Total de visualitzacions de pàgina:

dissabte, 5 de gener de 2013

Els darrers catalans de Filipines



Fotografia presa a Barcelona dels "últimos de Fililpines" al quarter Jaume I de Barcelona (actual campus UPF).
       La mitologia del franquisme buscà enaltir els actes i comportaments heroics que l'Exèrcit o els soldats espanyols havien mostrat al llarg de la història. La propaganda patriòtica sempre ha mirat de promocionar els valors patriòtics en moments de crisi i, sobretot, una visió molt positiva del seu passat imperial. Malgrat la pèrdua de les colònies de Cuba, Puerto Rico i Filipines a mans americanes i la clara superioritat d'aquests últims, la propaganda del règim franquista no dubtà a exalçar els valors patriòtics i la valentia dels soldats espanyols participants al que fou àmpliament conegut com a "desastre i crisi del 1898".

      El setge de Baler (a la illa de Luzon, Filipines) donà lloc molt aviat al mite de "Los últimos de Filipinas" (portat a les pantalles al 1945), tot i que forma part pels historiadors de les guerres colonials dels segle XIX i XX, caracteritzades per les escaramusses contínues entre la resistència indígena i les tropes espanyoles.
   
     Un destacament de 54 soldats pertanyents al "Batallón Expedicionario de Cazadores Nº 2" havia declinat la rendició i féu front a un setge que es perllongà durant un any, sota el comandament del tinent Alonso Zayas. Resistiren tancats a l'església de Baler entre juny de 1898 i juny de 1898, malgrat les hostilitats dels revolucionaris filipins (anticolonialistes) i la signatura de la pau entre Espanya i EEUU amb el Tractat de París al desembre de 1898, en virtut del qual la primera cedia la sobirania de les illes Filipines als segons.
 
  
Església de Sant Lluísde Baler, avui restaurada i visitable
  La justificació al·legada per no rendir-se fou en tot moment la manca de credibilitat atorgada a les missives trameses pels seus assetjadors, argument no gaire consistent en perllongar-se la seva negativa malgrat l'arribada de representants espanyols (primer monjos i després militars).  Finalment, però, accediren a negociar una rendició "honrosa", amb uns resultats força dignes, en reconèixer-los la condició de persones lliures, i no pas de captius i facilitar-los un salsconducte de tornada a Espanya. Tanmateix, l'alt comandament de l'exèrcit de l'època, lluny de valorar els fets positivament,  interpretà el comportament del destacament com un acte d'insubordinació, raó per la qual decidí instruir un expedient per tal d'investigar els fets.

    El reconeixement efectuat pel mateix president de la provisionalment independent República de Filipines, sancionat per mitjà d'un decret governamental, capgirà el sentit del setge i permeté al govern espanyol i al seu exèrcit, humiliat per la derrota i la pèrdua de les colònies, explotar les "virtuds militars espanyoles" que li foren reconegudes als assetjats pels seus propis contrincants i vencedors de la contesa. Aquest fets, amb un important ressò mediàtic, foren aprofitats alhora pel govern per amagar la situació d'uns quants milers de soldats espanyols captius a l'illa en el moment de produir-se els fets.
 
Entre els integrants del destacament, tots ells supervivents del setge, hi trobem 4 catalans: 2 lleidatans (tos dos segarrencs), un barceloní i un gironí:

 Soldat José Pineda Turán, natural de Sant Feliu de Codines, Barcelona
 Soldat Pedro Vila Garganté, natural de Talteüll, Lleida
 Soldat Pedro Planas Basagañas, natural de Sant Joan de les Abadesses, Girona
 Soldat Ramon Mir Brills, natural de Guissona, Lleida






Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada