Total de visualitzacions de pàgina:

dimarts, 3 de febrer de 2015

El comboi del Sevillano i el Palau de les Missions de Montjuïc


Palau de les Missions de Montjuïc (Barcelona), avui desparegut. Foto de l'Arxiu Huertas Claveria
          Al Museu de la Història de la Immigració de Sant Adrià del Besòs (MHI) s'hi conserva un dels vagons del famós Sevillano, el comboi ferroviari compost de 18 cotxes que cobrí el trajecte d'Andalusia a Catalunya durant les dècades dels 60 i 70, amb una durada estimada d'unes 15 a 17 hores. Gràcies al transport ferroviari, milers d'andalusos, murcians, extremenys i, fins i tot castellans, van poder emigrar des de les seves regions d'origen a un cost relativament assequible, sovint acompanyats de tota la família i no en poques ocasions també en solitari. Durant el trajecte una mena de dol portava a l'emigrant a compartir amb altres viatgers totalment desconeguts una mena de sensació agredolça, producte de la combinació de l'esperança d'una vida millor a Catalunya i l'enyorança dels familiars i la terra que tot just deixaven enrere. El "Sevillano" també era conegut amb els noms de " El Malagueño" o "El Granaíno", segons fos el seu destí de tornada, tot i que també era recurrent anomenar-lo "El Catalán", pel camí d'anada. Malgrat que el vagó conservat al MHI des del 2008 correspon a una sèrie de l'any 1961, l'èxode en transport ferroviari havia començat molts anys abans seguint el trajecte descrit del Sevillano.


       Corria la penosa dècada dels anys 50, encara amb una política d'autarquia que condemnava ridícula i cruelment a la població espanyola a viure del racionament. A 20 anys d'acabada la guerra,  la gran vaga de tramvies de Barcelona dels anys 1951 i 1957, concebuda inicialment contra l'encariment del preu del transport, és considerada pels historiadors com la "darrera rebel·lió de la generació de la guerra" i alhora la primera gran protesta massiva contra la dictadura, les dures condicions de vida, i l'aïllament polític que vivia el país. Al temps que el sistema ofegava a les classes populars al nivell de la misèria, un règim d'opressió inspirat en el feixisme col·locava a Espanya en el rànquing d'un dels sistemes més totalitaris del món. A l'emigració espanyola, de motivacions econòmiques, l'acompanyava, emperò, un sentiment de ressentiment vers la vida llastimosa basada en una economia de subsistència dels seus pobles d'origen, caracteritzada per unes dures condicions de treball, baixos salaris i un model de relacions laborals basat en la contractació a dit a les places dels pobles, així com un fort control ideològic i moral. La reproducció generacional de la misèria esdevenia inacceptable pels fills d'una pagesia explotada i vençuda amb una utopia reprimida.
Viatgers a l'andana de l'estació de França. Començaments anys 70
      El flux migratori no començà a esdevenir massiu fins als cinquanta, moment en què les autoritats barcelonines començaren a prendre mesures. L'any 1952, emparat  en la Ley de Vagos y Maleantes (aprovada l'any 1933), el governador civil, Felipe Acedo Colunga publicà una Circular que emplaçava els ajuntaments a denunciar a les persones que no disposessin de "vivienda autorizada", és a dir habitants de "barracas" o  en situació de "realquiler de habitación en condición infrahumana". L'objectiu final no queda explicitat a la Circular, però l'inici de les detencions a peu d'andana a les estacions de tren per a la posterior deportació als seus pobles d'origen, féu que alguns immigrants decidissin no arribar a l'estació de França (receptora de grans trajectes) i optar per altres estacions de la costa catalana. Alhora, crida l'atenció la demanda explícita del governador civil a les empreses per tal que col·laboressin facilitant el nom de les persones que es poguessin trobar amb un contracte de treball però sense "vivienda autorizada".

      Curiosament, no es tractava de mesures contra la migració transfronterera,  sinó de mesures dràstiques de control de les migracions internes. En contra d'algunes teories revisionistes que asseguren que Franco estimulà l'emigració com a fórmula programada de colonització, amb l'objectiu de desnacionalitzar Catalunya, el Règim mirà de frenar l'èxode massiu del camp a ciutat i la falta de control sobre el procés migratori a la ciutat de Barcelona i la seva província (posteriorment convertida en àrea metropolitana). Tampoc s'ha d'oblidar que la despoblació rural havia esdevingut un motiu de preocupació per a l'oligarquia agrària que recolzava el Règim (els latifundistes) arran de l'encariment sobtat del preu del jornal  a les regions d'origen d'aquells immigrants, on la mà d'obra començava a escassejar i la pressió de costos obligà a molts "señoritos" d'Andalusia, Extremadura i Castella a mecanitzar les seves explotacions en menys d'una dècada. Alhora, amb aquella Circular, el Règim mirava de dotar-se de mecanismes de control del flux de fugitius polítics que buscaven en l'emigració massiva un salsconducte vers la llibertat de l'anonimat de la gran ciutat.

      En aquell context molts viatgers del Sevillano van acabar detinguts i conduïts al Palau de les Missions de Montjuïc, un antic pavelló de l'Exposició Universal concebut l'any 1929 per donar a conèixer la tasca de les institucions missioneres, i que durant la immediata postguerra ja havia esdevingut una presó improvisada de presoners republicans. Arran de l'esmentada Circular, començà a funcionar com a centre d'internament d'immigrants per a la seva posterior deportació als pobles d'origen. Deuria ser una ironia de la història, però feia pocs mesos que havia tingut lloc a Barcelona la celebració del XXXV Congrés Eucarístic Internacional que donà lloc a la construcció del barri que porta el seu nom, en un intent de solucionar el problema de l'habitatge a Barcelona des de l'Església, un dels pilars del règim.
Amb el final del viatge cada viatger partia cap al seu destí (la casa d'un familiar o amic, una pensió, etc). Dins la maleta...la casa dins d'una maleta!
     Entre el 1952 i el 1957  hom calcula que hi va haver unes 15.000 persones deportades als seus pobles d'origen.

      La imatge gràfica de molts immigrants espanyols que en arribar a Barcelona es van trobar amb la vaga dels tramvies era molt clara: els tramvies bolcats a Barcelona feien honor a una ciutat rebel i alhora esdevenien una carta de presentació i acollida a persones desafectes amb el règim. La darrera generació de la guerra havia deixat anar el seu darrer crit de ràbia però tot just s'obria un nou cicle de protestes contra el règim que no cessaria fins al seu finiment. Amb les primeres eleccions municipals l'any 1979 s'esdevenia la ruptura democràtica a molts ajuntaments  catalans i d'arreu d'Espanya i prenia forma i identitat el conegut com a Cinturón Rojo de Barcelona, que tants maldecaps va portar a un altre ministre del règim durant la Transició, Rodolfo Martín Villa.


FONTS:
"El problema de la vivienda. Importante Orden Circular del gobernador civil", a Hoja del lunes, Año XXVII, Nº710, 6 d'octubre de 1952 (versió JPG)
 "El Sevillano, el tren que acercó a miles de andaluces a Cataluña", web Treneando. Todo sobre el mundo del tren, 15 de febrer de 2010
"El Sevillano, algo más que un tren paliza", El País, 7 d'agost de 1983
"Palau de les Missions (1929-1969)", blog Barcelofilia.  Inventari de la Barcelona desapareguda, 3 de març de 2011
"La repressió de la immigració durant el franquisme", Vicente Moreno Cullell, Web Sapiens. Descobreix la teva historia, El Punt Avui, 29 de desembre de 2011
"Crónica de la jornada", a Vida de Barcelona, La Vanguardia Española, 3 de març de 1951

1 comentari:

  1. Mooolt interessant, sobretot quan relaciones les implicacions polítiques que va tenir el moviment migratori dins una Espanya que era comdemnada a l'autarquia simplement -i això no ho sento a dir mai- perquè s'amagava de l'exterior "por si las moscas".

    ResponSuprimeix