Total de visualitzacions de pàgina:

divendres, 2 de novembre de 2012

La Torre "carlina" de la Font del Mingo



       La Torre de la font del Mingo, a Sant Sadurní d'Anoia (Barcelona) fou una construcció bastida, just al peu de la font que li dóna nom, al 1873  en plena carlinada, la tercera i darrera guerra que va enfrontar els "carlins" contra el govern espanyol.
       En realitat es tracta d'una torre construïda per l'exèrcit governamental per fer front a un possible assalt de la vila per part de les partides carlines.
        El "conflicte carlí" tingué unes arrels dinàstiques, una disputa entre dues branques dels Borbons enfrontades pel tro d'Espanya arran de la derogació de la Llei Sàlica al 1830 (amb la Pragmàtica Sanció), que permeté a Ferran VII transmetre la corona a la seva filla (la futura Isabel II), en lloc del germà, l'aspirant Carles Maria Isidre, qui no dubtà a fer seves les proclames més reaccionàries a favor del restabliment de l'absolutisme monàrquic: Déu, Pàtria i Rei.
       D'entrada pot resultar contradictori pel curiós o l'investigador actual constatar que les comarques d'interior (alta Segarra, Solsonès, Berguedà, La Garrotxa etc), més pobres, fessin costat al carlisme, enfront les comarques més dinàmiques, vinculades a la producció i exportació vitivinícola, de tradició més liberal.
       Però darrera d'aquest conflicte hi hagueren causes més profundes que, més enllà de les proclames reaccionàries favorables al restabliment de l'Antic Règim (règim senyorial), aconseguiren arrossegar la pagesia més pobre a la causa carlina: els efectes perjudicials que el capitalisme salvatge havia causat al medi rural, com ara la privatització de terres, boscos i pastures comunals.
 
     Altres agressions percebudes entre una societat molt ancorada en les tradicions i la fe foren la laicització accelerada de la vida social i l'atac que visqué l'Església amb l'expropiació i subhasta dels seus béns ("desamortitzacions") per part de l'Estat. Resumidament, les formes de vida comunitàries (amb un important rereforns religiós) perillaven a ulls del vilatà mitjà català de la Catalunya més pobre...
     La ironia féu que Isabel II ("usurpadora" del tro a ulls dels carlins) s'hagué d'exiliar el 1868. El desprestigi de la monarquia (vinculada en bona mesura a la corrupció de la "bombolla" del ferrocarril) abonà el terreny a la Revolució de Setembre de 1868 (capitanejada pel reusenc general Prim), que si bé inicià el  "Sexenni democràtic", alhora revifà les ambicions successòries del candidat carlí.
La Torre de la font de Cal Mingo (avui diposit d'aigua) senyoreja l'entrada del carrer Jacint Verdaguer en un punt estratègic de l'antic raval del poble i davant d'una antiga cruïlla de camins.
     En realitat, l'exili d'Isabel II accelerà el procés vers la proclamació de la Primera República, després d'una efímera suplantació de la dinastia regnant en la persona d'Amadeu de Savoia al 1871 (casal conegut per llurs conviccions constitucionalistes), esdevingut abdicador convençut i voluntari molt aviat (1873) davant un panorama tan poc lleial com caòtic : sublevacions federal-cantonalistes arreu de l'Estat, l'aixecament carlí i les pressions dels partits republicans...   Fracassada l'experiència monàrquica, nasqué una República més afermada en  la feblesa dels monàrquics que l'arrelament del republicanisme. Bona part dels monàrquics no dubtaren a "passar-se" a la causa carlina arran de la mateixa proclamació de la República (1873).
Fotografia del general Rafael Tristany (1814-1899),  nacut a Ardèvol (Solsonès)  i cabdill carlí  que participà a les tres carlinades del segle XIX. S'exilià a l'Occitània francesa després de la restauració borbònica.
       A més a més, la promesa autonomista que en feú el candidat carlí (favorable al restabliment dels "furs", abolits pels Borbons al 1714) acabà de sumar al baix clergat i a  tota una baixa i mitjana noblesa empobrida i alhora desplaçada per l'ascens polític de la burgesia, la qual cosa dotà al moviment d'uns dirigents locals visibles i un caràcter interclassista que explica la fortalesa del mateix als antics territoris forals: País Basc o Catalunya.  
       El mateix Tristany, general carlí, fou nomenat "President" d'una restablerta i efímera "Diputació del General", amb seu a Sant Joan de les Abadesses, en un acte de desafiament tan evident com imperdonable de l'autoritat borbònica i els malaurats Decrets de Nova Planta amb què havien estat abolides les institucions pròpies del Principat al 1714. Corria l'any 1875, a tan sols un any de la seva derrota definitiva. Potser l'actitud agosarada d'en Tristany, participant a les tres sublevacions carlines, provocaren que hagués de restar a l'exili a França durant la resta de la seva vida...
        La Torre de Sant Sadurní, de planta octogonal, respongué al traçat dels enginyers militars de l'Estat, alçant-la a una mida de tans sols 11,5 metres. S'aprecia sota el revestiment el totxo com a material constructiu, tot i que la base està feta amb carreus de pedra irregulars. Reforçada amb una una torreta adossada amb espitlleres i merlets, ens recorda a les antigues torres de guaita i alhora ens remet a una estratègia defensiva més pròpia de l'Edat Mitjana i Moderna, pensada més aviat per repel·lir una acció guerrillera, que no pas per derrotar als seus assaltants. Actualment forma part del Catàl·leg del Patrimoni Arquitectònic de Sant Sadurní d'Anoia.
     Alhora, s'ha de posar en relació amb un altre tipus d'edificacions militars, les torres del telègraf òptic, de les quals ens hem ocupat en una altra entrada i que van garantir la comunicació militar de Madrid amb qualsevol punt del territori governamental durant la segona i, a Catalunya, durant la tercera carlinada.
 

1 comentari:

  1. Me parece un articulo interesante y bien documentado sobre un edificio popular de S.Sadurni d'Anoia. Es de agradecer encontrar algo mas extenso que lo que se ve en la Wiki. Merci.

    ResponElimina