius segarrenc diferent a l'italià. Podríem estar a davant d'un simple tinent, un soldat retirat o un baix càrrec de la província (possiblement, un gran general s'hagués instal·lat més aprop de Roma o Barcino i un militar de graduació mitjana més a prop de Iesso o Ilerda). 

      S'escau recordar que el concepte "fundus" al món romà ens remet a un tipus d'assentament no emmurallat (a diferència de les ciutats romanes) i sovint proper a una vila romana, autèntiques residències. El fundus en general comprenia tot un seguit d'instal·lacions i dependències rústiques, incloent-hi sovint una torre o edificació residencial. Sobre la residència permanent al fundus hi ha diferents teories que ara no exposaré.

       Heus aquí una teoria més plausible per a explicar l'origen del topònim Granyena: un origen romà, de cronologia imprecisa però molt possiblement anterior a l'esfondrament de l'Imperi al segle V, i que pressuposaria l'existència d'una explotació (fundus) a escassos kilòmetres de la Via Augusta i d'un important centre (Iesso). Probablement parlem d'una finca situada en un encreuament de camins i molt probablement propera a l'aigua (seguint l'esquema d'una vila romana qualsevol) i, en cap cas, enfilada dalt d'un turó ni vinculada a cap estructura defensiva ni cap poblament posterior. Res a vincular, per tant, amb la vila closa de Granyena, d'època medieval, posterior en el temps. Només el temps hauria permès mantenir el topònim que posteriors pobladors del Principat (visigots, musulmans i repobladors cristians) haurien respectat i mantingut.

Tanmateix, com ja s'ha dit, l'afirmació és tan sols una hipòtesi, no pas una evidència, atès que no hem trobat cap troballa arqueològica que ens confirmi l'existència de cap finca romana (ni fundus, ni vila ni domus) i, menys encara, una confirmació documental. Tanmateix, podria ser una teoria més fonamentada i ajustada a la realitat que la simple derivació i associació al terme “gra” sostinguda per la majoria d'experts.

FONTS CONSULTADES:

-Bengoechea, Antonio: Fundus, Enciclopèdia Auñamendi, Eusko media fundazica.

-Cadenas, Sescún María: El Campo de Cariñena, de época prerromana a la dominación visigoda. Colección Territorio. Comarca Campo de Cariñena. Gobierno de Aragón. 2010.

-Turull Rubinat, Albert. "Granyena". A Toponímia de la Segarra. Primera aproximació.  Societat d'Onomàstia. 1983

-La ventessima mappa, Gragnana: La Gazzetta di Massa e Carrara. Giornale político, artístico, amministrativo, letterario e teatrale. 14/03/2015.

-Moran,J., Batlle,M. i Rabella, J.A.: "Granyena". A Topònims catalans. Etimologia i Pronúncia. Biblioteca Serra D'Or. Publicacions de l'Abadia de Montserrat. 2002

-Carta de poblament de Gramuntell, al terme de Granyena de Segarra (llatí medieval). Annex. 1054. 


-Dret de Iglesia, document templer (llatí medieval). Apèndix. 1136. 

El comboi del Sevillano i el Palau de les Missions de Montjuïc

Palau de les Missions de Montjuïc (Barcelona), avui desparegut. Foto de l'Arxiu Huertas Claveria

          Al Museu de la Història de la Immigració de Sant Adrià del Besòs (MHI) s'hi conserva un dels vagons del famós Sevillano, el comboi ferroviari compost de 18 cotxes que cobrí el trajecte d'Andalusia a Catalunya durant les dècades dels 60 i 70, amb una durada estimada d'unes 15 a 17 hores. Gràcies al transport ferroviari, milers d'andalusos, murcians, extremenys i, fins i tot castellans, van poder emigrar des de les seves regions d'origen a un cost relativament assequible, sovint acompanyats de tota la família i no en poques ocasions també en solitari. Durant el trajecte una mena de dol portava a l'emigrant a compartir amb altres viatgers totalment desconeguts una mena de sensació agredolça, producte de la combinació de l'esperança d'una vida millor a Catalunya i l'enyorança dels familiars i la terra que tot just deixaven enrere. El "Sevillano" també era conegut amb els noms de " El Malagueño" o "El Granaíno", segons fos el seu destí de tornada, tot i que també era recurrent anomenar-lo "El Catalán", pel camí d'anada. Malgrat que el vagó conservat al MHI des del 2008 correspon a una sèrie de l'any 1961, l'èxode en transport ferroviari havia començat molts anys abans seguint el trajecte descrit del Sevillano.

       Corria la penosa dècada dels anys 50, encara amb una política d'autarquia que condemnava ridícula i cruelment a la població espanyola a viure del racionament. A 20 anys d'acabada la guerra,  la gran vaga de tramvies de Barcelona dels anys 1951 i 1957, concebuda inicialment contra l'encariment del preu del transport, és considerada pels historiadors com la "darrera rebel·lió de la generació de la guerra" i alhora la primera gran protesta massiva contra la dictadura, les dures condicions de vida, i l'aïllament polític que vivia el país. Al temps que el sistema ofegava a les classes populars al nivell de la misèria, un règim d'opressió inspirat en el feixisme col·locava a Espanya en el rànquing d'un dels sistemes més totalitaris del món. A l'emigració espanyola, de motivacions econòmiques, l'acompanyava, emperò, un sentiment de ressentiment vers la vida llastimosa basada en una economia de subsistència dels seus pobles d'origen, caracteritzada per unes dures condicions de treball, baixos salaris i un model de relacions laborals basat en la contractació a dit a les places dels pobles, així com un fort control ideològic i moral. La reproducció generacional de la misèria esdevenia inacceptable pels fills d'una pagesia explotada i vençuda amb una utopia reprimida.

Viatgers a l'andana de l'estació de França. Començaments anys 70

      El flux migratori no començà a esdevenir massiu fins als cinquanta, moment en què les autoritats barcelonines començaren a prendre mesures. L'any 1952, emparat  en la Ley de Vagos y Maleantes (aprovada l'any 1933), el governador civil, Felipe Acedo Colunga publicà una Circular que emplaçava els ajuntaments a denunciar a les persones que no disposessin de "vivienda autorizada", és a dir habitants de "barracas" o  en situació de "realquiler de habitación en condición infrahumana". L'objectiu final no queda explicitat a la Circular, però l'inici de les detencions a peu d'andana a les estacions de tren per a la posterior deportació als seus pobles d'origen, féu que alguns immigrants decidissin no arribar a l'estació de França (receptora de grans trajectes) i optar per altres estacions de la costa catalana. Alhora, crida l'atenció la demanda explícita del governador civil a les empreses per tal que col·laboressin facilitant el nom de les persones que es poguessin trobar amb un contracte de treball però sense "vivienda autorizada".

      Curiosament, no es tractava de mesures contra la migració transfronterera,  sinó de mesures dràstiques de control de les migracions internes. En contra d'algunes teories revisionistes que asseguren que Franco estimulà l'emigració com a fórmula programada de colonització, amb l'objectiu de desnacionalitzar Catalunya, el Règim mirà de frenar l'èxode massiu del camp a ciutat i la falta de control sobre el procés migratori a la ciutat de Barcelona i la seva província (posteriorment convertida en àrea metropolitana). Tampoc s'ha d'oblidar que la despoblació rural havia esdevingut un motiu de preocupació per a l'oligarquia agrària que recolzava el Règim (els latifundistes) arran de l'encariment sobtat del preu del jornal  a les regions d'origen d'aquells immigrants, on la mà d'obra començava a escassejar i la pressió de costos obligà a molts "señoritos" d'Andalusia, Extremadura i Castella a mecanitzar les seves explotacions en menys d'una dècada. Alhora, amb aquella Circular, el Règim mirava de dotar-se de mecanismes de control del flux de fugitius polítics que buscaven en l'emigració massiva un salsconducte vers la llibertat de l'anonimat de la gran ciutat.

      En aquell context molts viatgers del Sevillano van acabar detinguts i conduïts al Palau de les Missions de Montjuïc, un antic pavelló de l'Exposició Universal concebut l'any 1929 per donar a conèixer la tasca de les institucions missioneres, i que durant la immediata postguerra ja havia esdevingut una presó improvisada de presoners republicans. Arran de l'esmentada Circular, començà a funcionar com a centre d'internament d'immigrants per a la seva posterior deportació als pobles d'origen. Deuria ser una ironia de la història, però feia pocs mesos que havia tingut lloc a Barcelona la celebració del XXXV Congrés Eucarístic Internacional que donà lloc a la construcció del barri que porta el seu nom, en un intent de solucionar el problema de l'habitatge a Barcelona des de l'Església, un dels pilars del règim.

Amb el final del viatge cada viatger partia cap al seu destí (la casa d'un familiar o amic, una pensió, etc). Dins la maleta...la casa dins d'una maleta!

     Entre el 1952 i el 1957  hom calcula que hi va haver unes 15.000 persones deportades als seus pobles d'origen.

      La imatge gràfica de molts immigrants espanyols que en arribar a Barcelona es van trobar amb la vaga dels tramvies era molt clara: els tramvies bolcats a Barcelona feien honor a una ciutat rebel i alhora esdevenien una carta de presentació i acollida a persones desafectes amb el règim. La darrera generació de la guerra havia deixat anar el seu darrer crit de ràbia però tot just s'obria un nou cicle de protestes contra el règim que no cessaria fins al seu finiment. Amb les primeres eleccions municipals l'any 1979 s'esdevenia la ruptura democràtica a molts ajuntaments  catalans i d'arreu d'Espanya i prenia forma i identitat el conegut com a Cinturón Rojo de Barcelona, que tants maldecaps va portar a un altre ministre del règim durant la Transició, Rodolfo Martín Villa.

FONTS:
"El problema de la vivienda. Importante Orden Circular del gobernador civil", a Hoja del lunes, Año XXVII, Nº710, 6 d'octubre de 1952 (versió JPG)
 "El Sevillano, el tren que acercó a miles de andaluces a Cataluña", web Treneando. Todo sobre el mundo del tren, 15 de febrer de 2010
"El Sevillano, algo más que un tren paliza", El País, 7 d'agost de 1983
"Palau de les Missions (1929-1969)", blog Barcelofilia.  Inventari de la Barcelona desapareguda, 3 de març de 2011
"La repressió de la immigració durant el franquisme", Vicente Moreno Cullell, Web Sapiens. Descobreix la teva historia, El Punt Avui, 29 de desembre de 2011
"Crónica de la jornada", a Vida de Barcelona, La Vanguardia Española, 3 de març de 1951

El Memorial de l'Exèrcit Popular de Pujalt

Pujalt és una petita localitat de la comarca de l'Anoia  (Barcelona), a tocar de la província de Lleida, i conegut per les informacions meteorològiques que el seu observatori proporciona i publiquen a diari els telenotícies de TV3. Pujalt: pedra i tradició és el lema que el visitant podrà trobar tot just a l'entrada del poble, amb el qual ha mirat d'identificar-se tots aquests anys una comunitat tan petita com emprenedora. El municipi no és tant conegut per altres esdeveniments secundaris, de caràcter anual, com ara la Fira de la Transhumància. Recentment, però, el municipi de Pujalt comença a ser conegut per haver acollit el campament d'entrenament militar del XVIII Cos de l'Exèrcit Popular de la República durant la guerra civil espanyola i catalana (1936-39). Les seves instal·lacions, recuperades, museïtzades i finalment inaugurades l'any 2007 com a Memorial de l'Exèrcit  Popular, es troba obert al públic dins la Xarxa d'Espais de la Memòria del Memorial Democràtic de la Generalitat de Catalunya. L'espai ha estat dinamitzat per l'empresa Cat Patrimoni, entitat amb una trajectòria solvent en projectes de recuperació, conservació i difusió del patrimoni històric català, i que ha permès convertir l'indret en el millor testimoni material (i animat) d'una base d'instrucció militar de la República de la península ibèrica. Joves soldats hi eren instruïts, de vegades reagrupats,  per després ésser enviats a una de les batalles més sagnants de la guerra: la batalla de l'Ebre. Des de l'any 2010, un Centre d'Interpretació permet fer-ne in situ una lectura adequada dels espais recuperats i completa tot un programa d'actuació que ja ens ofereix activitats adreçades a famílies i escoles.

      Podria semblar una simple anècdota dins la història del campament, però la sort acompanyà aquells joves soldats pel fet que la cartografia militar enemiga (i els seus serveis d'espionatge) no en tinguessin cap constància i, per tant, se'n salvés dels bombardejos que l'aviació franquista, alemanya i italiana perpetrà durant la guerra a la zona compresa entre Cervera, Guissona i Torà. D'acord amb el testimoni dels pocs supervivents, durant aquests anys soldats i llogarencs van conviure amb una relativa cordialitat, llevat del sotrac de la retirada, quan el comandant de la base, Santiago González Artigas, ordenà calar foc al campament per tal d'inutilitzar-lo per l'enemic i varen requisar al poble carros, animals (mules i cavalls) i queviures en la seva fugida en direcció a terres gironines.

El municipi de Pujalt exhibeix el seu encant medieval. Els seus carrers estrets i el recinte emmurallat de la vila closa ens recorden l'origen defensiu de l'emplaçament

      La inauguració del Memorial va venir precedida de les campanyes d'excavació per part de joves voluntaris del Servei Civil Internacional entre els anys 2004 i 2006, de molts esforços, el suport decidit de l'Ajuntament de Pujalt i la col·laboració dels seus veïns. La recuperació de l'indret ha vingut acompanyada no tant d'una identificació ideològica o d'un discurs polític concret com de la reivindicació de la memòria en sí, en entendre que constitueix part de la història i la memòria local i, per tant, de la seva identitat, alhora que ha esdevingut pels pujalencs una nova oportunitat de promoció i desenvolupament local.

Alguns dels utensilis recuperats ens permeten recrear la vida del soldat

       Les excavacions van permetre recuperar molts articles personals (llaunes, estris, part dels atuells militars, complements de roba, bales, etc)  i actualment el campament ha esdevingut un autèntic centre d'interpretació de la memòria, amb un discurs museogràfic que permet reconstruir al visitant el dia a dia en la vida del soldat, les seves ocupacions i fins i tot les seves angoixes, a partir d'altres elements cedits al museu, com ara cartes, fotografies i pertinences privades que donen a la història de la base militar una dimensió molt humana i, sovint, dramàtica.

Barracot. Recreació d'un dels barracots originals. Fotografia de http://www.exercitpopular.org/

       Ens hem de situar, doncs, en un moment de reorganització militar del govern de la República (el govern legítim) en un moment en que la zona republicana havia quedat partida en dos i, concretament, Catalunya aïllada, arran de l'ofensiva de  l'exèrcit  nacional (sublevat) de la primavera de 1938 i que li havia permès arribar fins al mar Mediterrani amb l'ocupació de Vinarós i d'Alcanar. Així doncs, durant l'any 1938 es creà la base d'instrucció del XVIIIè Cos d'Exèrcit Popular, dins d'una estratègia adreçada a invertir el desenllaç de la guerra (la previsible desfeta) i l'estat de desmoralització que començava a escampar-se a la reraguarda republicana. El front es trobava en aquells moments a uns 60 km de Pujalt, concretament una línia defensiva que resseguia el Noguera Pallaresa, el Segre i l'Ebre, raó per la qual calia reforçar molt bé la reraguarda, tenint present que a llocs tan propers com Balaguer els "nacionals" ja havien travessat el riu i consolidat la posició com a cap de pont.

Tenda suïssa. Reproducció. L'any 2010 uns "espontanis" van sostreure-les amb un enginyós ús de nocturnitat i alevosia. Una mostra més de l'incivisme que caracteritza a alguns energúmens. Fotografia de http://www.exercitpopular.org/

       Amb la intenció de passar desapercebuda per l'aviació espia, la base militar estava ubicada en una zona boscada (el bosc dels Obacs), amb accés a l'aigua i proveïda de les principals instal·lacions necessàries per a l'allotjament d'un contingent de prop d'un miler de soldats i que probablement va arribar a acollir-ne uns 8000 o 10000 fins al final de la guerra. També es trobava a peu de la carretera de Cervera a Calaf, una via secundària, però alhora estratègica, més tenint present que cap a la primavera del 1938 el Quarter General de l'Exèrcit de l'Est i el seu Punt de Comandament es van establir a la veïna localitat de Sant Guim de Freixenet.

        A la visita guiada de la qual hom pot gaudir a l'aire lliure comprovarà la qualitat de les instal·lacions reconstruïdes: els barracots de fusta pels oficials i les tendes de tipus suís (còniques) per la tropa, cuines, latrines, dutxes etc. Els soldats tenien a l'abast l'aigua d'un safareig en forma de caneló al peu de la carretera i a tocar de les pistes d'entrenament (d'atletisme, americana i de tir). Per al lleure els soldats comptaven amb un teatre, improvisat en un dels barracots. Val a dir que el poble, al 1938 ja tenia llum elèctrica i telèfon. A nivell de defenses, comptaven amb  refugis antiaeris subterranis al peu de la carretera local que envolta el bosc i d'un niu metrallador al punt més alt de la zona de La Muntada, a banda d'altres refugis al poble, destinats a la protecció de la població civil.

Refugi antiaeri. Reproducció amb figures. Fotografia de http://www.exercitpopular.org/

      La base utilitzava també diferents edificis i espais del poble (cases particulars, espais públics i religiosos) per al seu funcionament. En aquest sentit, no hem d'oblidar que Pujalt no deixà de ser un municipi "ocupat" per un exèrcit. Aquests altres espais van tenir diversos usos, com ara la Casa Nova, destinada a l'allotjament particular i familiar del Comandant de la base, la Casa dels Refugiats i les oficines militars, ubicades a la Rectoria,  el Centre Cultural on assajava la banda de música, ubicat a la capella gòtica de la Puríssima Concepció i altres espais com l'Hogar del Soldado, per a l'esbarjo (a l'església romànica de Sant Andreu). Fins i tot els soldats comptaven amb un Hospital (cal Pau). La presó era a Cal Paraire i la biblioteca a la sala de ball de Cal Casteller.

FONTS D'INFORMACIÓ:
·Web del Memorial de l'Exèrcit Popular. Link
·Normes Urbanístiques. Pla d'ordenació urbanística Municipal Pujalt. 2006. Link
·Oliva i Llorens, Jordi. Cervera sota les bombes. Els bombardejos aeris damunt la comarca durant la guerra civil (1936-39)2007. Link