Total de visualitzacions de pàgina:

divendres, 31 d’agost del 2012

Quan Abrera era frontera


Restes del mur oest del castell. Al fons a l'esquerra podem observar el mur oest de l'església, esfondrat.
                L'art romànic del Baix Llobregat és poc conegut, especialment si el visitant rebutja allunyar-se de les principals vies de comunicació. Si bé és prou coneguda l'església en ús de Sant Pere d'Abrera, situada al cor del municipi, en canvi, no ho es tant l'església en ruïnes de Sant Pere de Voltrera (o "del castell"), a la banda esquerra del riu Llobregat. Encerclada per la urbanització de Can Vilalba durant la segona meitat del segle XX, fou bastida cap al segle XI al mateix turó sobre el qual s'alçava l'antic castell dels Voltrera (a la Serra de Ribes) aprofitant alguns dels seus murs de contenció. Actualment roman en un estat de conservació tan romàntic com lamentable, tenint present el volum de recursos destinats a la reforma de la plaça de l'església del municipi i de dubtosa prioritat davant el malaurat estat de les finances públiques corresponents a l'exercici 2012.
Anunci oficial de la reforma de la plaça de l'església. Malauradament el projecte no contempla la pantalla vegetal que havia mantingut "aïllada" l'església d'un entorn urbanísticament hostil.
               L'indret és relativament accessible, a uns 15 minuts en cotxe des del centre d'Abrera, prenent l'A2 en direcció a Barcelona i eixint a la sortida 588. Un cop a la carretera BV-1201 (en direcció a Olesa de Montserrat) accedirem al castell a través de la urbanització de Can Vilalba, al bell mig d'un revolt del Carrer Extremadura, que ens deixarà a l'entrada del recinte ( clica aquí per veure les coordenades).
                Del castell de Voltrera només ens resten uns quants murs i els contraforts dels mateixos, que ens resulten útils per fer-nos una idea de les tècniques constructives emprades pels nostres avantpassats, a base de pedra i argamassa.
Detall d'un dels contraforts del mur del castell. S'hi aprecia un desprendiment de la paret natural a la qual s'adossava.
            El castell degué formar part d'una línia defensiva de torres de guaita que controlaven el pas dels camins del riu (Castellbisbal, El Papiol, etc). De fet, el riu Llobregat havia estat frontera formal amb Al Andalus fins al segle IX.        
            El valor estratègic del castell l'hem de situar en un context d'inseguretat que es perllongà durant els segles posteriors, degut al risc d'invasions sarraïnes provinents d'Al-Andalus. De fet, la invasió almoràvit (provinent del nord d'Àfrica) arribà a les portes del congost de Martorell al 1114, i sols pogué ser repel·lida gràcies a l'aliança militar dels comtes catalans.
              Malgrat aquest clima d'incertesa, cal remarcar que a la banda dreta del riu ja existia des del segle IX un nucli de població, articulat al voltant de la parròquia prerromànica de Sant Hilari (actualment dempeus) i que no decidí traslladar l'assentament al "camí" (futur camí ral) fins ben entrat el segle XI, creant l'embrió de l'actual Abrera ("Breda", segons la documentació medieval) al voltant de l'església de Sant Pere.

Absis i campanar romànics de l'església de Sant Pere d'Abrera. S'hi aprecia la influència llombarda, amb les arcuacions cegues i faixes verticals. Com es pot comprovar, el material emprat a la construcció és "made in Abrera".
      Probablement l'església de Voltrera va pertànyer a l'antic castell, tot i que no podem descartar que el temple fos freqüentat pels habitants d'un assentament altmedieval dispers de la banda esquerra del riu.  
Detall de l'absis i les absidioles laterals de Sant Pere de Voltrera.
               Com la majoria d'esglésies romàniques primitives, Sant Pere de Voltrera té una única nau i un absis semicircular capçat a l'est amb la típica finestra esqueixada i allargassada del romànic català. Dues absidioles laterals excavades al mur i amb doble arquivolta es troben actualment en estat deplorable. Ens crida l'atenció l'arc presbiterial, que arrenca dels laterals de l'absis i que ens recorda que algun dia va sostenir una volta de canó actualment esfondrada, també insinuada pels murs laterals.
Vista panoràmica a Montserrat des de l'altar de Sant Pere de Voltrera. Dels murs arrencava una volta clarament rodona.
       L'esfondrament del mur oest ens ha obert unes vistes magnífiques al massís de Montserrat. Val a recordar que unes bandes de plàstic ens recorden que hem entrat en espais amb un alt risc d'accident...
      La porta lateral, oberta al mur nord, fou l'accés original al temple.

Porta original d'accés al temple de Sant Pere de Voltrera
           El visitant es trobarà el mateix mur cobert per un tapís de vegetació trepadora, la qual cosa li suggerirà que algun dia la natura recuperarà indrets envaïts per la civilització...
         
           La visió exterior de l'absis ens confirma que la pedra amb què fou feta l'església no és cap altra que la pedra "de riu" d'Abrera. Res de grans carreus escairats ni experts picapedrers, doncs; la tosquedat amb què està rematat l'absis i la pròpia finestra en donen fe.
Visió exterior de l'absis
           Probablement, una porta lateral (contígua a l'absis) donava accés al recinte emmurallat. tot i trobar-se atapeïda per l'acumulació natural de sediments, ha conservat perfectament la coberta, d'un metre i mig d'amplada, fins a l'interior.

Possible porta d'entrada al recinte del castell de Voltrera
      L'acció del vandalisme segurament no ha superat encara la del saqueig del nostre patrimoni. Com podem observar, no trobem capitells ni cap imposta decorada a la porta d'entrada ni als montants de les absidioles, perfectament arrencats.
Com si d'una mossegada es tractés, l'antiga absidiola ha esdevingut una improvisada porta d'accés a l'església
      Si no s'actua amb celeritat, les esquerdes del mur de l'evangeli acabaran per enrunar l'estructura de l'església. Amb un mica de "sort", en conservarem l'absis per les generacions futures. Malauradament, l'administració sovint delega als ajuntaments la responsabilitat de restaurar el seu patrimoni. Tanmateix, l'estat ruinós de, com a mínim, el 50% dels edificis romànics catalans (aïllats o en entorns rurals), requeriria d'un Pla integral d'intervenció que fos ambiciós i proporcionés finançament, criteri i coherència a la seva restauració.

Detall del mur de l'evangeli des de la porta d'entrada indicada més amunt.

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada