Total de visualitzacions de pàgina:

diumenge, 14 d’octubre de 2012

Els "silos" de Franco


    Peculiars instal·lacions industrials, algú els ha arribat a considerar les "catedrals oblidadades". Formen part del paisatge espanyol i català i, un cop valorada la seva rellevància des del punt de vista de la història econòmica del país, també del patrimoni industrial de la nació. Instal·lacions concebudes per emmagatzemar cereal, van ser construïdes entre 1944 i 1984 com a part indispensable d'una xarxa estatal coneguda amb el nom de Red Nacional de Silos y Graneros.
     Aquestes construccions s'emmarcaven en una política econòmica basada en el monopoli estatal del cereal, en exercir l'Estat de comprador únic. Amb aquesta política, l'Estat intentà donar resposta a l'anomenat "problema triguero" que ha havia estat objecte de profundes discussions en temps de la Segona República i la principal causa del qual n'era la irregularitat de les collites i dels preus (resultants d'una oferta variable).
Feines de segar i batre. Imatges publicades a La Vanguardia en plena guerra civil a Catalunya.
     Ateses les circumstàncies i el malestar general de la nació, l'Estat decidí intervenir l'economia per tal d'estabilitzar-ne els preus i sobretot les rendes, mirant de garantir un "preu just" al productor alhora que mirava d'estabilitzar els preus als consumidors.... De la diferència entre el preu monopolístic de compra i el de venda en resultava el "cànon comercial", que constituí la font d'ingressos principal amb què l'Estat pogué finançar la construcció de les sitges i graners de la xarxa esmentada.
     El "monopolio triguero" fou administrat pel Sistema Nacional de Trigo (SNT), que aviat es mostrà incapaç de controlar la desviació de part del producte cap al mercat negre, on els estraperlistes garantien preus més sucosos al productor en un context caracteritzat per les necessitats alimentàries, la política estatal del racionament i el desproveïment freqüent de botigues i establiments oficials.... Alhora, l'obsessió estatal per obtenir-ne el cànon provocà que el seu marge acabés repercutit en el preu final: el pà, tot encarint-lo. Èxit i fracàs d'una política basada en l'autarquia econòmica.
Fotografia artística de la sitja d'Agramunt, encara operativa. Fotografia procedent d'aquesta web
     L'emplaçament d'aquestes construccions responia a una doble funcionalitat: unitats d'emmagatzematge i unitats de distribució. Alhora, la seva capacitat era variable.També es va preveure la importació de cereal en anys deficitaris, alhora que mirava de crear-se una "reserva nacional" que fes possible compensar les males collites. La xarxa arribà a comptar amb prop de 800 edificacions a tot l'Estat a començaments dels 80, de les quals a Catalunya en queden actualment tan sols 2 en ús, integrades a l'anomenada Xarxa Bàsica (actualment dependent del Ministerio de Agricultura),  la funció de la qual és intervenir ocasionalment en els mercats.
    La dictadura franquista va encetar el monopoli esmentat, però el va continuar el govern espanyol en democràcia fins la integració d'Espanya a la comunitat econòmica europea, que obligà a eliminar-ne l'intervencionisme estatal. Tanmateix, la funcionalitat de les instal·lacions féu que algunes d'elles hagin continuat tenint-ne l'ús pel qual foren concebudes, tal i com s'ha comentat.
   El paisatge català disposa d'exemples de sitges i graners. No deixa de sorprendre que en un context d'uniformitat política el SNT contemplés uns estils arquitectònics adequats a la "diversitat regional" espanyola: els "estils" sud, centre i nord.

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada