Total de visualitzacions de pàgina:

dimarts, 15 de maig de 2012

Torres de guaita a la Catalunya medieval

Torres de guaita a la frontera amb Al Andalus

        Segles IX, X i XI. Catalunya es troba en plena "reconquesta". En realitat, estem davant d'una expansió territorial dels comtats catalans, petits Estats que busquen ampliar els seus dominis. La frontera entre cristians i sarraïns, entre comtats cristians i Al Andalus es va desplaçant cap al sud gràcies a l'empenta militar dels primers. Alhora, la "Catalunya nova" s'anirà repoblant de població provinent de la "Catalunya vella". Aquests colons sovint s'instal·laran en terres de frontera, coneguda com la "terra de ningú", de dubtosa seguretat enfront les "ràtzies" (incursions) musulmanes...

Vista panoràmica del Pilar d'Almenara, en la frontera del segle XI-XII. Fotografia de Pedro Salcedo

       Les torres de guaita seran les construccions més genuïnes d'aquest procés. El seu nom prové del germànic "wadja", que vol dir vigilància o defensa. La denominació "talaia", també en ús durant aquesta època prové de l'àrab "talayi", que vol dir "sentinella". Sens dubte, l'etimologia ens parla dels seus orígens.

Torres de fusta

       Manel Riu, medievalista expert en arqueologia explicava que molt sovint les torres de pedra eren precedides per estructures de fusta, que si bé eren més difícils de preservar (enfront el foc o la pròpia humitat) en canvi eren fàcils de construir i emplaçar. Llur reconstrucció ha estat possible gràcies als forats a la roca que servien per a bastir-hi els seus elements de suport i anclatge. Parlem de plataformes elevades (empallissades) amb la funció de vigilar un territori. S'associen a les construccions germàniques, emprades a Europa entre els segles VII i IX. A Catalunya se n'han trobat restes a l'entorn de molts castells i torres. Possiblement, van combinar estructures de fusta i pedra fins a esdevenir definitivament de pedra.
Reconstrucció de la Torre de Castellot de Viver (Berguedà), a càrrec de Manel Riu
Torres quadrades

    Les primeres torres de guaita, cap als segles IX i X, possiblement eren quadrades, però la forma rodona aviat es mostrarà més eficaç enfront un setge, car disposava de dos fronts defensius (en què hom divideix un cercle), enfront els 4 angles d’un edifici quadrangular. Eren bastides, això sí, en un llit de pedra per garantir-ne uns fonaments prou sòlids. Sovint tenien la funció de vigilar un camí o una vall.
Torre d'Ardèvol, entre la Segarra i el Solsonès, bastida entre els segles X i XI n'és un exemple de torre quadrada
Torres rodones i reforçades

     Moltes torres, com la de Vallferosa o Guimerà, tenen un doble revestiment. El segon respon al reforçament d’un torre primitiva i a l'interès dels comtes de defensar l'enclavament enfront possibles ràtzies .
Torre de Guimerà, amb doble folre. Va ser destruïda per ordre gobernamental després del setge liberal als carlins, al segle XIX
Espais i accessoris d'una torre de guaita  

      La vida dels seus ocupants, davant un setge era més aviat dura. La seva entrada sovint s’enlairava uns 8-10 metres per damunt la superfície per evitar-ne l’assalt i s’hi accedia per una escala de fusta que podia ser enretirada en qualsevol moment pels mateixos ocupants.
    El castlà era el noble al càrrec de la seva defensa. Normalment comptava per la seva comesa amb una petita guarnició de soldats no gaire nombrosa, a jutjar pels espais disponibles (potser entre 5 i 10).
    La terrassa de la torre servia per vigilar el territori. Els merlets que la coronaven miraven de defensar als seus vigilants d'objectes llençats pels enemics, generalment foc o pedres. Les espitlleres eren obertures prou estretes com per impedir l'entrada de peces de grans dimensions. D'algunes torres ens han restat algunes estructures de fusta que ajudaven a complementar la funció de guaita. És el cas de plataformes i barbacanes de fusta, habituals fins al segle XIII, que permetien recórrer el perímetre exterior de la torre davant un possible atac, tot facilitant-ne la defensa.
Torre de Verdú, amb restes d'una plataforma perimetral de fusta amb suports de pedra. Fotografia de Ramon Oromi

            Normalment, els pisos més baixos es trobaven soterrats, i acollien les sitges per emmagatzemar gra o aliments i una cisterna d’aigua.

          Mai trobem una “torre solitària”, car formaven part d’una estratègia militar basada en la línia defensiva, amb la qual  cosa havien de mantenir el contacte visual amb altres edificacions del territori. La comunicació més ràpida eren els senyals de llum o fum durant el dia o el foc a la nit. Però també existia l’enlairament de banderes i el colom missatger. Fins i tot, el senyal sonor (el corn).


De torres a castells

     De les torres hem de saber que sovint eren estructures que anticipaven al castell. Amb relativa freqüència quedaran absorvides per l’ampliació posterior del recinte defensiu, esdevenint la torre de l’homenatge del castell, l'espai on senyor i vassall es juraven fidelitat mútua en època del feudalisme. El senyor, a canvi de la fidelitat del vassall, li lliurava un feu perquè se'n beneficiés. D’altres torres, restaran dempeus com a edificacions aïllades.


El castell de Verdú dóna fe de la construcció posterior d''una estructura perimetral amb finalitats defensives. La torre de l'homenatge i el pati d'armes en seran dues parts identitàries dels castells.

            A diferència dels castells pròpiament dits, les torres van deixar de ser habitades cap al final de l’Edat Mitjana, quan van perdre la seva funció militar. Els nobles preferien els palaus com a residències. I, de fet, molts castells van poder ser reformats obrint grans finestrals, per tal de donar-los un aire més residencial que militar.

MÉS INFORMACIÓ A:

-Castells de frontera. Una ruta de gran potencialitat turística. Generailitat de Catalunya, a

1 comentari:

  1. Més enllà de la Panadella, ben entrat a l'altiplà, hi trobaràs un indret de colors canviants, és el graner dels catalans. No hi pensis en trobar a faltar el soroll, aspira ben fort quan la primavera porti l'olor de la verdor i dels aiguats, que nodriran rieres i rierols, envoltaran durant uns dies turons i vessants i deixaran ben solcats un quants trosos mal triats per tants afanys malaguanyats. Rieres i rierols, que els deixin estar! Que brollin sens imposicions d'enginys ni rendibilitats!
    Quan la catifa estigui ben verda i apreti la calor, agafa un camí, tria'n el millor pendent, clava't al terra i ves comptant roselles amb el compàs d'una melodia coral de fons;
    Para l'orella al carrisqueig dels grills quan l'estiu es faci sentir, aprofita cada vespre la marinada, que és la recompensa a la calor socarrimant de la jornada, i quan el terròs ho hagi emmarronit tot, no et sentis trist, aviat llauraran la terra per tornar-la a sembrar de llavors, la natura és sàbia, i passat el fred germinaran els primers brots;
    No sens que hagi glaçat fins al darrer toll i la boira ens hagi aïllat durant uns mesos del soroll.

    ...Sense paraules!!

    Et felicito per aquesta declaració d'amor a la teva terra (i una mica la meva).

    Salut!

    ResponSuprimeix