Total de visualitzacions de pàgina:

dijous, 12 de gener de 2012

Santa Maria de Granyena, el sacrifici d’una gran construcció

Imatge panoràmica de Granyena, amb l'església parroquial en primer terme. Fotografia extreta de la web www.casaturismorural.com

Corria l’any 1780 i els vilatans de Granyena de Segarra (Lleida) es començaven a impacientar. L’església parroquial, segons declaraven les mateixes autoritats locals en un document notarial de 1782  “se encontra en part dirruhïda, y lo restant ho està amenasant, de tal manera que sens graves perills de una desgràcia no se pot concórrer, ni valerse de ella per la celebració dels divinos oficis, ni per las demés devocions christianas ”. El document és signat pels regidors (Joseph Llobera,  Joseph Carbonell i Pau Torres)  i el Síndic personer del Comú (que excercia com a procurador dels interessos dels veïns i que, com a diputat del comú, era escollit per sufragi directe), Anton Torragasa. Tots ells eren pagesos i representants locals, i actuarien en qualitat de "comissionats" i administradors de l’obra de reforma del futur temple, que en realitat, suposaria la construcció d’un nou edifici més majestuós que l’església medieval i més modern pel que fa als cànons estètics.

Hi declaren tots ells que els veïns es comprometen a donar una catorzena part de la collita de gra i de vi, així com un quartà per mòlta d’olives i arrendar (en règim de subhasta) les herbes i pastures del terme de Granyena de Segarra en benefici de l’obra de l’església nova que s’ha de construir. Dita imposició vindria donada a tots els individus amb propietats a la vila i durant el termini de construcció del temple. Val a dir, però, que el compromís implicava continuar pagant els cànons feudals: la primícia al senyor (primers fruits de la collita) i el delme a l’Església (desena part de la collita). Per tant, estem davant d’un sacrifici col·lectiu sense precedents i un acte de fervor religiós de tota la comunitat.
L'església parroquial de Santa Maria representa una manifestació artística singular del neoclàssic a la comarca de la Segarra. Fotografia procedent de Viquipèdia

En un document notarial posterior, els comissionats de l'obra especifiquen les característiques tècniques que ha de cumplir el mestre d’obres per a la nova  construcció. És féu un concurs públic a la plaça de Sant Pere (2 febrer del 1783) i l’empresari es comprometia a “desfer” l’església vella, exceptuant la capella del Roser. L’empresari començaria amb una quantitat de 600 lliures. D'acord amb el conveni establert (equivalent a una plica de contractació actual), podia reaprofitar tota la pedra de l’edifici antic  (excepte les sepultures), però se li exigia un treball més acurat amb la façana principal, tot especificant que “el frontis deurà ser de pedra picada ab lo tallant gros, nova de la pedrera del Mas de Bondia, avalls o pleta del Xecó, o altra que siade la mateixa qualitat, y que tinga dos palms de alsada, y que en cada filada dega posar sinch pessas que travessan la paret de part a part”. 
                    El resultat de tot plegat seria una església d'estil neoclàssic, tota una mostra del racionalisme aplicat a l'arquitectura, que defugí  l'ornamentació  exagerada i el càracter sinuós del Barroc i trobà la solució més funcional en l'ús de la línia recta. Amb un frontó que ens recorda als temples romans i una portalada que evoca el Renaixement europeu constitueix una manifestació de l'ideal racionalista arrelat a l'Europa del moment , producte de les idees de la Il·lustració . El temple, amb tres naus, un campanar imponent i unes dimensions equiparables al de qualsevol petita ciutat, sens dubte, elevava a Granyena a la categoria de “capitaleta” de la contrada, segons ja ha indicat algun historiador, una enveja pels pobles veïns i una obra arquitectònica digna d’admirar i davant la qual sublimar-se.

Detall de la portalada. En realitat, el neoclassicisme no buscà crear un estil nou, sinó tornar a la "racionalitat" de l'art renaixentista
Documents consultables a l’Arxiu Històric de Cervera:

AHCC: FN Cervera. Antoni Vidal. Manual (1782). Fol. 379vº-383r.
AHCC: FN Cervera. Antoni Vidal. Manual (1783), fol. 89v-96v.


Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada