Total de visualitzacions de pàgina:

dilluns, 21 d’abril de 2014

La Processó del Puro de Cervera

Processó del Puro 2014. Vuitena processó des del seu restabliment, l'any 2007. Fotografia d'en Ramon Prat

        Entre les processons menys conegudes de Catalunya i probablement més irrellevants des del punt de vista de l'historiador convencional n'hi ha la Processó del Puro de Cervera de Segarra (Lleida), una processó que arrencà l'any 1876, s'interrompé amb l'esclat de la guerra civil espanyola (1936-39) i no es recuperà fins al 2007. Sens dubte, malgrat les 7 dècades d'oblit aparent, la memòria històrica dels cerverins/nes vers la processó que els seus pares, avis, besavis i rebesavis havien celebrat per a commemorar les hostilitats que tingueren lloc a la capital segarrenca amb motiu de la darrera guerra carlina (1872-76) resta desmpeus. No pas per casualitat a Cervera encara hi trobem el nom d'un carrer Combat, que pren el nom dels enfrontaments que, cantonada a cantonada, van tenir lloc un 16 de febrer de 1875 i que van culminar amb la victòria governamenal al carrer rebatejat posteriorment com de la Victòria. Els carrers Burgos i Sòria de Cervera també commemoren l'acció dels regiments aquarterats a l'edifici de la Universitat i que repel·liren l'atac carlí. Els assaltants de la ciutat havien penetrat a altes hores de la matinada foradant les parets de les cases del carrer Combat davant la impossibilitat de penetració a carrer obert. Prop d'una cinquentena de morts i dos centenars de ferits fou el balanç de l'intent d'ocupació fallit de la vila per part de la guerrilla carlina. D'aleshores ençà i fins al 1936 el campaner de Cervera feia 48 repics recordant als caiguts cada 16 de febrer.
Arrencada de la Processó del Puro, a la plaça de la Vila. Fotografia corresponent a un any no identificat abans de 1936

     Els carlins, acusats per la historiografia (molt influïda pel partidisme de l'època i la visió dels vencedors) de retrògrads (tradicionalistes i ultraconservadors) en realitat defensaven les formes de vida tradicionals que el capitalisme amenaçava de fer desaparèixer, especialment arran de la privatització (desamortizaciones) dels béns comunals duta a terme pel ministre Madoz l'any 1854. I és que els carlins, que van arrelar amb força a la Catalunya pobra (de secà i d'interior),  no sols vivien de la religió. Els partidaris dels pretendent al tro d'Espanya Carles VII de Borbó eren conscients que l'entronització, tans sols un any abans, d'Alfons XII era un fet consumat i que la guerra es trobava pràcticament perduda; tanmateix, encara hi oposaven resistència. L'aspirant a rei que havia atiat la darrera carlinada també havia promès a catalans, valencians i aragonesos el restabliment dels furs, les intitucions pròpies dels antics regnes de la Corona d'Aragó, abolides per Felip V amb la implantació de la seva dinastia al 1714. Una fita que era valorada com una oportunitat de desenvolupament i autorealització social, cultural i nacional.

Moment en què uns minyons es proposen fer l'ofrena floral
      Després de la derrota carlina (1876), la Paeria instaurà el 16 de febrer com a dia festiu local i féu aixecar un monòlit commemoratiu al cementiri municipal. Un autèntic moviment cívic recolzà edició rera edició la famosa Processó del Puro que enguany ha tornat a transcórrer pels carrers de la vila fins al cementiri. Com la seva etiqueta explicita,  la Processó del Puro consistí des del seu inici en una "processó" de caràcter laic, una cercavila d'homes "armats" amb el seu puro, en substitució de qualsevol altre objecte de significat religiós (com ara ciris o blandons). La "processó" esdevingué molt aviat una acte d'assistència massiva i de naturalesa civil que, de mica en mica, arrabassà el protagonisme als actes religiosos que tenien lloc al matí amb equivalent objectiu (com ara la missa al temple de Santa Maria). La disposició, tanmateix, era molt semblant a la d'una processó religiosa, seguint dues rengleres, i el seu recorregut incorporava els carrers on havien tingut lloc els combats de la darrera carlinada, abans esmentats. Malgrat ésser una processó promoguda per les autoritats locals, aquestes acostumaven a tancar la comitiva, encapçalada al seu torn per la banda de música (interpretant una marxa fúnebre) i fins i tot timbalers i gegants. A més a més, tenia com a peculiars protagonistes de l'ofrena floral al monòlit uns nens de la casa de la caritat (avui residència Janer) que acompanyaven la processó.

       La radicalització política i la polarització social que s'esdevingué tot just abans de la guerra civil féu que anés perdent el seu caràcter de consens, fins que un cop esclatada la guerra caigués en l'oblit.  De fet, l'any 1940 un grup de joves feixistes van destruir el mateix monument. Per la seva banda, l'Ajuntament franquista, en coherència amb la naturalesa del règim i una societat dividida entre vencedors i vençuts no es degué preocupar massa per un acte que exemplificava la reconciliació. Possiblement les ferides de la nova contesa van restar obertes durant dècades en ambdós costats.
L'aigua ha pres el relleu a la neu de les primeres edicions de la Processó. Fotografia d'en Ramon Prat
         La processó (o "professó", d'acord amb la veu dialectal de l'època) ha estat interpretada pels promotors i observadors contemporanis com un signe de pau i concòrdia, d'una època on compartir la cigarreta o el "caliquenyo" al caliu d'una partida de cartes o al café del poble era signe de concòrdia i reconciliació o, com a mínim, de distensió. El fet que bona part dels assistents així ho feren durant molts anys li atribuí amb els anys aquest qualificatiu popular.

         La banda municipal enguany acompanyà els participants a la processó fins al cementiri, desfilant amb un aire laic, distès i tancat en banda a que una nova confrontació pugui trencar l'ambient de tertúlia imperant cada 16 de febrer a la processó, aquest any, "dedicada a tots els que han patit, pateixen i patiran". Una mostra més, del patrimoni cultural i polític immaterial dels cerverins i, indirectament, de tots els catalans.
FONTS CONSULTABLES: 

Escrit de Ramon Turull, publicat al bloc Lo Carranquer
Testimoni familiar, publicat al bloc Una mica de tot arreu

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada